Rebaixes

Primers dies de gener,rebaixes ??.

Somrius, sense saber del cert si és per pròpia voluntat o per acte reflex.

Autòmats, titelles, fills de la gran rutina que es pregunten per què. 

L’hivern

L’hivern és un estat de la matèria, no és gasós, ni líquid, ni sòlid, és com una mena d’ordenació cristal·lina de la vida que es condensa a la punta dels dits. L’hivern és el gran tros de foscor que ens correspon, és una humil fracció de l’univers de les paraules que batega en la part més freda dels calendaris. L’hivern és un estat definitiu, després ja res tornarà a ser igual. Cada hivern porta incorporada la seva càrrega de fatalitat.

L’hivern és un temps de recloure’s i de repensar-se. El nas es fon darrere la bufanda i les ulleres s’entelen amb un baf espès que es barreja amb una boira flonja, un núvol fred que es cova entre els arbres i el riu. Aquell sol color de palla esgrogueïda, que pintava en Pla en el seu quadern, amb prou feines és capaç de trencar el vel d’eternitat que va teixint l’hivern damunt les voreres i en la sorra dels jardinets urbans.

Chiringuitos

Els treballadors de les plantacions de canya cubans de tant en tant prenien un cafè fet amb mitja, de la qual sortia un rajolí que anomenaven «chiringo». D’aquí va sorgir el diminutiu «chiringuito», que passà a denominar també els quioscs més o menys improvisats on servien cafè. Des d’aleshores qualsevol barracó d’aquest tipus l’anomenem «xiringuito». A la Costa Brava no hi ha platja sense el seu, a vegades més d’un, ara amb la nova normativa d’ús de l’espai terrestre-marítim sembla que només se’n permetrà un cada 300 metres, ja veurem com acaba, mentrestant hi ha el que hi ha, i n’hi ha de tota mena, des dels més luxosos, amb cambrers uniformats, fins als més desastrats, que semblen barraques de favela. La gent que regenta els d’aquest darrer tipus atenen els suats banyistes amb la mirada de qui ha dormit poc i generalment utilitzant alguna de les variants més inintel·ligibles de la llengua castellana o un anglès que només entenen els aborígens australians. Si em voleu fer cas, aneu a la platja de la manera canònica, o sigui amb una nevera de begudes i de menjar, el para-sol, l’inflable del Pink Flamingo i el radiocasset. Això sí, aquest darrer instrument només s’ha d’utilitzar defensivament, en cas d’atac sonor. Quan al xiringuito de la platja soni el Despasito de torn, vosaltres poseu a tot volum la novena de Beethoven i a veureu qui guanya. Opcionalment es pot acompanyar amb gestos de director d’orquestra.

Època estranya

Ens ha tocat viure una època estranya, de grans excessos i infinites carències. Inundats permanentment per un flux constant d’informació, som incapaços de destriar el gra de la palla. Tota aquesta verborrea sistemàtica dels mitjans de comunicació de masses ha acabat per fer-nos immunes a tot allò que realment importa.

La força omnipresent de les imatges televisives ha esmorteït la nostra capacitat de reacció i les ideologies polítiques han acabat –per sort o per desgràcia– empantanegades en el marasme de la modernitat. Potser faríem bé de posar els ulls en blanc i deixar-nos amoixar pel vent que passa entre les fulles del nostre  jardi real o imaginari. A vegades em sembla que tot ja està dit i que tot ja està escrit, però hi ha tres o quatre coses que encara em commouen. Potser viure és això, tenir encara la capacitat de trontollar davant de les evidències, tenir la capacitat de sotragar-se quan les certeses s’esmicolen sense remei. 

2018

Avui tot continuarà igual en la comptabilitat de cadascú i el sol sortirà i es pondrà com sempre damunt dels paisatges llauradissos del nostre país. Els camins retorçats de muntanya es creuaran en els mateixos indrets com les arrels d’un arbre vell, les onades ompliran d’escuma lletosa i de salabror aspra els pobles que viuen arran de mar i la plana s’estendrà, com un gat mandrós i feliç, sota el mateix sol que ens il·lumina a tots. La vida és obstinada i evident, tot el que neix acaba morint i, si cal fer-ne el relat, sempre hi haurà algú disposat a fer-ho. El cas és que a partir d’avui, el 2017 no sera amb nosaltres. Als que me seguiu, us desitjo una bona entrada d’any i feu tal com deia el senyor Esteve: sumeu i sumeu!, que de restar ja se n’ocuparà la vida per nosaltres.

Fusta

De petit volia ser arbre, un faig o un roure, perquè un sempre té grans aspiracions. M’hauria agradat sentir el pessigolleig de la molsa allà on la soca es posa en contacte amb la terra, hauria estat feliç aplegant al meu voltant famílies de bolets comestibles i hauria estès les branques, de riba a riba, només pel gust de veure saltar els esquirols. Però els meus pares em van fer persona i vaig arrelar en una llibreta de la Caixa. Volia ser lliure i esventar les fulles amb l’alè del migjorn, però vaig haver de pagar hipoteques i avalar crèdits, i en la meva fusta mesquina només hi ressonà la remor del corc.

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha proposat anar. És relativament fàcil i eficaç, sempre que no t’equivoquis, i en comptes de posar «Vilobi de Onyar», posis «Vilobi del Penedes», o intentis arribar tossudament al lloc indicat, sense tenir en compte que és un carrer per a vianants, que està tallat per obres o que una riuada sobtada ha fet pujar el nivell de la riera fins a l’altura del manillar.
Tret d’algun accident tràgic, tothom va allà on es proposa i els que no, també acaben agraint el canvi. Els problemes més aviat sorgeixen dels mals hàbits i les addiccions que provoquen les noves tecnologies. Hi ha gent que ja no sap sortir de casa sense l’ajuda del GPS i potser, arribats a aquest punt, ens convindria recordar aquella frase de John Steinbeck, quan afirmava que «No són les persones que fan els viatges, sinó els viatges que fan les persones».

Ametller

Les branques es dispersen en l’aire fred del matí. Cada branca és un braç, una mà, un dit, que assenyala cap a un indret diferent, i en cada brot ha nascut una flor hermafrodita. L’ametller ha il·luminat el paisatge hivernal, entre la grisor de les pedres i el pansiment dels marges. En la llunyania, el serrell blanquinós de les muntanyes es confon amb els núvols erràtics i una capa d’eternitat s’escampa, gota a gota, lliscant pels filats de les tanques i damunt les fulles dels matolls. L’ametller solitari esperarà que passi la primavera per covar els seus fruits i oferir-los als déus d’una nova tardor.

El maleït soroll de les maletes

Abans, quan encara no existien els vehicles de motor, els carrers eren transitats per carros i carretes, jo encara en recordo molt vagament algun. Eren de rodes enormes, circulaven lentament i sotraguejaven amb un so agut sobre les llambordes. Suposo que dec ser de les darreres persones de la meva generació, en aquesta part del món, capaces encara de lligar aquella fressa amb la de les maletes amb rodes pel damunt de les voreres.
La tecnologia ha evolucionat una barbaritat, però els enginyers industrials no han estat capaços d'amortir segons quins sorolls. No hi ha dia que no ens desperti aquest brogit de les maletetes o algun altre de pitjor. L'home ha arribat a la lluna i ha estat suficientment destre per crear internet i unes quantes coses més, però les maletes que abans eren silencioses, ara fan un terrabastall fora de mida. A algun fabricant de trolleys d'aquests, de policarbonat amb tancament de seguretat i disponibles en diferents colors, els preocupa realment aquest soroll tan impertinent? 
Fa un temps, tampoc gaire, les maletes es portaven a la mà o a l'esquena, es bufava i es maleïa entre dents, però els veïns podien continuar dormint plàcidament, tant si els viatjadors anaven de vacances com si migraven cap a un país més desenvolupat. Les estacions i els aeroports eren indrets relativament tranquils. Ara, en canvi, semblen un camp de batalla i, entre el brogit de les rodes de les maletes, t'has de fer entendre amb llenguatge de signes.

Proposo molt seriosament als ajuntaments que -com a mínim- en els carrers més transitats s'escampi palla, tal com es feia abans , per rebaixar el terrabastall de les rodes de les maletes, sobretot ara que tothom va de viatge. Això o prohibir directament les punyeteres rodetes de policarbonat.

Les Illes Formigues

A vegades en aquest país tot ens sembla petit, modest i apamat. No tenim muntanyes molt altes, ni rius cabalosos, si els mesurem a escala continental. Vivim discretament en un racó de món i no destaquem en cap rànquing important. El mapa del nostre país el podem desplegar completament en la tauleta de nit i la meitat del qual el desaprofitem amb una massa de color blau clar on només posa “Mar Mediterrània”.

En un racó de la costa, entre l’agulla de la platja del Castell i les primeres urbanitzacions de Calella de Palafrugell, sempre m’ha sorprès una taqueta minúscula a una ungla de distància del Cap de Planes. A vegades ni tan sols hi ha lloc per a ficar-hi el nom, perquè els pedruscalls són petits, però el nom és llarg: “Ses illes Formigues”. Són setze illots poblats per gavines i corbs marins, i en el fons de les seves aigües només hi floreix la gorgònia, això sí, amb fulles de color porpra, vermell o groc, que s’alcen en forma de ventall.

En el cas de ser planeres i no rugoses, amb prou feines s’hi podria jugar un partit de futbol en la més gran d’aquestes roques, i els dies de mala mar ni un racó de la seva geografia s’estalvia de ser esquitxat per les onades, vinguin d’on vinguin. Un petit far corona la Formiga Gran i deixa anar 6 flaixos de llum cada 9 segons, que es poden contemplar des de 6 milles marines. 

Cel d'estiu

Faig turisme pel pendent suau d'un divendres que davalla. Tu i jo, i el formigueig d'un món que bull sota la promesa clara d'un cel d'estiu. Àvids de llum, la mirada s'atura a cada instant, a cada pinzellada, a cada traç, a cada imatge per assaborir el pes de la bellesa. Tomba la tarda cap a una calma de porcellana , l'horitzó es desfila en flors, ocells i dracs. Tu i jo. Blau sobre blanc.

         

Catorze de juliol

França és un país que té els seus defectes, algú diu que el principal dels quals és que està ple de francesos. Això no és del tot just, perquè el mateix es podria dir de tots els altres països que l’envolten, ni és del tot cert, només cal mirar la cara dels jugadors de la seva selecció de futbol per a constatar que no tots són descendents directes dels antics gals.

França és un estat centralista, dir-ne jacobí ens portaria per altres viaranys, i París ocupa el centre simbòlic del mapa, i és on es nuen tots els fils que Catalunya ho contemplen amb inquietud per la part que ens toca.

Però França, més enllà d’aquestes evidències, també representa alguna cosa més i cada catorze de juliol ens ho fa recordar. França commemora en aquest dia –i ho ha convertit en festa nacional– l’inici d’una revolució que va canviar el món,que són els de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i canta amb renovat

ardor l’himne revolucionari per excel·lència: La Marsellesa alça novament els colors de la seva bandera, el blau, el blanc i el vermell.

Potser França està plena de defectes i de francesos, però si no existís, l’hauríem d’haver inventat, perquè no ens podríem haver permès el luxe de viure en un món on ens faltés aquella “determinada idea” que voltava pel cap de De Gaulle, Proust, Rimbaud, Zola, Renoir, Verne, Stendhal, Napoleó, Voltaire, Descartes, Malraux, Camus, Sartre, Beauvoir, Valery, Jaurés, Rousseau, Balzac, Hugo,Montaigne.......

ARA MATEIX

Vivim sota la tirania de la immediatesa. Tot ha de ser instantani, les notícies es consumeixen en el mateix moment de produir-se, els llibres només duren uns dies a l'aparador de les llibreries i el pa si no acaba de sortir del forn, ja no és bo. Les xarxes socials, el prodigi de la nostra època, han exacerbat fins al paroxisme aquesta necessitat de consumir productes que s'autodestrueixen com els missatges de Missió: Impossible.
Ens passegem pels passadissos dels supermercats intentant llegir les dates de caducitat dels productes i, si no ens vestim amb roba de la temporada vigent, és que nosaltres mateixos ja estem caducats del tot. Potser les úniques excepcions a aquesta regla són els anuncis de colònies i de detergents, que utilitzen els mateixos recursos discursius des de l'inici de la televisió o els pantalons texans que semblen impermeables a les modes.
Però, majoritàriament, les coses es regeixen per la llei de la immediatesa, tot val el que val mentre dura un telenotícies, o una tertúlia televisiva, i no s'admet cap idea més llarga que la que cap en un tuit; i tot es mesura amb enquestes, ràtings i quotes de pantalla. Probablement en general és així perquè així ha de ser -«de res ens val l'enyor o la complanta»-, però també està bé que de tant en tant ens rebel·lem contra aquesta dictadura, aquest corredor estret de la modernitat que només deixa espai per a un concepte a la vegada.
La immediatesa ens fa anar amb el cap cot pel carrer -i distrets en el cotxe- pendents del whatsapp, perquè el que ens comuniquen pot haver prescrit abans de la següent cantonada i exigim dels altres, també, una atenció constant -«Cridem qui som i que tothom ens escolti»-, perquè considerem que tot el que tenim a dir és imprescindible per comprendre el relat general. I no ens adonem que aquesta narració és només fum, fum que ens envolta durant uns segons, però que després escampa i el vent se l'endú per sempre més per menjar-se, de la manera que sigui, el nostre forat d'ozó

27 de Setembre 2015

El 1872 -l'any que vaig néixer-, el filòsof i matemàtic anglès Bertrand Russell va ser convidat a parlar, des d'un programa de la BBC, als que anys després poguessin escoltar les seves paraules, i els va proposar dues qüestions, primer «observeu únicament els fets i actueu en conseqüència» i, segon, «l'amor sempre serà més savi que l'odi». Al nostre país els fets són clars, els catalans volem la sobirania plena, l'hem volguda sempre. Ara ens plouen les objeccions des de tots els costats, tant dels que sempre ens han sotmès com d'altres que, precisament ara, ens proposen vies alternatives, terceres vies que han passat a la història fins i tot abans de ser plantejades seriosament.
Tot allò que era respectable fa uns anys, ara ha esdevingut ridícul per la força dels esdeveniments.
Hi ha algú, algú dels nostres, que mai hagi ostentat amb orgull la condició d'espanyol? Hi ha algú que gosi penjar la bandera de la monarquia espanyola al balcó el dia de la festa nacional?
Per què doncs insisteixen a mirar cap un altre costat? Espanya ens ha barrat el pas com a nació, ens han humiliat pel sol fet de parlar la nostra llengua, han tombat totes les nostres aspiracions d'autogovern.
300 anys de fets no es trenquen amb receptes homeopàtiques. El nostre destí el dictaran les urnes dema 27 de setembre, serà un vot positiu, mai en contra de ningú, ni molt menys dels altres pobles d'Espanya.
En aquests darrers cinc anys hem demostrat sobradament que no ens movia l'odi. Sempre hem estat partidaris del diàleg, un diàleg que se'ns ha negat.
Ara que arribem al final del camí, no ens podem deixar portar per la bogeria de l'odi que alguns esventen contra nosaltres.
Serem dignes seguidors de Russell i de Gandhi, amb la saviesa que ens dóna l'amor i amb la dignitat que comporta poder dir a les generacions futures que vam lluitar per la nostra llibertat just en el moment en què era possible i necessari fer-ho.

El país va bé

El món que ens envolta cada dia no sol tenir cara ni expressió, la realitat és muda, sorda i cega. A tot estirar veiem màscares, ombres projectades al mur, com en aquella caverna de Plató. Quan caminem pel carrer no mirem a la cara de la gent, ni escoltem les seves veus. Quan parlem deixem anar paraules buides, frases fetes, perquè la realitat és fràgil i a vegades et pot explotar per on menys t'ho esperes.
Avui la dependenta de la fleca de la cantonada m'ha confessat que fa mesos que no cobra. La seva empresa, que administra vuit fleques a la ciutat de Girona, va malament. Els comptes no surten i probablement el cotxe de l'amo és gros i consumeix molta gasolina. Els han dit que sort en tenen encara de tenir feina. Sembla com si tenir feina i cobrar sigui la rehòstia.
La dependenta de la fleca parla amb les seves companyes per telèfon i deixa anar sospirs d'angoixa i fins i tot algun conat de llàgrima, jo mentrestant fullejo el diari del senyor que espera que le servexin i fa l'efecte que el país va bé, per tant els problemes de la dependenta forçosament han de ser circumstancials, tot allò que no mata engreixa i no cobrar durant uns mesos no és la fi del món. No ens hem de preocupar, els titulars del diari posen en boca dels governants que l'atur baixa, que l'economia arrenca i que les grues ja tornen a girar sobre el seu eix.
Però la dependenta em continua mirant amb ulls plorosos i els croissants que m'ofereix semblen més amargs. Surto al carrer i abaixo la mirada, els silencis dels vianants es creuen amb el murmuri insaciable d'un televisor al bar del costat. El sol surt encara cada dia -gratuïtament- i projecta ombres sobre la vorera, ombres reals o imaginàries i jo em repeteixo a mi mateix que el país va bé, que el país va bé, que el país va bé...

Fotocopies

Som els darrers exponents d’una generació que va néixer sota el signe de la fotocòpia i que hem acabat replicant-nos –en el sentit que té el terme en la ciència-ficció– en milers d’imatges de gatets, de cors en la crema d’un cafè en llet i de peus nus vora les onades. Hem esdevingut la còpia d’una còpia, l’ombra difusa d’una ombra en un dia de boira, nans geperuts a les espatlles d’altres nans més geperuts encara.

Ens hem embegut en la pròpia contemplació. Som com narcisos que es fan selfies, tots amb el mateix posat i el mateix rictus. Imitem els gestos dels altres sense adornar-nos que ells també copien, com en un joc de miralls fins a l’infinit. Tallem i enganxem, sumem i restem, i obtenim sempre els mateixos resultats, perquè vivim en un món acotat, que ens sembla infinit però que és més petit que l‘ungla del dit petit.

La nostra vida és una història que va de la fotocòpia al trènding tòpic, sense passar per cap lloc en concret. Ens hem fos en una bassa de banalitat extrema, res importa del tot i tot s’explica en menys de 140 caràcters, i tot, tot s’acabarà difuminant com en el paper tèrmic d’aquelles fotocòpies dels primers temps, en què les imatges desapareixien sense deixar rastre. Potser aleshores ens adonarem que Macbeth tenia raó i que la vida només és un conte narrat per un idiota, ple de fúria i de soroll, i sense cap sentit.

Nostalgia i Realitat

El que uns enyorem per a altres és un malson, igual que la riquesa, la nostàlgia va per barris. Això és veu clar aquests dies de festes inesgotables, quan mires la tele i et comencen a escopir a la cara tota mena de missatges presumptuosament nostàlgics. Per sort tot s’acaba i, després de les campanades, i del primer nen de l’any, i dels reis mags, el món torna irremissiblement a la realitat de cadascú.

Ens hem avesat a una realitat aparentment complexa, però molt aprimada. Només cal gratar una mica en la superfície per a fer aflorar tota mena de pors i de neurosis. Si ens ho fem mirar resulta que tots estem malalts: ningú té la temperatura corporal normal, ni la tensió perfecta i, si ens fan passar un test de Rorschard, aquells en què tot sembla una papallona, resultarà que la majoria hi veuen els monstres més abominables si mes no es el que m’explica una bona amiga entesa en aquets temes.

Ara, quan ja sabem amb certesa que no ens ha tocat la loteria, ni la grossa, ni ens tocarà la del nen, perquè no n’hem comprat cap número; hem de tornar a trepitjar de peus a terra, en el nostre barri, on la nostàlgia s’escola pels embornals encara que no plogui.

El mes de gener s’enceta com un full en blanc, però aviat la tinta de les necessitats imperioses va tacant el paper immaculat. Els rebuts de la hipoteca van redoblant en la llunyania com un exèrcit invasor i els noticiaris ens parlen amb veu rogallosa. La nostàlgia va per barris i a casa nostra aviat tot allò que era present serà només pastura dels ramats de l’oblit, i un vent hivernal tornarà a bufar entre les branques nues dels arbres.

Cos

És com un sac de matèria titubejant, més o menys organitzada, que arrosseguem -amb tots els seus sargits- de la millor manera que podem al llarg de la vida. És pell i ungles, ossos i carn, vísceres, nervis, cartílags i fluids. Som cos, però també som una intel•ligència que a vegades es mira el cos com si fos estrany. El cos és el subjecte, però la ment el dirigeix, fins i tot en els gestos més automatitzats. El cos funciona de manera organitzada, necessita aliment i repòs, contacte amb l'exterior a través dels sentits, necessita abrigar-se quan fa fred, refrescar-se quan fa calor, trontolla com ho fa el planeta, gira com el sol a través de la galàxia. El cos és vida tangible, si més no per a altres cossos, és veu i gest, rutina i excepció, el cos és l'expressió de la nostra vida. El cos camina per la vorera, per les andanes i els camins, mentre nosaltres, amagats en el cau de la mirada, anem pensant en coses que creiem transcendents, perennes, immutables, com si fóssim déus en l'olimp de la raó. Ens acomodem entre el folre encoixinat del cervell, amb les idees que brunzeixen al nostre voltant com abelles daurades, mentre deixem el cos abandonat, menjant crispetes i bevent cervesa davant del televisor. El cos és perfecte mentre funciona com un automòbil nou, però, com totes les coses que ens són donades, té la seva data de caducitat. De res ens serveix al•legar els bons actes que hem fet, les batalles on hem lluitat, tot el que hem vist, tot el que hem estimat, perquè tot es fon en un instant i nosaltres ens enfonsem amb el cos, com naus en flames més enllà d'Orió, i veiem que tot es perd irremissiblement, com llàgrimes sota la pluja.

Gener

Al nostre país, durant el primer mes de l’any, es produeix com una mena d’epifania del paisatge. Els cels d’un blau clar, gairebé blanc, retallen els contorns nítids de les muntanyes i els camps amarats d’ocres i de marrons, omplen tot el primer pla. Els camins, rautats per l’inesgotable traginar de la gent, dibuixen sinuoses línies entre els camps, les arbredes i les cases. De tant en tant apareix un campanar cansat, que deixa anar un alè càlid de campana. Les hores de gener deambulen baixes, com el lleu fumerol que exhalen els rius. Els calendaris tot just s’estrenen i els dies a venir bateguen encara closos entre les pàgines de les agendes. Gener és temps de començar de nou, de mirar i contemplar, mentre la terra descansa i encara fa olor de fems. Trescarem penosament durant onze mesos, potser durant tota la vida, però quan arriba gener sempre pensem que és temps d’aturar-nos, ni que sigui només per un instant, entre les fràgils remors del paisatge. Josep Pla deia a Les hores: «Any nou, vida la de sempre». Tot canvia, però tot queda i sorgeix quan menys t’ho esperes, entre la humitat resinosa d’un carrer empedrat amb rierencs, vora les canyes que es mouen al ritme del vent o sota un núvol que sembla modelat per les mans d’un flequer de poble. Tot passa i tot queda, Machado es va quedar definitivament en aquells dies tristos, d’aquell gener del final de la guerra. Tot passa, però ens queden els records, de la mateixa manera que ens queden els dubtes i ens queda aquest paisatge de gener com a darrera certesa.

Escriptura

L'escriptura és la sublimació del pensament i, com tot procés teòric, a vegades pot semblar complicat, però és extremadament senzill, gairebé tothom és capaç d'escriure, de la mateixa manera que tothom és capaç de pensar. L'escriptura és la sublimació de la humanitat, l'invent fonamental de la raça humana. L'escriptura és un intent d'alliberar el pensament, de deixar-lo anar més enllà del nostre cap i permetre que transcendeixi en l'espai i a través del temps. Morim amb els nostres pensaments, però l'escriptura els pot salvaguardar. La nostra memòria és sinuosa i capriciosa, però l'escriptura la fixa. Les lletres sorgeixen a través de la mà i dibuixen recargolats pensaments damunt del paper o de la pantalla. La humanitat ha inventat tècniques molt diverses, algunes d'elles han estat decisives. La roda, l'agricultura, el ferro, el bronze i el domini del foc han permès avançar en la direcció adequada, però només gràcies a l'escriptura es va poder passar de la prehistòria a la història, només l'escriptura va permetre canviar definitivament la relació de la humanitat amb el present, però sobretot amb el seu futur. Molt més enllà, i definitivament més sofisticada que molts dels estris que ens presenten a cada pas com a sublims culminacions de l'enginy tecnològic, l'escriptura ha quedat i quedarà com l'aportació fonamental de la humanitat, amb un senzill llapis i un tros de paper s'ha arribat a la lluna. Viure ja no té sentit sense escriure, encara que només sigui la modesta llista de la compra penjada amb un imant a la porta de la nevera... o el contracte d'un futbolista en un tovalló de paper

Sobreviure

La vida no és altra cosa que una mena de resistència, els que vivim sobrevivim. Ens esforcem cada dia a anar tirant, anar fent la viu-viu. La mort és el final, però no és la finalitat de la vida, l’objectiu de viure és l’assoliment de la felicitat. Per aquesta raó és important aprendre a viure, que de morir ja ens ho ensenyarà la naturalesa. Viure no té un mèrit especial, sobreviure –tal com estan les coses– té un punt d’excel•lència. Sobreviure és llevar-se cada matí en un llit amarat d’incerteses i, malgrat tot, desenganxar-se dels llençols xops de somnis i de malsons, i posar-se dempeus damunt la fredor del present que ens espera. Sobreviure és repassar cada dia la comptabilitat de la vida, restar pèrdues dels guanys i arribar a la conclusió que encara val la pena continuar en el perillós negoci de viure. Sobreviure és contemplar-se en un mirall i veure un paisatge encara per explorar. Sobreviure és menjar un entrepà de tonyina i plorar per un dels nostres que ens ha dit adéu. Sobreviure és caminar pels carrers de ciutats que encara no s’han llevat, és resar en la ignota llengua dels avantpassats i contemplar el sol sorgint de l’horitzó com si fos per primera vegada.

El Geni

El geni és una mena de talent inaudit que atribuïm a persones que ja han mort fa molt de temps. Generalment mentre viuen ens demostren talents i intel•ligència, però també les seves terrenals mediocritats, només el temps i l'absència concedeixen a uns quants escollits el dret a ostentar el privilegi de ser anomenats "genis". És el mateix que passa amb els llibres, ningú escriu una obra mestra, en tot cas hi esdevé amb el temps. El geni és com un déu personal que tots portem a dins. No confondre si us plau amb l'àngel de la guarda, que només seria com un guardaespatlles o, això que en diuen ara, un coaching, però no un coaching particular si no de la seguretat social. El geni no se sap ben bé a què es dedica, va a la seva i moltes vegades es passa el dia dormint la mona tranquil•lament en algun racó del nostre cervell. A la majoria aquest geni només se li desperta rarament i moltes vegades es desvetlla precisament quan no toca, deixant anar algun despropòsit que encara ens fa quedar malament. El geni no el triem, ens tria ell a nosaltres. L'humorista francès Philippe Bouvard condensava tot això que vull dir en aquesta frase: "El geni és tenir talent sempre, el talent és tenir geni de tant en tant, la intel•ligència consisteix a saber que no es té ni geni ni talent". El geni -quan vol- ens traspassa les regles que dicta la naturalesa i la potència creadora de la humanitat, sense tenir en compte ni el talent, ni la intel•ligència. En tot cas, els que no tenim gaire ni d'una cosa ni de l'altra, només tenim una certesa: que el geni té els seus límits i l'estupidesa no.

D'ulls i llàgrimes

Estem plens de llàgrimes, si ens sacsegen sorgeixen inesperadament dels nostres ulls. Per evitar-ho, a vegades intentem practicar allò que els catalans en diem "fer el cor fort", com si el líquid salat que ens amara els ulls sorgís directament del cor. Però, sigui on sigui, tothom té la seva càrrega de llàgrimes, que deixa anar en els moments de la seva vida en què la glàndula lacrimal decideix afluixar-se per uns moments. Les llàgrimes són com un vast oceà que tots portem a dins, per on naveguen emocions diferents i tot sovint contradictòries. Són gotes de vida, incolores, que lubrifiquen i netegen la superfície de l'ull, no són inútils, ni dolentes, tenen una utilitat, fan un bon servei i nou de cada deu oftalmòlegs en recomanen l'ús continuat. Malgrat tot també tenen un significat que la societat interpreta com a signe de feblesa o d'immaduresa. Les llàgrimes són cosa de nenes, els homes -i els adults en general- no se les poden permetre, han de tancar amb forrellat el llagrimer si no volen delatar la seva fragilitat, si més no en els moments en què s'exigeix aquesta mena de demostració de força, perquè, això sí, poden plorar tant com vulguin quan el seu equip de futbol guanya la lliga o quan toca la grossa de Nadal a l'oficina. L'alegria se suposa que no és salada. A mi em passa que sóc de llàgrima fàcil, una mica descompensada, però ja he dit que això de la glàndula lacrimal funciona com funciona. En puc posar a plorar veient una pel•lícula i no fer-ho durant el telenotícies del migdia, puc plorar recordant un fet de la infantesa i continuar mastegant una poma mentre en expliquen les atrocitats més atroces. Vivim en una vall de llàgrimes, però com en moltes altres coses, les llàgrimes no sempre saben plorar

L’Angoixa

Més enllà de les pors reals que ens tenallen diàriament, vivim en temps d’angoixes, no sabem ben bé què ens amenaça ni qui concretament, però alguna cosa bull eternament en les nostres entranyes. Davant l’amenaça d’un gos rabiós, tremolem de por, fugim, ens amaguem, però contra l’angoixa de trobar-nos amb un gos darrere de cada cantonada no hi podem fer res, l’angoixa és la por a l’inconegut. Com podem vèncer allò que no existeix? Com podem lluitar contra un enemic que no és real? El filòsof danès Soren Kierkegaard deia que l’angoixa és el vertigen de la llibertat. L’angoixa és el preu que ha de pagar la raça humana pel coneixement i la consciència. Som conscients de la impossibilitat de lluitar contra el temps, el deteriorament físic i contra la mort i això ens angoixa. L’angoixa és el producte de la nostra desobediència i probablement ja va néixer en nosaltres en aquell primigeni moment en què Eva va mossegar la poma, aleshores vam travessar la fina línia vermella que separa la inconsciència animal de la intel•ligència humana. La humanitat ha lluitat durant mil•lennis contra la por, la ignorància, la solitud i la injustícia, i en molts aspectes podem dir que ha vençut, però no ha estat capaç de vèncer, ni tan sols d’intentar-ho, perquè contra l’angoixa només s’hi pot lluitar renunciant a l’esperança. La mateixa angoixa que a vegades ens paralitza és la que ens empeny en les lluites socials, en la investigació científica, en la creació artística i, sobretot, en la recerca de la felicitat. Contra un enemic que no existeix no hi podem lluitar, però podem oposar-hi el sentiment d’una realitat que podem construir cada dia amb les nostres mans. L’angoixa, encara que sempre ens retorci les tripes, en el fons, també pot ser un derivat de l’esperança.

De religió i supersticions

Un gat negre travessa el carrer deixant un rastre inquietant, una escala de mà apareix a la vorera disposada a marcar la nostra existència per sempre, un mirall emmagatzema forces tel·lúriques que es poden desbocar en qualsevol moment i una estrella a anys llum de la terra concentra tot el poder necessari per dictar el nostre destí en el precís instant de néixer. Tots som fills i víctimes d’una superstició que intenta donar sentit a allò que no en té. La superstició neix d’una mena d’ignorància, o millor, d’una vagància mental que arrossega determinats individus, no mancats d’intel·ligència, a explicar, argumentar qualsevol bestiesa abans d’intentar analitzar-ho racionalment. La superstició s’alimenta bàsicament de les pors innates dels humans, que es van crear a les cavernes i ens han seguit fins ara, perquè en el fons ens ofereixen una explicació, un raonament que pot semblar lògic a primera vista. La superstició és cosina germana de la religió. Encara que aquesta generalment en renegui, la religió utilitza els mateixos arguments, la mateixa lògica i s’aprofita de les mateixes pors. La ciència i l’humanisme parteixen sempre del següent axioma: intentar trobar un sentit a la vida és només un camí cap a la veritat. La religió i la superstició el que fan és tot el contrari: a partir d’una suposada veritat intenten trobar un camí cap al sentit de la vida. Diu una dita gallega que les bruixes no existeixen, però que d’haver-n’hi, n’hi ha. Ja és mala sort que ens trobem precisament en el pitjor moment de la crisi en aquest maleït any 13, al segle passat també hi va haver qui va vaticinar grans desastres, sortosament no va passar res... fins a l’any següent en què va esclatar la Primera Guerra Mundial, però os puc ben assegurar que no va ser a causa d’un gat negre, ni d’una escala de mà, ni d’un mirall esquerdat, ni d’una estrella errant. Aquella guerra i la crisi en què estem immersos ara, les va provocar únicament la inesgotable estupidesa humana.

Bunbury - Despierta

Fidelitat

Contràriament al que es podria pensar a primera vista, el principal enemic de la fidelitat no són els costums relaxats, ni la falta de principis morals, el que ha arraconat definitivament aquest concepte de la llista de valors de les noves generacions és el comandament a distància. Aquest aparell minúscul és el que abocat a tota una nova fornada d’humans a l’eterna navegació, primer pels canals televisius i després per la xarxa, i per la vida. Tot passa, res queda, la fidelitat no creix perquè no troba un terreny adobat on fer-ho. La fidelitat és un compromís ferm amb els altres, des dels sentiments o des de les idees, que arrela en el passat i que es projecta indefinidament envers el futur. No és de cap manera una exclusivitat, igualment que quan es té una amiga no implica que només haurem de tenir-ne una i quan tenim una idea tampoc es renuncia a tenir-ne més. La fidelitat és una voluntat, la fe una esperança. La primera exigeix constància, la segona no. La fidelitat no és un gos que llepa al seu amo, per ser fidel envers els altres s’ha de ser en primer lloc fidel a un mateix, s’han de tenir clares algunes conviccions. La fidelitat només pot néixer de la lucidesa, de la intel•ligència, quan no és així esdevé simplement una forma més de fanatisme. Diu un proverbi africà que «Quan no se sap cap on anem és necessari recordar d’on venim». La fidelitat és una virtut de la memòria, és el record agraït del passat bolcat al futur i això serveix tant en el terreny particular com en el col•lectiu. La suprema fidelitat que hem d’exigir sempre és la fidelitat a la humanitat, a la civilització, a la comunitat, un compromís que no vol dir de cap de les maneres una complaença cega.

Sentiments Humans

Els sentiments són com una mena de sediment que es diposita amb precisió geològica en els indrets més arraconats de la nostra consciència. Es produeix a partir d'una pols menuda i daurada que sorgeix a causa del fregament constant de les nostres accions amb tot allò que corre, d'una manera o una altra, pel nostre cap i que es decanta a través dels nostres sentits: simpaties i antipaties, tendreses, enveges i odis. Aflora quan ens sacsegen i torna a baixar lentament, dissolvent-se gradualment com el sucre en un cafè amb llet, o explota amb virulència com l'excés de pebre en algunes amanides. Els sentiments, com a tals, no els podem dominar mai del tot, ens dominen ells a nosaltres, ens atabalen i ens superen, però esdevenen imprescindibles si realment ens volem sentir vius. Intentar apagar del tot el foc dels sentiments és com una mena de suïcidi. A vegades està mal vist manifestar els sentiments. No plorar en segons quines circumstàncies és senyal inequívoc de fermesa i valor i plorar en altres es considera emocionalment bo i saludable. Els sentiments sempre tallen pels dos costats i les ferides que produeixen són internes,deixen cicatriu i a vegades son incurables, però també podem ferir els altres. El sentiment més rar, més dur i enrevessat és el que es produeix a l'entorn de la mort. Tots en som conscients, de la nostra condició mortal i de la dels que ens envolten, i malgrat tot és l'aspecte que enterrem més profundament sota capes i capes de consciència. No sé per quina raó quan acudim a un funeral sempre diem als deutors del finat allò de "l'acompanyo en el sentiment", quan en realitat el que volem es deixar-los amb el seu sentiment a flor de pell i enterrar els nostres una mica més .

Matinar

De petit, cada matí sentia el despertador de la meva iaia, un so metàl•lic i estrident, invariablement acompanyat d’un feble grunyit. Ella era la primera de llevar-se a les sis de matí, una hora que jo he heretat com si fos un bé material. No sé si és per aquesta raó o pel fet d’haver nascut amb el mateix mes i casi el mateix dia, però el meus bioritmes sempre s’han ajustat més a les hores diürnes que a les nocturnes. Quan arriba el vespre el meu cos em demana descans i no hi ha sopar, ni festa amb amics que m’ho perdoni. Em costa mantenir la consciència i les neurones es passegen pel meu cervell en fila índia i badallant,qüestió que arribo a controlar perfectament amb un glop de cafeïna. En canvi, de bon matí ja és una altra cosa. El sol surt o està per sortir i, tal com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. A les ciutats els carrers comencen a prendre forma, la gent camina amb objectius concrets i diversos, el món fa flaire de nou i la vida encara sembla un bon projecte. El cicle de la vida no és cap secret per a la gent que treballa la terra i que viuen al ritme de les estacions i de la durada del dia solar. A ciutat intentem entaforar la vida en l’exigu espai de les agendes i no sempre trobem el moment per viure, per viure realment la vida. Probablement per aquesta raó m’agrada llevar-me d’hora, ben d’hora –tal com deia aquell profeta del Barça– gairebé a una hora prohibida i clandestina. Surto de casa, m’alço el coll de la jaqueta cap l'estació de tren i encara puc pensar que seré el protagonista de la meva vida.

De nació i el nacionalisme

No és un raça, ni una ètnia determinada, ni necessàriament és un estat; no es tracta d’una llengua comuna, ni d’una religió majoritària, una nació és un concepte vinculat a la memòria i a la voluntat d’un poble. Una nació és un llegat de records i la decisió de seguir valorant en comú aquesta herència. Una nació és passat, present i futur, és la constatació d’haver fets grans coses junts i de voler continuar-les fent. Una nació és una delicada decantació de substàncies molt variades, és un organisme viu, que es modifica subtilment a mesura que va creixent. Una nació és una comunitat d’individus que, en funció d’un pòsit cultural determinat i d’una estructura econòmica comuna, teixeixen al seu voltant uns vincles indissolubles, fins i tot més enllà o indiferenciadament del territori al qual es vinculen. El nacionalisme sol ser un subproducte de la nació, consisteix a erigir la nació com un absolut. Tot s’hi ha de sotmetre: el dret, la moral, la política... El nacionalisme és fonamentalment antidemocràtic, de la mateixa manera que ho és la monarquia. Si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que el poble depèn de la nació. Per aquesta raó el nacionalisme gairebé sempre és xenòfob. El nacionalisme és una mena de patriotisme, però exagerat. Al nostre país sempre hem perdonat el nacionalisme com un mal menor o com un mal necessari, ara ja seria hora de començar a bandejar-lo definitivament del nostre vocabulari i posar-lo en el cubell de les ideologies caduques.

De la confiança en la Justícia

És just qui respecta la justícia, o sigui, totes aquelles normes i reglaments que s’autoimposa la societat per fer possible la vida en comú, és la frontissa que permet la coexistència entre la lliure voluntat de cadascú amb la voluntat de qualsevol altre. La justícia és el deure més important, però no és la virtut més alta. L’amor no és un deure –això ja ho formulava Aristòtil– però val molt més que la justícia. Malgrat que Cupido es representa, igual que la dama de la justícia, amb els ulls embenats, l’amor i la justícia viuen en mons separats. La justícia no sorgeix d’una passió, però tampoc és res en si mateix, no neix d’una naturalesa mineral, o animal, o vegetal; la justícia no s’empaqueta en la cadena de producció d’una fàbrica o es dissenya en un estudi d’enginyeria, la justícia és un determinat contracte entre els individus. Qualsevol contracte sempre comporta, entre altres coses, uns terminis, unes dates més enllà de les quals el pacte deixa de ser efectiu. Amb la justícia passa exactament el mateix, s’ha d’exercir en el moment precís, ni massa aviat, ni massa tard, quan el temps ja ho ha corromput tot. Actualment, per exemple, ens preguntem si és possible fer justícia en els casos de corrupció que ens assoten, quan tots ells van passar ja fa més d’una dècada. La justícia ens iguala, per dalt o per baix, i ens dota a tots amb els mateixos drets i les mateixes obligacions. Però no tothom es presenta davant de la justícia en peu d’igualtat, en l’antiguitat es compraven jutges, avui es compren advocats i no tothom té el mateix poder adquisitiu. La justícia no és una virtut, ni tampoc un dret consolidat per naturalesa, la justícia sempre està per fer, per defensar o per conquerir.

Vacances

Vacances és el plural de «vacança», que s’aplica quan un càrrec o una plaça està mancada de titular. En canvi, el concepte «vacances» no té aquest regust de dret laboral, són més aviat com una mena de succedani conceptual de la utopia. Se suposa que la vida quotidiana no la podem viure amb plenitud i que les vacances ens serveixen per arribar, encara que només sigui temporalment, a aquest estadi de perfecció. Però les vacances no només suposen aquest cessament en l’activitat habitual, per fer vacances un ha de fugir del lloc on habita, com més lluny millor. No tan sols no estem contents amb la nostra vida, tampoc ens agrada l'indret on ens ha tocat viure. Deixar de treballar i fugir és viure, treballar i quedar-se és el contrari? No deu ser que és la societat mateixa la que necessita fer vacances?

De la tardor i la decadència

La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes. Històricament parlant, la decadència definitòria fou la de l’imperi romà, de la qual van sorgir noves civilitzacions, la darrera de les quals ara arriba també a un ocàs que a nosaltres ens toca contemplar des de primera fila. La decadència, igual que les tardors, ens ofereix paisatges excel•lents, que semblen il•luminats pel millor Caravaggio. És una evolució lenta però irreversible cap a la decrepitud, d’on se’n decanta un refinament de les arts i de les concepcions estètiques. La decadència és un cultiu on bull tot allò que en altres èpoques ha quedat adormit, anorreat per les crisis de creixement i per l’abundància. La decadència és el contrari del progrés, potser per aquesta raó els progressistes fa temps que estan de retirada. Ens llevem cada matí amb la mateixa musiqueta, amb les mateixes notícies, amb els mateixos personatges encorbatats que ens miren de reüll i les fulles dels diaris ens cauen de les mans, barrejant-se a terra amb les dels arbres, per acabar esdevenint com una mena d’humus entintat. Tot s’enfonsa, però no passa res. Els rics ja tenen de tot i els pobres aviat ja no tindran res a perdre. La decadència és un luxe, el crepuscle un goig estètic i les ruïnes fins i tot un atractiu turístic. Gaudim-ne i aprofitem-ho fins al final, que després vindrà un fosc hivern que durarà anys.

Del error en les conviccions

Un error només és un error quan qui el comet està convençut que actua correctament. Ens equivoquem per ignorància o per impotència, l'error -per molt humà que el considerem- no és positiu, tot i que és gairebé requisit necessari en qualsevol actuació humana. Adonar-se de l'error és la nostra grandesa, persistir en l'error la nostra feblesa, perquè a vegades ens sentim molt més còmodes instal•lats en les nostres diàries falsedats. Tots som fills de les il•lusions dels sentits o de l'esperit, la humanitat ha basculat constantment de l'error a l'horror, ha après de les seves equivocacions i ha construït una civilització poderosa, però també s'ha encegat en idees errònies que ens han portat a molts carrerons sense sortida. Lionel Jospin -una espècie de Pere Navarro francès- afirmava que "Tenir conviccions no garanteix de cap manera no caure en l'error". Les "idees fermes", però sovint equivocades, sobretot en qüestions relacionades amb la religió i la política, però també amb les ciències socials, han provocat gairebé tots els maldecaps, i els malsons de la humanitat. Del resultat de barrejar la convicció amb l'error n'han sorgit tots els fanatismes.

Dels records i la memòria

Recordar probablement és la tasca més feixuga de l’ésser humà, no tothom en sap, no tothom pot, no tothom vol recordar. La memòria és la consciència i la consciència selecciona. Els records floten permanentment en els nostres pensaments sempre en present, són la consciència actual d’una cosa que va ser i que ja no és. De fet, quan volem fer evident que recordem algun fet o alguna persona diem que «el tenim present». En primer lloc, la consciència ens recorda a nosaltres mateixos: el que hem estat, el que som i el que volem ser. La qüestió és que la consciència selecciona el que vol recordar i el que no. Recordem implacablement la tonada de la cançó de l’estiu i oblidem el número de la targeta de crèdit quan més necessitat en tenim. El problema sorgeix quan la memòria és un deure i no volem recordar. La memòria col•lectiva és una mena de consciència que resideix no se sap ben bé on, que flota difusament damunt dels pobles i de les nacions, i que ens obliga a recordar fets i dates més enllà del nostre interès personal. No s’ha de confondre amb la justícia, de la mateixa manera que l’oblit no s’ha de confondre amb el perdó. Aquesta memòria és la l’argamassa que ens serveix per a bastir els murs de l’avenir. Avui, per exemple, és un dia per a recordar. Sembla com si els onzes de setembre congriessin d’ofici núvols de tempesta. Tal dia com avui va caure la ciutat de Barcelona durant la guerra de Successió, les torres bessones de Nova York van sucumbir a un atac terrorista i Salvador Allende va morir a Xile defensant la legitimitat democràtica del seu govern. L’onze de setembre és una jornada de memòria viva, les cendres de la història floten en el vent com sorgides d’un volcà en permanent erupció.

La meva via catalana

Sempre m’he considerat catalanista perquè penso que el concepte de catalanitat és indissociable del de progrés social. Des de l'any 1976 fins el 2010 vaig participar en totes les expressions d’afirmació nacional que s’han produït en el nostre país. Des de l'onze de setembre de l’any passat, s'ha iniciat al nostre país un nou procés cap a la independència que, al meu parer, neix orfe de referents ideològics i morals. Un procés que m’ha obligat a retirar-me a la vorera per no trepitjar vies que no s’acosten a les realitats del mon real . Ara fa un any vaig ser un dels pocs catalans, si hem de fer cas de les xifres, que no vaig participar en la manifestació per a la independència i aquest any tampoc participaré en l’anomenada "Via Catalana". No és una actitud de rebuig, torno a dir que em sento catalanista, que vull el millor pel meu país i que si això passa per ser independents, doncs benvinguda sigui la independència. Però, i això probablement és el més important, el que passa és que a hores d’ara ja estic cansat d’anar pel món amb una bandera, o uniformat amb una samarreta, sigui del color que sigui. Aquest any també em quedaré a casa, no passa res. Estic segur que realment ningú em trobarà a faltar. El país continuarà funcionant sense la meva presència en aquesta mena d'actes, només faltaria!.Espero això si que amb el meu país es solucionen els veritables problemes dels ciutadans:dels que no tenen feina,els que no poden pagar l’hipoteca,aquells que deixen l' universitat perquè no poden pagar les taxes del govern independentista,els que estan a les llistes d’espera dels hospitals per les retallades,els avis que no poden viure amb les pensions retallades,i totes aquelles persones que estan en altres vies mortes i que no troben futur i demanen almoina davant de les botigues per menjar o dormen als caixers automàtics perquè no tenen casa. Dema jo estaré en aquesta via i pensaré en tots els,i en la manera de seguir-los ajudant dins de les meves possibilitats per aconseguir ser lliures, però, per assolir aquesta llibertat cal que també reivindiquem un model de societat just, sense desigualtats, on les prioritats no siguin rescatar bancs sinó mantenir els drets socials i laborals de les persones. Un model que s’allunyi de l’especulació, de les retallades i que aposti per una economia cooperativa i uns serveis públics potents en àmbits com el de l’educació, la sanitat o els serveis socials. Un model, en definitiva, que sincronitzi la llibertat nacional amb la justícia social. Una fórmula que, com bé sabem, amb el capitalisme actual i els politics que ens representen és simplement impossible d’assolir. I si dic tot això és només per poder donar resposta als que m’interpel•len personalment i no els puc respondre de la manera que voldria. Escriure encara segueix essent la millor manera de parlar sense ser interromput.

De l’oblit i la solitud

L’oblit és, una bandera sense vent, és una avinguda de matinada al setembre. L’oblit és allò que intriga entre les paraules i ens fa callar. L’oblit és una porta que no s’acaba d’obrir, és un caminant que s’atura i que torna sobre els seus passos. L’oblit ens assalta quan menys esperem trobar-lo, és el que resta mentre intentem sumar, és la moneda que falta per la torna, és un mot que balla a la punta de la llengua. Però no sempre és el contrari del record, ni tampoc un defecte, ni una mancança, ni un oprobi. L’oblit fa lloc als armaris i ens permet omplir-los novament amb la roba de temporada. El problema és que no sempre podem oblidar-ho tot, de la mateixa manera que sovint ens queda algun vestit que es resisteix a deixar el penja-robes. L’oblit és part indissociable de la condició humana, és una pàgina en blanc, és un moment de silenci, és un got mig ple o mig buit. L’oblit és una flor tancada, és una gota que no acaba de caure, és un vell que espera assegut en un banc. L’oblit esgarrapa el temps dels rellotges amb urpes de vidre, somriu amb placidesa des d’una cara sense nom, plora amargament per un difunt sense cara i per un infant que neix entre sanglots de silenci. L’oblit és un gat que dorm a qualsevol taulada.

De cultura i les zebres ratllades……

Depèn de com ens ho mirem gairebé tot és cultura, des del pagès que llaura el seu camp -que per alguna cosa "cultiu" i "cultura" comparteixen la mateixa arrel semàntica- fins a la simfonia més refinada. La cultura abraça tot allò que és produït o transformat per la mà humana, el que passa és que no tot queda en un sac, barrejat. La cultura és més aviat com una espiral que es va obrint, on no tot està en el mateix pla. El so del tractor del pagès i el de l'orquestra que toca la simfonia són fets culturals, però mai els situem en punts comparables, encara que potser, a oïdes d'un marcià la cosa podria semblar exactament la mateixa. De fet, he de reconèixer que a vegades em costa diferenciar alguns sorolls mecànics dels que produeixen alguns músics actuals. Però aquesta espiral mateixa de la cultura ens obliga a mirar-nos la realitat d'una manera més oberta, en relació a la distància que prenem des del seu inici. Els termes "cultura" i "civilització" a vegades es poden confondre perquè designen més o menys el mateix, el que passa és que si la cultura és com una mena d'espiral, la civilització seria una piràmide on tot està jerarquitzat i col•locat en el lloc on -se suposa que- li pertoca. La cultura, des d'una òptica més intel•lectual, seria la manera que té la civilització de reconèixer-se a si mateixa. Som més cultes en funció del coneixement que tenim de la civilització, de la qual en formem part. La civilització es transmet de generació en generació, la cultura es conquereix, és un repte col•lectiu i també personal. Un proverbi africà diu que una persona sense cultura és com una zebra sense ratlles, o sigui: la civilització és capaç d'anar reproduint fins a l'infinit ases que després la gent enganxarà en forma d'adhesius al darrere del seu cotxe, la cultura en canvi ha de ser capaç de pintar-hi ratlles perquè esdevinguin zebres. Només d'aquesta manera podran fugir quan arribin els xacals.

Mackelemore

La raça humana

Jo no sóc racista i vosaltres segur que tampoc. El racisme sempre és un mal que pateixen els altres. De fet el racisme és com una mena de narcisisme col•lectiu, hereu d’aquell pensament que posava l’home al centre de l’univers. Si l’home és al centre de tot, els que són com nosaltres estem al centre del centre i jo, que en sóc l’expressió més genuïna, m’alço com el pal de paller de la humanitat.

El racisme és un virus endèmic del nostre cos que ens fa veure els altres no com són en realitat sinó únicament per la seva aparença, pel seu origen i, a vegades també, per la seva classe social. I contra el racisme només hi podem lluitar mirant-nos precisament a nosaltres mateixos i mesurant els que ens envolten només pel que valen, que en general és molt més del que sovint tendim a imaginar-nos de primer cop d'ull.

Fins a cert punt és normal distingir els humans per la seva aparença, ningú pot negar diferències entre un japonès i un guineà, o entre un nòrdic i un català, però anar més enllà és entrar en categoritzacions pròpies de ramaders i comerciants. Setanta anys després de l’holocaust produït a causa del racisme durant la Segona Guerra Mundial, ja seria hora que abandonéssim definitivament aquesta nefasta manera de pensar.

La humanitat és un concepte tancat, som els que som: blancs, negres, grocs o vermells. Vivim en un mateix planeta que no és precisament el centre de l’univers, sinó un racó perdut en una galàxia perduda i, per si no en tinguéssim prou, a més, també el compartim amb altres espècies que mereixen el nostre respecte. La lluita contra el racisme és la darrera frontera de la humanitat, som una sola raça: la raça humana.

Paciència

Evidentment jo no sóc exactament la persona adequada com per donar lliçons de paciència, els que em coneixen saben que no és una de les meves virtuts. La paciència bàsicament és acatar la lentitud del present. El còmic francès Pierre Dac deia que es necessita una paciència infinita per poder esperar allò que no acaba d’arribar mai. La paciència és una espera, un trànsit, del qual no ens en podem deslliurar i que més val acceptar d’entrada si no ens hi volem fer mal. El tren no arribarà abans per molt que remuguem.
Giacomo Leopardi en el seu immortal «Zibaldone» afirmava que la paciència és la més heroica de les virtuts «perquè precisament no té l’aparença d’heroisme». I és que la paciència no és exactament una virtut, la paciència és fer allò que està en les nostres mans, en el present, tot esperant que arribi un futur que ja no depèn de nosaltres.
Diu el refranero castellà “la paciència es la madre de la ciència” i Santa Teresa deia:”La paciència todo lo alcanza ….. Però jo sempre em recordo de la frase de la pel·lícula de Wody Allen: «L’eternitat es fa llarga, sobretot quan vas arribant al final».

Ironia

La ironia, com la majoria de mots que intenten definir coses profundes, ens ve del grec «eironeia», que significa «interrogació», perquè la ironia és l’art d’amagar part del que saps projectant-ho en forma de pregunta burlesca. La ironia no pretén divertir, sinó desenganyar a l'interroga't o a tercers. És una arma poderosa, un instrument tallant i s’ha d’utilitzar amb molt de compte per no fer mal o per no acabar malament tu mateix i això ho dic per experiència.

La ironia sorgeix de la intel•ligència i afecta l’esperit, en canvi l'humor –quan no és també ironia– sorgeix de les entranyes, afecta el cor i acaba novament sacsejant el sistema digestiu. Per buscar una metàfora esportiva podríem dir que l’humor i la ironia són com la lluita lliure americana i l’esgrima, uns es dediquen a l’espectacle i els altres juguen amb l’estilet.

La ironia consisteix fonamentalment a barrejar veritats a vegades contradictòries, o amagar-ne algunes, i dir-les amb un somriure plàcid a la boca, arriscant-se a posar-se en ridícul un mateix. La ironia realment només té sentit quan embolcalla la serenitat de la intel•ligència, si no es queda en un exercici vacu.

Naturalesa Humana

La natura acomboia i ens reconforta: el blat que madura, onejant suaument entre marges llustrosos; els roures que vinclen les branques al ritme del so trepidant d’una font; el sol que sorgeix, rodó i ataronjat, cada matí entre les muntanyes. La resta és sobrenatural o cultural.

La natura és tot allò que considerem «real» per si mateix, independent de qualsevol altra cosa. La pregunta ens sorgeix quan dirigim la mirada cap a nosaltres: som éssers «naturals»? És evident que la «naturalesa humana» la portem a dins, incorporada de naixement, codificada en els gens, en l’ADN i en alguna cosa més que ara mateix no sabria explicar del tot. Però el problema és que aquesta naturalesa, com a tal, deixa d’existir quan esdevenim humans.

El pensador francès, Edgar Morin, condensa aquesta contradicció en una frase: «L’ésser humà és cultural per naturalesa perquè és també natural per cultura» i el mateix Morin, en el seu Tractat de la natura humana, acaba de reblar el clau quan afirma que «una societat s’autoreprodueix sense parar perquè a la vegada s’autodestrueix constantment».

Probablement existeix el que podríem anomenar un «patrimoni hereditari de la humanitat» que no es transmet únicament a través de l’educació i que més aviat s’hi afegeix i s’hi barreja indestriablement. Donar explicació a aquestes coses és tasca d’etnòlegs, antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs i de tota mena d’estudiosos de la matèria humana, de la qual –per acabar-ho d’embolicar– William Shakespeare deia que estava feta amb el mateix material que estan fets els somnis.

El error de la bellesa

De fet la bellesa no existeix, és un concepte vague que voleia sense rumb entre els nostres pensaments més pregons i que sorgeix, a vegades, per a il•lustrar sentiments passatgers o emocions primordials. Hi ha una subtil diferència entre el concepte «bellesa», que és una qualitat sensible, i el fet de ser «bell», però generalment els confonem i tot queda a l’albir del nostre relativisme innat.

Darrere de la bellesa, quan hi pensem fredament, sempre hi busquem una essència, un fet definitori, un criteri o un cànon que es pugui considerar universal. Però la bellesa, com gairebé totes les coses d’aquest món, és relativa. El temps, les cultures, l’educació i les afinitats personals, la condicionen radicalment i ben poques coses convoquen realment a la unanimitat darrere d’aquest mot, que d’altra banda utilitzem ben sovint per a qualificar conceptes ben peregrins.

La bellesa d’un cos jove, d’una posta de sol o d’una flor, però també la bellesa d’una idea o d’una acció. La bellesa no tant sols ens amara la vista, sinó que congrega tots els altres sentits: l’olfacte, el gust, l’oïda, el tacte. A través d’ells també gaudim de la bellesa, i aquest gaudi és estrictament solitari, no es pot compartir mai del tot amb ningú i això, paradoxalment, és el que fa la bellesa més universal.

Hi ha una bellesa en les formes, purament estètica, i una bellesa «interior» que descansa en la seva essència. I també hi ha una bellesa premeditada i una altra que no sabrem mai ben bé del seu origen, deia Milan Kundera que «Abans de desaparèixer completament del món, la bellesa perdurarà encara durant uns instants, però per error. Bellesa per error, aquesta és l’última etapa en la història de la bellesa».

(Dedicat a una guerrera molt bella per dins i per fora.)

Maig temps de flors

Maig fa olor de vida. Creixen flors entre les llambordes i la llum s’allarga com l’esquena estarrufada d’un gat mandrós. Els dies s’esberlen contra la claror del matí, els camps s’omplen de colors fluorescents i el vent escombra la polseguera que havia deixat un hivern que semblava omnipotent.

Maig fa olor de temps de flors i la gent pastura pels carrers amb un somriure de galta a galta, com si la crisi es solucionés en funció de la climatologia, com si a la independència s’hi arribés per la quantitat de banderoles penjades als carrers i, per sobre de tot, com si el Barça hagués de guanyar sempre.

Maig es claror d’amors i de records d’esperança, amb l’alè primaveral dels propis i dels forasters, que es fotografien a la cantonades del Call de Girona amb un anhel d’immortalitat.

21 Primaveres

Contràriament al que sovint ens volen fer creure, la vida no és un carrer de sentit únic, ni una carretera al final de la qual floreix una terra de mel i roses. El sentit de la vida el construïm cadascun de nosaltres: tants caps, tants sentits.

La poetessa Andrée Maillet, afirma que «La vida només té un sentit: la línia que va del naixement a la mort, la resta només és farciment».

L’escriptora alemanya Juli Zeh ha deixat dit en una de les seves obres que «El sentit de la vida és allò que queda quan un es desembarassa de tot el que és absurd»

El sentit de la vida és un concepte individual i intransferible, que nia en el fons dels nostres pensaments i repta sinuosament entre els nostres somnis. El sentit de la vida es construeix a redós dels nostres desitjos i les nostres esperances, dels nostres coneixements i les nostres experiències, que són volubles i canviants.

Però deixeu-me aquesta vegada dir-vos que ella amb la seva mirada neta, el seu cor pur, i la seva bondat extrema amb 21 anys ha estat capaç de donar un gran sentit a la meva existència.

Fràgil realitat

Tothom, un dia o l’altre, voldria saltar-se les injustes normes que ens lliguen a aquest capriciós planeta. Les lleis de la natura, o de la física, a vegades se’ns fan molt feixugues. Aixecar-nos del llit cada dia, per exemple, esdevé tot un desafiament quotidià a la llei de la gravitació universal i a les lleis de la termodinàmica. El cos vol restar en posició horitzontal, però la nostra consciència ens empeny a llevar-nos.

La terra gira al voltant del sol, les estrelles neixen i s’apaguen, l’univers s’expandeix i mentrestant les factures del gas i de la llum continuen arribant inexorablement a la nostra bústia. Tot això és la realitat, una noció que, per altra banda, desapareix ràpidament si tanquem els ulls. Perquè la realitat, tot allò que té existència efectiva, al contrari que la veritat no és persistent, és així de fràgil.

De què parlem quan parlem d'amor?

Ens passem mitja vida estimant. Estimem la mare, el pare, els germans,la parella, els fills, la llibertat i ens estimem a nosaltres mateixos cada matí davant del mirall. Vivim perquè estimem, vivim perquè decidim que la vida val la pena de ser viscuda.
Vivim perquè encara ens sentim capaços d'estimar.
Diuen els psiquiatres que la psicosi depressiva, que porta al suïcidi, es caracteritza bàsicament per la pèrdua de la capacitat d'estimar.
És l'amor que ens fa viure, és l'amor que ens salva, però quin amor?
I per què?
També es poden estimar els diners o el poder. Els polítics més corruptes no només no dimiteixen, sinó que tampoc se suïciden.
Sabem de què parlem quan parlem d'amor?
Per anar bé hauríem d'haver inventat mots diversos per a les diverses maneres que tenim d'estimar. De fet, aquest concepte prové de tres mots grecs: eros, philia i agapé, que nosaltres hem fusionat conceptualment en un de sol.
L'amor passional, l'amistat i la caritat; l'amor que a vegades ens manca, l'amor que sempre ens pren i l'amor que ens depassa; l'amor que ens va concebre, l’amor que ens protegeix en llargs camins sota la pluja i de tant en tant una mica de sol, l'amor que ens acompanya fins al darrer dia i, també, l'amor que ens accepta eternament tal com som. La història de la humanitat no és altra cosa que una història d'amor, per això acaba com acaba.
En totes les llengües "estimar" és un verb imperfecte, que es conjuga a cops de poema o es canta amb veu ploranera, és un concepte que celebren els botiguers el dia de sant Valentí o els llibreters la diada de sant Jordi. Més enllà d'amors que comencen, d'amors que acaben i d'amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor -tal com deia Albert Camús- que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos.

Lizz Wright

Histories del tren

Migdia a l'estació de Figueres la veig que puja al tren desconsolada, plora amb ganes son llàgrimes de tempesta de primavera, dures, compactes amb sentiment amb tristesa, molta tristesa.

S'adreça a mi amb educació per demanar un mocador li dono tot el paquet, li farà falta.

Continua plorant, la deixo tranqui-la, penso que segurament necessita intimitat.

El tren es posa en marxa jo al principi ella al final del vago, arriba el revisor, li ensenyo el bitllet tot correcte.

S’apropa a la noia ella no porta, el revisor amb to sec li pregunta a on va.

Li contesta que no sap, no te diners i es vol morir.

El revisor de manera pertinent li diu que ho sent però si no te diners s’ha de baixar en la propera estació.

M’aixeco li dono a la noia 10 euros per pagar el bitllet i torno al meu lloc.

Desprès de pagar el bitllet s’aixeca camina fins al meu seient, vesteix desarrapada amb un xandall negre brut i en torna el canvi, li dic que es igual, en demana un telèfon per trucar-me algun dia i tornar-me'ls, li dic que nomes son diners.

Els ulls no deixen de regalimar pluja amarga, li pregunto que li passa, explica que mal d’amores esta embarassada de 3 mesos ella vol tenir-lo el seu xicot no i la ha fet fora de casa de males formes.

El tren arriba al meu destí Girona, li desitjo molta sort, te 28 anys i es diu Marta.