De fet la bellesa no existeix, és un concepte vague que voleia sense rumb entre els nostres pensaments més pregons i que sorgeix, a vegades, per a il•lustrar sentiments passatgers o emocions primordials. Hi ha una subtil diferència entre el concepte «bellesa», que és una qualitat sensible, i el fet de ser «bell», però generalment els confonem i tot queda a l’albir del nostre relativisme innat.
Darrere de la bellesa, quan hi pensem fredament, sempre hi busquem una essència, un fet definitori, un criteri o un cànon que es pugui considerar universal. Però la bellesa, com gairebé totes les coses d’aquest món, és relativa. El temps, les cultures, l’educació i les afinitats personals, la condicionen radicalment i ben poques coses convoquen realment a la unanimitat darrere d’aquest mot, que d’altra banda utilitzem ben sovint per a qualificar conceptes ben peregrins.
La bellesa d’un cos jove, d’una posta de sol o d’una flor, però també la bellesa d’una idea o d’una acció. La bellesa no tant sols ens amara la vista, sinó que congrega tots els altres sentits: l’olfacte, el gust, l’oïda, el tacte. A través d’ells també gaudim de la bellesa, i aquest gaudi és estrictament solitari, no es pot compartir mai del tot amb ningú i això, paradoxalment, és el que fa la bellesa més universal.
Hi ha una bellesa en les formes, purament estètica, i una bellesa «interior» que descansa en la seva essència. I també hi ha una bellesa premeditada i una altra que no sabrem mai ben bé del seu origen, deia Milan Kundera que «Abans de desaparèixer completament del món, la bellesa perdurarà encara durant uns instants, però per error. Bellesa per error, aquesta és l’última etapa en la història de la bellesa».
(Dedicat a una guerrera molt bella per dins i per fora.)
