Cos

És com un sac de matèria titubejant, més o menys organitzada, que arrosseguem -amb tots els seus sargits- de la millor manera que podem al llarg de la vida. És pell i ungles, ossos i carn, vísceres, nervis, cartílags i fluids. Som cos, però també som una intel•ligència que a vegades es mira el cos com si fos estrany. El cos és el subjecte, però la ment el dirigeix, fins i tot en els gestos més automatitzats. El cos funciona de manera organitzada, necessita aliment i repòs, contacte amb l'exterior a través dels sentits, necessita abrigar-se quan fa fred, refrescar-se quan fa calor, trontolla com ho fa el planeta, gira com el sol a través de la galàxia. El cos és vida tangible, si més no per a altres cossos, és veu i gest, rutina i excepció, el cos és l'expressió de la nostra vida. El cos camina per la vorera, per les andanes i els camins, mentre nosaltres, amagats en el cau de la mirada, anem pensant en coses que creiem transcendents, perennes, immutables, com si fóssim déus en l'olimp de la raó. Ens acomodem entre el folre encoixinat del cervell, amb les idees que brunzeixen al nostre voltant com abelles daurades, mentre deixem el cos abandonat, menjant crispetes i bevent cervesa davant del televisor. El cos és perfecte mentre funciona com un automòbil nou, però, com totes les coses que ens són donades, té la seva data de caducitat. De res ens serveix al•legar els bons actes que hem fet, les batalles on hem lluitat, tot el que hem vist, tot el que hem estimat, perquè tot es fon en un instant i nosaltres ens enfonsem amb el cos, com naus en flames més enllà d'Orió, i veiem que tot es perd irremissiblement, com llàgrimes sota la pluja.