El país va bé

El món que ens envolta cada dia no sol tenir cara ni expressió, la realitat és muda, sorda i cega. A tot estirar veiem màscares, ombres projectades al mur, com en aquella caverna de Plató. Quan caminem pel carrer no mirem a la cara de la gent, ni escoltem les seves veus. Quan parlem deixem anar paraules buides, frases fetes, perquè la realitat és fràgil i a vegades et pot explotar per on menys t'ho esperes.
Avui la dependenta de la fleca de la cantonada m'ha confessat que fa mesos que no cobra. La seva empresa, que administra vuit fleques a la ciutat de Girona, va malament. Els comptes no surten i probablement el cotxe de l'amo és gros i consumeix molta gasolina. Els han dit que sort en tenen encara de tenir feina. Sembla com si tenir feina i cobrar sigui la rehòstia.
La dependenta de la fleca parla amb les seves companyes per telèfon i deixa anar sospirs d'angoixa i fins i tot algun conat de llàgrima, jo mentrestant fullejo el diari del senyor que espera que le servexin i fa l'efecte que el país va bé, per tant els problemes de la dependenta forçosament han de ser circumstancials, tot allò que no mata engreixa i no cobrar durant uns mesos no és la fi del món. No ens hem de preocupar, els titulars del diari posen en boca dels governants que l'atur baixa, que l'economia arrenca i que les grues ja tornen a girar sobre el seu eix.
Però la dependenta em continua mirant amb ulls plorosos i els croissants que m'ofereix semblen més amargs. Surto al carrer i abaixo la mirada, els silencis dels vianants es creuen amb el murmuri insaciable d'un televisor al bar del costat. El sol surt encara cada dia -gratuïtament- i projecta ombres sobre la vorera, ombres reals o imaginàries i jo em repeteixo a mi mateix que el país va bé, que el país va bé, que el país va bé...