Chiringuitos

Els treballadors de les plantacions de canya cubans de tant en tant prenien un cafè fet amb mitja, de la qual sortia un rajolí que anomenaven «chiringo». D’aquí va sorgir el diminutiu «chiringuito», que passà a denominar també els quioscs més o menys improvisats on servien cafè. Des d’aleshores qualsevol barracó d’aquest tipus l’anomenem «xiringuito». A la Costa Brava no hi ha platja sense el seu, a vegades més d’un, ara amb la nova normativa d’ús de l’espai terrestre-marítim sembla que només se’n permetrà un cada 300 metres, ja veurem com acaba, mentrestant hi ha el que hi ha, i n’hi ha de tota mena, des dels més luxosos, amb cambrers uniformats, fins als més desastrats, que semblen barraques de favela. La gent que regenta els d’aquest darrer tipus atenen els suats banyistes amb la mirada de qui ha dormit poc i generalment utilitzant alguna de les variants més inintel·ligibles de la llengua castellana o un anglès que només entenen els aborígens australians. Si em voleu fer cas, aneu a la platja de la manera canònica, o sigui amb una nevera de begudes i de menjar, el para-sol, l’inflable del Pink Flamingo i el radiocasset. Això sí, aquest darrer instrument només s’ha d’utilitzar defensivament, en cas d’atac sonor. Quan al xiringuito de la platja soni el Despasito de torn, vosaltres poseu a tot volum la novena de Beethoven i a veureu qui guanya. Opcionalment es pot acompanyar amb gestos de director d’orquestra.

Època estranya

Ens ha tocat viure una època estranya, de grans excessos i infinites carències. Inundats permanentment per un flux constant d’informació, som incapaços de destriar el gra de la palla. Tota aquesta verborrea sistemàtica dels mitjans de comunicació de masses ha acabat per fer-nos immunes a tot allò que realment importa.

La força omnipresent de les imatges televisives ha esmorteït la nostra capacitat de reacció i les ideologies polítiques han acabat –per sort o per desgràcia– empantanegades en el marasme de la modernitat. Potser faríem bé de posar els ulls en blanc i deixar-nos amoixar pel vent que passa entre les fulles del nostre  jardi real o imaginari. A vegades em sembla que tot ja està dit i que tot ja està escrit, però hi ha tres o quatre coses que encara em commouen. Potser viure és això, tenir encara la capacitat de trontollar davant de les evidències, tenir la capacitat de sotragar-se quan les certeses s’esmicolen sense remei. 

2018

Avui tot continuarà igual en la comptabilitat de cadascú i el sol sortirà i es pondrà com sempre damunt dels paisatges llauradissos del nostre país. Els camins retorçats de muntanya es creuaran en els mateixos indrets com les arrels d’un arbre vell, les onades ompliran d’escuma lletosa i de salabror aspra els pobles que viuen arran de mar i la plana s’estendrà, com un gat mandrós i feliç, sota el mateix sol que ens il·lumina a tots. La vida és obstinada i evident, tot el que neix acaba morint i, si cal fer-ne el relat, sempre hi haurà algú disposat a fer-ho. El cas és que a partir d’avui, el 2017 no sera amb nosaltres. Als que me seguiu, us desitjo una bona entrada d’any i feu tal com deia el senyor Esteve: sumeu i sumeu!, que de restar ja se n’ocuparà la vida per nosaltres.