Adéu agost

Olorar la proximitat de la rutina, a la cantonada d'un agost que ja s'esgota i es fon. Com de lluny queda ara, en aquesta distància peculiar que empra la memòria, el principi de la paraula oci. Arriba el moment de desfer les maletes i buidar-nos dels verbs que ens han omplert les estones de moviment.

The One That Got Away by Katy Perry

And in another life
I would be your girl
We keep for our promises
Be us against the world....

And in other life
I would make you stay
So I don't have to say
You were the one that got away
The one that got away……….

Un Mon Millorable

Vivim immersos en un procés irrefrenable e insostenible de globalització. Les notícies volen per les xarxes a la velocitat de la llum i ens apropen fins a la nostra realitat diària altres realitats que, en una altre temps, ens hagués estat impossible assimilar més enllà del nostre context vital habitual. Tenim a l’abast un immens volum de coneixement, que creix exponencialment cada dia que passa.

En paral•lel a aquest procés, augmenta també el desconeixement de la realitat més propera. Molts de nosaltres ja som incapaços de saber reconèixer els noms dels arbres que ens envolten o dels ocells que canten a les nostres finestres. El nostre pòsit cultural, els inputs que reboten entre les nostres neurones estan definitivament colonitzats per marques comercials i per informacions prefabricades i pasteuritzades.

Ja ningú és capaç de recitar un poema sense llegir-lo, hem desaprès tots els números telefònics que abans marcàvem de memòria convençuts de l’eficàcia de les agendes dels nostres telèfons mòbils, ja no podem fer els més senzills càlculs matemàtics sense l’ajuda d’una calculadora i, fins i tot, aviat oblidarem els noms de les persones, perquè ja les reconeixeran els ordinadors per nosaltres. Algú dirà que ara podem utilitzar la nostra capacitat de raonament per a altres qüestions, però això encara està per demostrar.

De fet un dels problemes de l’home modern és que està aïllat de la realitat i només la percep a través d’uns mitjans que la filtren i la trien, i per tant ara més que mai ens és molt difícil discernir el que realment és veritat del que no ho és. En un món com és el nostre sempre ens sorprendrà que existeixi la veritat, una veritat més enllà de la esquizofrènia de la nostra època.

Tot això en fa pensar que es hora de passar de un Mon Millor a un Mon Millorable.

Lectures d’estiu

He acabat de llegir Aleph l'últim llibre del escriptor nascut a Brasil, Paulo Coelho. L'argument no és nou, la recerca d'un mateix....

El llibre m'ha submergit en una història fantàstica i m'ha ensenyat que és, precisament el perdó l'única forma de sanar les ferides que segueixen obertes. M'ha recordat que no he d’oblidar qui sóc, perquè el passat està present aquí i ara, igual que el futur. I sobretot, m'ha portat esperança, molta esperança a l'adonar-me que segueix havent somnis allà fora que somiar, històries que esperen a ser contades, personatges als quals donar forma, virtuosos que dormen a l'espera de tenir el valor suficient per a ser despertats…

“Sempre ens preguntarem les mateixes coses. Sempre necessitarem tenir la suficient humilitat per a acceptar que el nostre cor entén la raó per la qual estem aquí".

Complements del nom

L'anonimat d'un nom i un cognom, trampa o amagatall. Sense un rostre com a prova, sense la genealogia com a aval, sense complements no ets res més que algú indefinit sense lloc concret al calaix de la ment on desem la memòria. En la solitud del teu nom, et sents multitud. I algú sense història ni avantpassat.

Majúscules i minúscules

Ara que me'n dic l'absència amb els llavis tancats i els accents oberts, ara que només sé escriure'm el nom, ben petit, a contrallum i amb aigua i sal, torno a prendre la brúixola perquè m'indiqui on és el nord. Perquè, sense aquest nord magnètic i inevitable que duc incrustat a dins, jo no seria ara i aquí, debatent-me entre majúscules i minúscules.

Reinserció de què?

Veig als diaris i sento a la televisió les mesures contra la prostitució aprovades per l’ajuntament de Barcelona, que no nomes imposa multes a les dones que es dediquen a aquest ofici per a guanyar uns diners que necessiten, sinó que damunt les manen a un curs de “reinserció”

Reinserció de què? Perquè és obvi que per a aconseguir un treball digne no servirà el curs, ja que si aquests treballs existissin possiblement moltes d'aquestes dones no estarien dedicant-se a la prostitució en el carrer. Així que no és més que altra mostra del mil•lenari costum de culpar de la prostitució a les pròpies dones i de considerar-les perilloses socials. Segurament que si donessin als clients un curs de reinserció, la cosa milloraria. Però no, això no se'ls passa pel cap. Pretendre acabar amb la prostitució sense variar res les condicions de desigualtat de gènere i de desigualtat econòmica,es només una mostra més de la dreta rància governant que consisteix amb el joc de la doble moral i culpar als pobres de la seva pobresa.

Amor a les butxaques

Enamorats, sí, estimarem amb tota l'ànima. Però no et descuidis de guardar una mica d'amor a les butxaques. Per a consum propi, per si de cas la festa acaba i tothom marxa. I et quedes a soles, sense ànima.

Un dia ens varem trobar

Perquè,d'una manera o una altra, et trobo a totes les cançons. Perquè t'estimo en sentit antihorari, a l'estil rond point, tot contradient els rellotges, tot fugint de les hores en punt. El temps entre nosaltres és una anècdota recurrent, una cançó aleatòria que, d'una manera o una altra, ens troba a tots dos, taral·lejant-nos a deshora. Una historia sense cap però amb peus.

There is a light that never goes out

Irremediablement, tots es van. Tots, tard o d’hora, es van i et deixen sol i t'abandonen. Fem aquest viatge, sense mes companyia que nosaltres mateixos, i això, quan ens tenim.

Sona trist, veritat?, desesperançador. Però tinc la sensació que és la veritat més gran que he escrit mai. Potser visquem bons moments en companyia dels altres, però només són il•lusions. Il•lusions vagues i amb aparença fantasmal que es diluïen amb el primer te del matí, o quan arribes a casa, i tanques la porta. I no hi ha cap llum encesa...

M'entristeix la idea que les llums no estiguin enceses. No m'agrada sentir-me així, sol i estúpid per no haver-me adonat abans d'aquesta gran veritat. Potser estigui prenent consciència de la mort, aquest àngel negre que viu tan dintre de nosaltres, i que és la prova més ferma que trobo de la solitud, del desemparament...

És el temor més profund del ser humà: la mort, la nostra, la de les persones a les quals volem, i per això, per escapar d'aquesta gran por que ens tenalla la gola, busquem mans a les quals aferrar-nos, mirades en les quals perdre'ns, paraules per a consolar-nos i allunyar-nos de l'única veritat: estem sols. Ningú va a salvar-nos si no ho fem nosaltres mateixos.

És estrany que just ara que prenc consciència de la importància de la gent que està amb mi, tingui alhora, aquesta sensació tan absurda de solitud. Paradoxal, incongruent i dual, com jo mateix, com la vida...

Hi ha una cançó de The Smiths que va ser un himne en la meva vida i que avui he recuperat: There is a light that never goes out. Espero que, en algun lloc, hagi una llum encesa,per a mi i totes les persones que estimo.

Si non è adesso, non è mai...

Vacances d’agost

Un estiu que no s'atura, malgrat els dies dolents que, un rere l'altre, ja esdevenen rutina. Perquè, quan les paraules deixen de ser tireta i mercromina, el gaudir efímer de vacances actua eficaçment contra les ferides petites que produeixen les males notícies. I, quan els dies blaus quedin enrere i tornin a atacar els problemes de sempre, cercaré un altre remei casolà.