La ironia, com la majoria de mots que intenten definir coses profundes, ens ve del grec «eironeia», que significa «interrogació», perquè la ironia és l’art d’amagar part del que saps projectant-ho en forma de pregunta burlesca. La ironia no pretén divertir, sinó desenganyar a l'interroga't o a tercers. És una arma poderosa, un instrument tallant i s’ha d’utilitzar amb molt de compte per no fer mal o per no acabar malament tu mateix i això ho dic per experiència.
La ironia sorgeix de la intel•ligència i afecta l’esperit, en canvi l'humor –quan no és també ironia– sorgeix de les entranyes, afecta el cor i acaba novament sacsejant el sistema digestiu. Per buscar una metàfora esportiva podríem dir que l’humor i la ironia són com la lluita lliure americana i l’esgrima, uns es dediquen a l’espectacle i els altres juguen amb l’estilet.
La ironia consisteix fonamentalment a barrejar veritats a vegades contradictòries, o amagar-ne algunes, i dir-les amb un somriure plàcid a la boca, arriscant-se a posar-se en ridícul un mateix. La ironia realment només té sentit quan embolcalla la serenitat de la intel•ligència, si no es queda en un exercici vacu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada