El que uns enyorem per a
altres és un malson, igual que la riquesa, la nostàlgia va per barris. Això és
veu clar aquests dies de festes inesgotables, quan mires la tele i et comencen
a escopir a la cara tota mena de missatges presumptuosament nostàlgics. Per
sort tot s’acaba i, després de les campanades, i del primer nen de l’any, i
dels reis mags, el món torna irremissiblement a la realitat de cadascú.
Ens hem avesat a una
realitat aparentment complexa, però molt aprimada. Només cal gratar una mica en
la superfície per a fer aflorar tota mena de pors i de neurosis. Si ens ho fem
mirar resulta que tots estem malalts: ningú té la temperatura corporal normal,
ni la tensió perfecta i, si ens fan passar un test de Rorschard, aquells en què
tot sembla una papallona, resultarà que la majoria hi veuen els monstres més
abominables si mes no es el que m’explica una bona amiga entesa en aquets temes.
Ara, quan ja sabem amb
certesa que no ens ha tocat la loteria, ni la grossa, ni ens tocarà la del nen,
perquè no n’hem comprat cap número; hem de tornar a trepitjar de peus a terra,
en el nostre barri, on la nostàlgia s’escola pels embornals encara que no
plogui.
El mes de gener s’enceta
com un full en blanc, però aviat la tinta de les necessitats imperioses va
tacant el paper immaculat. Els rebuts de la hipoteca van redoblant en la
llunyania com un exèrcit invasor i els noticiaris ens parlen amb veu rogallosa.
La nostàlgia va per barris i a casa nostra aviat tot allò que era present serà
només pastura dels ramats de l’oblit, i un vent hivernal tornarà a bufar entre
les branques nues dels arbres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada