Època estranya

Ens ha tocat viure una època estranya, de grans excessos i infinites carències. Inundats permanentment per un flux constant d’informació, som incapaços de destriar el gra de la palla. Tota aquesta verborrea sistemàtica dels mitjans de comunicació de masses ha acabat per fer-nos immunes a tot allò que realment importa.

La força omnipresent de les imatges televisives ha esmorteït la nostra capacitat de reacció i les ideologies polítiques han acabat –per sort o per desgràcia– empantanegades en el marasme de la modernitat. Potser faríem bé de posar els ulls en blanc i deixar-nos amoixar pel vent que passa entre les fulles del nostre  jardi real o imaginari. A vegades em sembla que tot ja està dit i que tot ja està escrit, però hi ha tres o quatre coses que encara em commouen. Potser viure és això, tenir encara la capacitat de trontollar davant de les evidències, tenir la capacitat de sotragar-se quan les certeses s’esmicolen sense remei. 

2018

Avui tot continuarà igual en la comptabilitat de cadascú i el sol sortirà i es pondrà com sempre damunt dels paisatges llauradissos del nostre país. Els camins retorçats de muntanya es creuaran en els mateixos indrets com les arrels d’un arbre vell, les onades ompliran d’escuma lletosa i de salabror aspra els pobles que viuen arran de mar i la plana s’estendrà, com un gat mandrós i feliç, sota el mateix sol que ens il·lumina a tots. La vida és obstinada i evident, tot el que neix acaba morint i, si cal fer-ne el relat, sempre hi haurà algú disposat a fer-ho. El cas és que a partir d’avui, el 2017 no sera amb nosaltres. Als que me seguiu, us desitjo una bona entrada d’any i feu tal com deia el senyor Esteve: sumeu i sumeu!, que de restar ja se n’ocuparà la vida per nosaltres.