El país va bé

El món que ens envolta cada dia no sol tenir cara ni expressió, la realitat és muda, sorda i cega. A tot estirar veiem màscares, ombres projectades al mur, com en aquella caverna de Plató. Quan caminem pel carrer no mirem a la cara de la gent, ni escoltem les seves veus. Quan parlem deixem anar paraules buides, frases fetes, perquè la realitat és fràgil i a vegades et pot explotar per on menys t'ho esperes.
Avui la dependenta de la fleca de la cantonada m'ha confessat que fa mesos que no cobra. La seva empresa, que administra vuit fleques a la ciutat de Girona, va malament. Els comptes no surten i probablement el cotxe de l'amo és gros i consumeix molta gasolina. Els han dit que sort en tenen encara de tenir feina. Sembla com si tenir feina i cobrar sigui la rehòstia.
La dependenta de la fleca parla amb les seves companyes per telèfon i deixa anar sospirs d'angoixa i fins i tot algun conat de llàgrima, jo mentrestant fullejo el diari del senyor que espera que le servexin i fa l'efecte que el país va bé, per tant els problemes de la dependenta forçosament han de ser circumstancials, tot allò que no mata engreixa i no cobrar durant uns mesos no és la fi del món. No ens hem de preocupar, els titulars del diari posen en boca dels governants que l'atur baixa, que l'economia arrenca i que les grues ja tornen a girar sobre el seu eix.
Però la dependenta em continua mirant amb ulls plorosos i els croissants que m'ofereix semblen més amargs. Surto al carrer i abaixo la mirada, els silencis dels vianants es creuen amb el murmuri insaciable d'un televisor al bar del costat. El sol surt encara cada dia -gratuïtament- i projecta ombres sobre la vorera, ombres reals o imaginàries i jo em repeteixo a mi mateix que el país va bé, que el país va bé, que el país va bé...

Fotocopies

Som els darrers exponents d’una generació que va néixer sota el signe de la fotocòpia i que hem acabat replicant-nos –en el sentit que té el terme en la ciència-ficció– en milers d’imatges de gatets, de cors en la crema d’un cafè en llet i de peus nus vora les onades. Hem esdevingut la còpia d’una còpia, l’ombra difusa d’una ombra en un dia de boira, nans geperuts a les espatlles d’altres nans més geperuts encara.

Ens hem embegut en la pròpia contemplació. Som com narcisos que es fan selfies, tots amb el mateix posat i el mateix rictus. Imitem els gestos dels altres sense adornar-nos que ells també copien, com en un joc de miralls fins a l’infinit. Tallem i enganxem, sumem i restem, i obtenim sempre els mateixos resultats, perquè vivim en un món acotat, que ens sembla infinit però que és més petit que l‘ungla del dit petit.

La nostra vida és una història que va de la fotocòpia al trènding tòpic, sense passar per cap lloc en concret. Ens hem fos en una bassa de banalitat extrema, res importa del tot i tot s’explica en menys de 140 caràcters, i tot, tot s’acabarà difuminant com en el paper tèrmic d’aquelles fotocòpies dels primers temps, en què les imatges desapareixien sense deixar rastre. Potser aleshores ens adonarem que Macbeth tenia raó i que la vida només és un conte narrat per un idiota, ple de fúria i de soroll, i sense cap sentit.