Ha arribat la cridòria de les eleccions i els polítics somrients en acte de servei. La gent s’omplirà la boca amb «bons cops de falç» i «que tremolin els enemics», com si encara fóssim un país de segadors i de bandolers.
Les bústies s’ompliran de paperetes, que se’ns oferiran com una mena d’hòsties consagrades de la democràcia, que ens permetran comprar un futur millor per als nostres fills. De tant en tant algú es posarà seriós, a l’hora punta dels telenotícies, i ens dirà que vivim moments transcendentals, amb l’objectiu de que els votem, dons ells encarnen aquest futur i no el passat llangorós dels verbs imperfectes.
Ara, amb la crisi i, les retallades a educació, sanitat, treballadors públics i fallides bancàries, el principal partit de la dreta catalana (per cert la del euro per recepta), al començament de la campanya electoral de eleccions al Parlament de Catalunya, ens demana una espècie de «pòlissa, de vot», a l’estil de les pòlisses bancàries. «Doneu-me el vostre vot fins a conformar una majoria absoluta i jo l’utilitzaré per a invertir en els interessos de Catalunya».
Està bé, és interessant i innovador, hauríem, però, de parlar dels detalls: terminis, interessos de demora, interessos de descobert, etc. I, sobretot, hauríem d’anar-ho a signar davant de notari, no sigui cas que després facin l’orni. Però, ara que ho recordo, això del notari em sona! No hi van anar una vegada per a signar que mai pactarien amb el Partit Popular?
Esperem que les analogies bancàries no vagin més enllà i que, a part de la pòlissa, no ens demanin també un aval, o una línia de descompte o, Déu no ho vulgui, una hipoteca a 30 o 40 anys vista. Jo, per si de cas, aquesta vegada guardaré curosament el meu vot a casa fins al dia d’anar a votar, no sigui que a l’hora de la veritat em trobi que algú ja hagi votat per mi.
