2013

Les pàgines del calendari estan a punt d'inaugurar un altre any. Un altre any de records que s'intentaran difuminar entre les ganes de tornar-ho a intentar, de viure, de no tirar la tovallola. Comença una altra lluita bidireccional, una petita pedra que es posa al camí com ho fa cada gener, quan els fantasmes agafen forma de present i ho fan tot més feixuc, més complicat.

Potser, simplement, hem de canviar l'angle de visió i pensar que, de tant en tant, recordar l'origen de tot plegat, pot omplir de llum els dies de persianes abaixades.

Virtualitat

És temptador construir-ne una vida ideal a la xarxa: façanes fetes de codi binari emocional, felicitat de zeros i uns on refugiar-se una estona quan el temps és rúfol outside.

Perquè hi ha qui s'acomoda a la mentida i la tuiteja i l'exhibeix al Facebook i la manipula per fer-la relat, o conte, o post o fotografia.Cal trobar la mesura de les coses, saber que arriba un punt que has de sortir al carrer i deixar que la pluja et mulli, que no passa res, que al final la realitat empeny i que, tard o d'hora, els ansiolítics s'acaben, i se't desmunta el paradís.

Allò que volem ser

L’altre dia amb un diari vaig llegir un article molt interessant de l’escriptor britànic Julian Barnes, deia que «la nostra vida en realitat és només la història que ens hem explicat a nosaltres mateixos», una frase que em deixà perplex, pel seu significat intrínsec, o sigui, que el passat viu en forma més o menys novel•lada en la nostra ment.

És cert, tots acumulem experiències vitals, pròpies o alienes. La nostra vida no és només l’esdevenir continuat dels fets que protagonitzem, som també allò que veiem, el que percebem, som les històries que van de boca en boca, som els llibres que llegim, les pel•lícules que hem vist i som també els que ens envolten: vivim en ells i ells viuen en nosaltres, molt més enllà dels límits físics i temporals de les nostres limitades existències.

Seguint aquest raonament podem dir, per extensió, que la història és allò que ens expliquem els uns al altres. En aquest relat llarg i tediós, hi destaquen com a fites més altes els grans personatges i els conflictes entre els humans. Som la història que ens expliquem i, per tant, també sentim que formem part d’aquest relat i que aquest relat és part indissociable de la nostra personalitat.

Som reis, dictadors, som les guerres, les revolucions i els terratrèmols, som el que recordem, som la imatge que tenim feta de nosaltres mateixos. Per aquesta raó apel•lem constantment a la memòria col•lectiva com a un dret inalienable, com si fos una realitat incommovible i quan algú ens la posa en qüestió ens dol com si ens punxessin amb un ganivet afilat. Però allò que ens fa ser realment humans és precisament el desig que se’ns desperta a vegades de ser, ni més ni menys, allò que volem ser.

Campanya de Nadal

Suposo que a hores d’ara no he d’explicar a ningú que ja ha començat la campanya de Nadal. Un mes i mig llarg de campanetes i llums, de músiques enllaunades i de somriures forçats. És una època de bogeria i d’excés, quan se suposa que hauria de ser –religiosament parlant– tot el contrari: temps de recolliment, de calma i de retrobament familiar a la vora del foc.Però no. Poses la televisió i t’escupen a la cara anuncis de tota mena, el millor que puc dir dels quals és que són un atemptat a la intel•ligència i al bon gust. Em quedo perplex en veure anuncis de videojocs que destil•len una violència inaudita al costat d’angelicals missatges de «vuelve a casa por Navidad». El televisor esdevé durant aquests dies com una mena de bèstia apocalíptica, tant, que enyores els telenotícies on et parlen de la crisi.

Els carrers s’omplen de gent amb el semblant febril, obcecats en comprar i comprar, com si en això els hi anés la vida. Els aparadors de les botigues s’omplen de productes innecessaris que per uns dies esdevenen de primera necessitat: corbates que ningú es posarà, clauers que quedaran en un calaix, llibres que no es llegiran, perfums que s’arraconaran entre el poti-poti de la lleixa del lavabo i altres estris que no se sabrà mai ben bé per a què serveixen.

Darrerament pensava, il•lús de mi, que en temps de crisi la campanya de Nadal seria més continguda, més reflexiva, però veig que no. Ens deixem entabanar pels llums i els colors de la societat del consum, un model de societat que ens ha consumit fins al moll de l’os. Desprès al gener tot torna a la realitat.

Indiferència

L'historiador britànic Ian Kershaw, en la seva biografia d’Adolf Hitler, va dir que «El camí cap a Auschwitz es va construir amb odi, però es va pavimentar amb indiferència». Sense la indiferència d’una majoria d’alemanys que, per por o per fanatisme, van mirar cap a un altre costat, l’holocaust no hauria estat possible.A l’indiferent no li és igual tot, simplement és algú que no fonamenta la seva visió de la realitat en la veritat i els valors. Tot ve a ser el mateix, res té valor. 

En aquesta absència de valors i de projectes, rau la mediocritat i el marasme on ha caigut la política del nostre país, en aquesta absència de valors, que políticament parlant es tradueix en ideologia, és on creixen desaforadament les corrupteles.El camí cap a la destrucció de la democràcia es construeix amb la indiferència, però es pavimenta amb la corrupció.

Ara a algú li pot semblar un problema banal, entre tot el que està caient, però jo el trobo fonamental. No ens en sortirem mai sinó arreglem primer aquesta qüestió de fons. Els partits polítics s’han de carregar de valors i de projecte i, a la vegada, hem de saber trobar valors i un projecte col·lectiu on assentar els nostres propòsits com a societat moderna que pretenem ser.

No n’hi ha prou en reclamar la independència si no se sap quin tipus de país es vol construir realment i no n’hi ha prou a escoltar les receptes més o menys creïbles per a sortir de la crisi, per part dels nostres dirigents, hem de saber clarament en quins valors es fonamenten, en quina ideologia creuen. Hem de mirar el camí per no trepitjar el fang o la merda, però també hem de saber mirar més enllà si no volem acabar en un camí sense sortida.