Fidelitat

Contràriament al que es podria pensar a primera vista, el principal enemic de la fidelitat no són els costums relaxats, ni la falta de principis morals, el que ha arraconat definitivament aquest concepte de la llista de valors de les noves generacions és el comandament a distància. Aquest aparell minúscul és el que abocat a tota una nova fornada d’humans a l’eterna navegació, primer pels canals televisius i després per la xarxa, i per la vida. Tot passa, res queda, la fidelitat no creix perquè no troba un terreny adobat on fer-ho. La fidelitat és un compromís ferm amb els altres, des dels sentiments o des de les idees, que arrela en el passat i que es projecta indefinidament envers el futur. No és de cap manera una exclusivitat, igualment que quan es té una amiga no implica que només haurem de tenir-ne una i quan tenim una idea tampoc es renuncia a tenir-ne més. La fidelitat és una voluntat, la fe una esperança. La primera exigeix constància, la segona no. La fidelitat no és un gos que llepa al seu amo, per ser fidel envers els altres s’ha de ser en primer lloc fidel a un mateix, s’han de tenir clares algunes conviccions. La fidelitat només pot néixer de la lucidesa, de la intel•ligència, quan no és així esdevé simplement una forma més de fanatisme. Diu un proverbi africà que «Quan no se sap cap on anem és necessari recordar d’on venim». La fidelitat és una virtut de la memòria, és el record agraït del passat bolcat al futur i això serveix tant en el terreny particular com en el col•lectiu. La suprema fidelitat que hem d’exigir sempre és la fidelitat a la humanitat, a la civilització, a la comunitat, un compromís que no vol dir de cap de les maneres una complaença cega.