L’Angoixa

Més enllà de les pors reals que ens tenallen diàriament, vivim en temps d’angoixes, no sabem ben bé què ens amenaça ni qui concretament, però alguna cosa bull eternament en les nostres entranyes. Davant l’amenaça d’un gos rabiós, tremolem de por, fugim, ens amaguem, però contra l’angoixa de trobar-nos amb un gos darrere de cada cantonada no hi podem fer res, l’angoixa és la por a l’inconegut. Com podem vèncer allò que no existeix? Com podem lluitar contra un enemic que no és real? El filòsof danès Soren Kierkegaard deia que l’angoixa és el vertigen de la llibertat. L’angoixa és el preu que ha de pagar la raça humana pel coneixement i la consciència. Som conscients de la impossibilitat de lluitar contra el temps, el deteriorament físic i contra la mort i això ens angoixa. L’angoixa és el producte de la nostra desobediència i probablement ja va néixer en nosaltres en aquell primigeni moment en què Eva va mossegar la poma, aleshores vam travessar la fina línia vermella que separa la inconsciència animal de la intel•ligència humana. La humanitat ha lluitat durant mil•lennis contra la por, la ignorància, la solitud i la injustícia, i en molts aspectes podem dir que ha vençut, però no ha estat capaç de vèncer, ni tan sols d’intentar-ho, perquè contra l’angoixa només s’hi pot lluitar renunciant a l’esperança. La mateixa angoixa que a vegades ens paralitza és la que ens empeny en les lluites socials, en la investigació científica, en la creació artística i, sobretot, en la recerca de la felicitat. Contra un enemic que no existeix no hi podem lluitar, però podem oposar-hi el sentiment d’una realitat que podem construir cada dia amb les nostres mans. L’angoixa, encara que sempre ens retorci les tripes, en el fons, també pot ser un derivat de l’esperança.

De religió i supersticions

Un gat negre travessa el carrer deixant un rastre inquietant, una escala de mà apareix a la vorera disposada a marcar la nostra existència per sempre, un mirall emmagatzema forces tel·lúriques que es poden desbocar en qualsevol moment i una estrella a anys llum de la terra concentra tot el poder necessari per dictar el nostre destí en el precís instant de néixer. Tots som fills i víctimes d’una superstició que intenta donar sentit a allò que no en té. La superstició neix d’una mena d’ignorància, o millor, d’una vagància mental que arrossega determinats individus, no mancats d’intel·ligència, a explicar, argumentar qualsevol bestiesa abans d’intentar analitzar-ho racionalment. La superstició s’alimenta bàsicament de les pors innates dels humans, que es van crear a les cavernes i ens han seguit fins ara, perquè en el fons ens ofereixen una explicació, un raonament que pot semblar lògic a primera vista. La superstició és cosina germana de la religió. Encara que aquesta generalment en renegui, la religió utilitza els mateixos arguments, la mateixa lògica i s’aprofita de les mateixes pors. La ciència i l’humanisme parteixen sempre del següent axioma: intentar trobar un sentit a la vida és només un camí cap a la veritat. La religió i la superstició el que fan és tot el contrari: a partir d’una suposada veritat intenten trobar un camí cap al sentit de la vida. Diu una dita gallega que les bruixes no existeixen, però que d’haver-n’hi, n’hi ha. Ja és mala sort que ens trobem precisament en el pitjor moment de la crisi en aquest maleït any 13, al segle passat també hi va haver qui va vaticinar grans desastres, sortosament no va passar res... fins a l’any següent en què va esclatar la Primera Guerra Mundial, però os puc ben assegurar que no va ser a causa d’un gat negre, ni d’una escala de mà, ni d’un mirall esquerdat, ni d’una estrella errant. Aquella guerra i la crisi en què estem immersos ara, les va provocar únicament la inesgotable estupidesa humana.