De què parlem quan parlem d'amor?

Ens passem mitja vida estimant. Estimem la mare, el pare, els germans,la parella, els fills, la llibertat i ens estimem a nosaltres mateixos cada matí davant del mirall. Vivim perquè estimem, vivim perquè decidim que la vida val la pena de ser viscuda.
Vivim perquè encara ens sentim capaços d'estimar.
Diuen els psiquiatres que la psicosi depressiva, que porta al suïcidi, es caracteritza bàsicament per la pèrdua de la capacitat d'estimar.
És l'amor que ens fa viure, és l'amor que ens salva, però quin amor?
I per què?
També es poden estimar els diners o el poder. Els polítics més corruptes no només no dimiteixen, sinó que tampoc se suïciden.
Sabem de què parlem quan parlem d'amor?
Per anar bé hauríem d'haver inventat mots diversos per a les diverses maneres que tenim d'estimar. De fet, aquest concepte prové de tres mots grecs: eros, philia i agapé, que nosaltres hem fusionat conceptualment en un de sol.
L'amor passional, l'amistat i la caritat; l'amor que a vegades ens manca, l'amor que sempre ens pren i l'amor que ens depassa; l'amor que ens va concebre, l’amor que ens protegeix en llargs camins sota la pluja i de tant en tant una mica de sol, l'amor que ens acompanya fins al darrer dia i, també, l'amor que ens accepta eternament tal com som. La història de la humanitat no és altra cosa que una història d'amor, per això acaba com acaba.
En totes les llengües "estimar" és un verb imperfecte, que es conjuga a cops de poema o es canta amb veu ploranera, és un concepte que celebren els botiguers el dia de sant Valentí o els llibreters la diada de sant Jordi. Més enllà d'amors que comencen, d'amors que acaben i d'amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor -tal com deia Albert Camús- que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos.