L’hivern
és un estat de la matèria, no és gasós, ni líquid, ni sòlid, és com una mena
d’ordenació cristal·lina de la vida que es condensa a la punta dels dits.
L’hivern és el gran tros de foscor que ens correspon, és una humil fracció de
l’univers de les paraules que batega en la part més freda dels calendaris.
L’hivern és un estat definitiu, després ja res tornarà a ser igual. Cada hivern
porta incorporada la seva càrrega de fatalitat.
L’hivern
és un temps de recloure’s i de repensar-se. El nas es fon darrere la bufanda i
les ulleres s’entelen amb un baf espès que es barreja amb una boira flonja, un
núvol fred que es cova entre els arbres i el riu. Aquell sol color de palla
esgrogueïda, que pintava en Pla en el seu quadern, amb prou feines és capaç de
trencar el vel d’eternitat que va teixint l’hivern damunt les voreres i en la
sorra dels jardinets urbans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada