De l’oblit i la solitud

L’oblit és, una bandera sense vent, és una avinguda de matinada al setembre. L’oblit és allò que intriga entre les paraules i ens fa callar. L’oblit és una porta que no s’acaba d’obrir, és un caminant que s’atura i que torna sobre els seus passos. L’oblit ens assalta quan menys esperem trobar-lo, és el que resta mentre intentem sumar, és la moneda que falta per la torna, és un mot que balla a la punta de la llengua. Però no sempre és el contrari del record, ni tampoc un defecte, ni una mancança, ni un oprobi. L’oblit fa lloc als armaris i ens permet omplir-los novament amb la roba de temporada. El problema és que no sempre podem oblidar-ho tot, de la mateixa manera que sovint ens queda algun vestit que es resisteix a deixar el penja-robes. L’oblit és part indissociable de la condició humana, és una pàgina en blanc, és un moment de silenci, és un got mig ple o mig buit. L’oblit és una flor tancada, és una gota que no acaba de caure, és un vell que espera assegut en un banc. L’oblit esgarrapa el temps dels rellotges amb urpes de vidre, somriu amb placidesa des d’una cara sense nom, plora amargament per un difunt sense cara i per un infant que neix entre sanglots de silenci. L’oblit és un gat que dorm a qualsevol taulada.