Fusta

De petit volia ser arbre, un faig o un roure, perquè un sempre té grans aspiracions. M’hauria agradat sentir el pessigolleig de la molsa allà on la soca es posa en contacte amb la terra, hauria estat feliç aplegant al meu voltant famílies de bolets comestibles i hauria estès les branques, de riba a riba, només pel gust de veure saltar els esquirols. Però els meus pares em van fer persona i vaig arrelar en una llibreta de la Caixa. Volia ser lliure i esventar les fulles amb l’alè del migjorn, però vaig haver de pagar hipoteques i avalar crèdits, i en la meva fusta mesquina només hi ressonà la remor del corc.

Els viatges i les persones

Abans la gent es perdia sense tanta solemnitat tecnològica. Hi havia més comunicació verbal i gestual. Paràvem el cotxe en qualsevol xamfrà, abaixàvem el vidre i preguntàvem per l’indret o fins i tot per la persona concreta que estàvem buscant, i sempre obteníem una resposta i una indicació precisa, acompanyada d’informacions addicionals, encara que l’interlocutor no tingués ni la més remota idea del que buscàvem.
Actualment, qui més qui menys, utilitza el GPS del mòbil per trobar la destinació on s’ha proposat anar. És relativament fàcil i eficaç, sempre que no t’equivoquis, i en comptes de posar «Vilobi de Onyar», posis «Vilobi del Penedes», o intentis arribar tossudament al lloc indicat, sense tenir en compte que és un carrer per a vianants, que està tallat per obres o que una riuada sobtada ha fet pujar el nivell de la riera fins a l’altura del manillar.
Tret d’algun accident tràgic, tothom va allà on es proposa i els que no, també acaben agraint el canvi. Els problemes més aviat sorgeixen dels mals hàbits i les addiccions que provoquen les noves tecnologies. Hi ha gent que ja no sap sortir de casa sense l’ajuda del GPS i potser, arribats a aquest punt, ens convindria recordar aquella frase de John Steinbeck, quan afirmava que «No són les persones que fan els viatges, sinó els viatges que fan les persones».

Ametller

Les branques es dispersen en l’aire fred del matí. Cada branca és un braç, una mà, un dit, que assenyala cap a un indret diferent, i en cada brot ha nascut una flor hermafrodita. L’ametller ha il·luminat el paisatge hivernal, entre la grisor de les pedres i el pansiment dels marges. En la llunyania, el serrell blanquinós de les muntanyes es confon amb els núvols erràtics i una capa d’eternitat s’escampa, gota a gota, lliscant pels filats de les tanques i damunt les fulles dels matolls. L’ametller solitari esperarà que passi la primavera per covar els seus fruits i oferir-los als déus d’una nova tardor.