Galetes

Diu *Murakami a "Tòquio *blues" que "la vida és com una caixa de galetes. En una caixa de galetes hi ha moltes classes diferents. Algunes t'agraden i unes altres no. Al principi et menges les que t'agraden, i al final només queden les que no t'agraden. Doncs jo, quan l'estic passant malament, sempre penso: "Haig d'acabar amb això al més aviat possible i ja vindran temps millors." Perquè la vida és com una caixa de galetes"
Per sort, pertanyo a aquest estrany grup de persones que es mengen primer les galetes "no tan bones" i deixen per al final les millors, per poder gaudir i assaborir-les amb més calma...sempre he pensat que les coses bones es fan esperar…

Compàs d’espera

Vivim en un contratemps
que se'ns menja la meitat dels compassos.

Sònia Moya, Gramàtica de l'equilibri

Brandon Flowers

Hay silencio en la calle fuera de tu ventana
Guardas secretos en tu almohada
Déjame entrar no hay motivo para asustarse
Prometo que esta noche no te haré daño
Sí, te lo prometo cariño, no te haré daño

Y estamos atrapados en el fuego cruzado
Del cielo y el infierno
Y estamos buscando refugio
Túmbate, Túmbate, Túmbate….

Mirándote vestirte mientras apagas las luces
Olvido todo sobre la tormenta que hay fuera
Nubes oscuras siguen su camino sobre la ciudad
Llegaron la angustia y el dolor lloviendo a cántaros
Como granizo, aguanieve y lluvia caen

Estamos atrapados en el fuego cruzado
Del cielo y el infierno
Y estamos buscando refugio
Túmbate, Túmbate, Túmbate….

Dile al diablo que puede volver por donde vino
Sus flechas de fuego están siendo disparadas en vano
Y cuando termine lo más difícil estaremos aquí
Y nuestros sueños romperán
Los límites de nuestro miedo
Los límites de nuestro miedo
Túmbate
Túmbate
Túmbate
A mi lado.

Brandon Flowers

Octubre

“El cel blau, rentat, s’ha presentat en la companyia d’uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s’han produït durant el matí, dins d’una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l’euga planturosa i mansa. Els ocells –les cuetes, els estornells– han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l’home i de l’animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s’han dibuixat, en l’aire, amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d’una vinya he vist com es movien, enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d’oli clar sobre un pla d’inclinació molt suau. Entre dues llums, veig desaparèixer, en la corba de la carretera, pedalejant una bicicleta, una bella silueta allargada. M’aturo un moment; encenc un cigarret; tot passa...”
Josep Pla, Les hores

Octubre. Els dies s’escurcen i la llum, diàfana, s’esforça –quan les boires li ho permeten– a treure brillantor a les hores que discorren fins al tombant de la tarda. L’ombra dels vespres esdevé més llarga i el fred ens pren el tacte dels dits, convidant-nos al retrobament amb les butxaques oblidades. Les llars de foc s’encenen, conquerint l’aire amb aquella olor de llenya cremada, i mantes i flassades surten dels armaris per embolicar els somnis amb la suavitat de la llana. Octubre em troba (re)descobrint Pla i llegint-ne les primeres pàgines.