De la confiança en la Justícia

És just qui respecta la justícia, o sigui, totes aquelles normes i reglaments que s’autoimposa la societat per fer possible la vida en comú, és la frontissa que permet la coexistència entre la lliure voluntat de cadascú amb la voluntat de qualsevol altre. La justícia és el deure més important, però no és la virtut més alta. L’amor no és un deure –això ja ho formulava Aristòtil– però val molt més que la justícia. Malgrat que Cupido es representa, igual que la dama de la justícia, amb els ulls embenats, l’amor i la justícia viuen en mons separats. La justícia no sorgeix d’una passió, però tampoc és res en si mateix, no neix d’una naturalesa mineral, o animal, o vegetal; la justícia no s’empaqueta en la cadena de producció d’una fàbrica o es dissenya en un estudi d’enginyeria, la justícia és un determinat contracte entre els individus. Qualsevol contracte sempre comporta, entre altres coses, uns terminis, unes dates més enllà de les quals el pacte deixa de ser efectiu. Amb la justícia passa exactament el mateix, s’ha d’exercir en el moment precís, ni massa aviat, ni massa tard, quan el temps ja ho ha corromput tot. Actualment, per exemple, ens preguntem si és possible fer justícia en els casos de corrupció que ens assoten, quan tots ells van passar ja fa més d’una dècada. La justícia ens iguala, per dalt o per baix, i ens dota a tots amb els mateixos drets i les mateixes obligacions. Però no tothom es presenta davant de la justícia en peu d’igualtat, en l’antiguitat es compraven jutges, avui es compren advocats i no tothom té el mateix poder adquisitiu. La justícia no és una virtut, ni tampoc un dret consolidat per naturalesa, la justícia sempre està per fer, per defensar o per conquerir.

Vacances

Vacances és el plural de «vacança», que s’aplica quan un càrrec o una plaça està mancada de titular. En canvi, el concepte «vacances» no té aquest regust de dret laboral, són més aviat com una mena de succedani conceptual de la utopia. Se suposa que la vida quotidiana no la podem viure amb plenitud i que les vacances ens serveixen per arribar, encara que només sigui temporalment, a aquest estadi de perfecció. Però les vacances no només suposen aquest cessament en l’activitat habitual, per fer vacances un ha de fugir del lloc on habita, com més lluny millor. No tan sols no estem contents amb la nostra vida, tampoc ens agrada l'indret on ens ha tocat viure. Deixar de treballar i fugir és viure, treballar i quedar-se és el contrari? No deu ser que és la societat mateixa la que necessita fer vacances?

De la tardor i la decadència

La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes. Històricament parlant, la decadència definitòria fou la de l’imperi romà, de la qual van sorgir noves civilitzacions, la darrera de les quals ara arriba també a un ocàs que a nosaltres ens toca contemplar des de primera fila. La decadència, igual que les tardors, ens ofereix paisatges excel•lents, que semblen il•luminats pel millor Caravaggio. És una evolució lenta però irreversible cap a la decrepitud, d’on se’n decanta un refinament de les arts i de les concepcions estètiques. La decadència és un cultiu on bull tot allò que en altres èpoques ha quedat adormit, anorreat per les crisis de creixement i per l’abundància. La decadència és el contrari del progrés, potser per aquesta raó els progressistes fa temps que estan de retirada. Ens llevem cada matí amb la mateixa musiqueta, amb les mateixes notícies, amb els mateixos personatges encorbatats que ens miren de reüll i les fulles dels diaris ens cauen de les mans, barrejant-se a terra amb les dels arbres, per acabar esdevenint com una mena d’humus entintat. Tot s’enfonsa, però no passa res. Els rics ja tenen de tot i els pobres aviat ja no tindran res a perdre. La decadència és un luxe, el crepuscle un goig estètic i les ruïnes fins i tot un atractiu turístic. Gaudim-ne i aprofitem-ho fins al final, que després vindrà un fosc hivern que durarà anys.

Del error en les conviccions

Un error només és un error quan qui el comet està convençut que actua correctament. Ens equivoquem per ignorància o per impotència, l'error -per molt humà que el considerem- no és positiu, tot i que és gairebé requisit necessari en qualsevol actuació humana. Adonar-se de l'error és la nostra grandesa, persistir en l'error la nostra feblesa, perquè a vegades ens sentim molt més còmodes instal•lats en les nostres diàries falsedats. Tots som fills de les il•lusions dels sentits o de l'esperit, la humanitat ha basculat constantment de l'error a l'horror, ha après de les seves equivocacions i ha construït una civilització poderosa, però també s'ha encegat en idees errònies que ens han portat a molts carrerons sense sortida. Lionel Jospin -una espècie de Pere Navarro francès- afirmava que "Tenir conviccions no garanteix de cap manera no caure en l'error". Les "idees fermes", però sovint equivocades, sobretot en qüestions relacionades amb la religió i la política, però també amb les ciències socials, han provocat gairebé tots els maldecaps, i els malsons de la humanitat. Del resultat de barrejar la convicció amb l'error n'han sorgit tots els fanatismes.

Dels records i la memòria

Recordar probablement és la tasca més feixuga de l’ésser humà, no tothom en sap, no tothom pot, no tothom vol recordar. La memòria és la consciència i la consciència selecciona. Els records floten permanentment en els nostres pensaments sempre en present, són la consciència actual d’una cosa que va ser i que ja no és. De fet, quan volem fer evident que recordem algun fet o alguna persona diem que «el tenim present». En primer lloc, la consciència ens recorda a nosaltres mateixos: el que hem estat, el que som i el que volem ser. La qüestió és que la consciència selecciona el que vol recordar i el que no. Recordem implacablement la tonada de la cançó de l’estiu i oblidem el número de la targeta de crèdit quan més necessitat en tenim. El problema sorgeix quan la memòria és un deure i no volem recordar. La memòria col•lectiva és una mena de consciència que resideix no se sap ben bé on, que flota difusament damunt dels pobles i de les nacions, i que ens obliga a recordar fets i dates més enllà del nostre interès personal. No s’ha de confondre amb la justícia, de la mateixa manera que l’oblit no s’ha de confondre amb el perdó. Aquesta memòria és la l’argamassa que ens serveix per a bastir els murs de l’avenir. Avui, per exemple, és un dia per a recordar. Sembla com si els onzes de setembre congriessin d’ofici núvols de tempesta. Tal dia com avui va caure la ciutat de Barcelona durant la guerra de Successió, les torres bessones de Nova York van sucumbir a un atac terrorista i Salvador Allende va morir a Xile defensant la legitimitat democràtica del seu govern. L’onze de setembre és una jornada de memòria viva, les cendres de la història floten en el vent com sorgides d’un volcà en permanent erupció.

La meva via catalana

Sempre m’he considerat catalanista perquè penso que el concepte de catalanitat és indissociable del de progrés social. Des de l'any 1976 fins el 2010 vaig participar en totes les expressions d’afirmació nacional que s’han produït en el nostre país. Des de l'onze de setembre de l’any passat, s'ha iniciat al nostre país un nou procés cap a la independència que, al meu parer, neix orfe de referents ideològics i morals. Un procés que m’ha obligat a retirar-me a la vorera per no trepitjar vies que no s’acosten a les realitats del mon real . Ara fa un any vaig ser un dels pocs catalans, si hem de fer cas de les xifres, que no vaig participar en la manifestació per a la independència i aquest any tampoc participaré en l’anomenada "Via Catalana". No és una actitud de rebuig, torno a dir que em sento catalanista, que vull el millor pel meu país i que si això passa per ser independents, doncs benvinguda sigui la independència. Però, i això probablement és el més important, el que passa és que a hores d’ara ja estic cansat d’anar pel món amb una bandera, o uniformat amb una samarreta, sigui del color que sigui. Aquest any també em quedaré a casa, no passa res. Estic segur que realment ningú em trobarà a faltar. El país continuarà funcionant sense la meva presència en aquesta mena d'actes, només faltaria!.Espero això si que amb el meu país es solucionen els veritables problemes dels ciutadans:dels que no tenen feina,els que no poden pagar l’hipoteca,aquells que deixen l' universitat perquè no poden pagar les taxes del govern independentista,els que estan a les llistes d’espera dels hospitals per les retallades,els avis que no poden viure amb les pensions retallades,i totes aquelles persones que estan en altres vies mortes i que no troben futur i demanen almoina davant de les botigues per menjar o dormen als caixers automàtics perquè no tenen casa. Dema jo estaré en aquesta via i pensaré en tots els,i en la manera de seguir-los ajudant dins de les meves possibilitats per aconseguir ser lliures, però, per assolir aquesta llibertat cal que també reivindiquem un model de societat just, sense desigualtats, on les prioritats no siguin rescatar bancs sinó mantenir els drets socials i laborals de les persones. Un model que s’allunyi de l’especulació, de les retallades i que aposti per una economia cooperativa i uns serveis públics potents en àmbits com el de l’educació, la sanitat o els serveis socials. Un model, en definitiva, que sincronitzi la llibertat nacional amb la justícia social. Una fórmula que, com bé sabem, amb el capitalisme actual i els politics que ens representen és simplement impossible d’assolir. I si dic tot això és només per poder donar resposta als que m’interpel•len personalment i no els puc respondre de la manera que voldria. Escriure encara segueix essent la millor manera de parlar sense ser interromput.

De l’oblit i la solitud

L’oblit és, una bandera sense vent, és una avinguda de matinada al setembre. L’oblit és allò que intriga entre les paraules i ens fa callar. L’oblit és una porta que no s’acaba d’obrir, és un caminant que s’atura i que torna sobre els seus passos. L’oblit ens assalta quan menys esperem trobar-lo, és el que resta mentre intentem sumar, és la moneda que falta per la torna, és un mot que balla a la punta de la llengua. Però no sempre és el contrari del record, ni tampoc un defecte, ni una mancança, ni un oprobi. L’oblit fa lloc als armaris i ens permet omplir-los novament amb la roba de temporada. El problema és que no sempre podem oblidar-ho tot, de la mateixa manera que sovint ens queda algun vestit que es resisteix a deixar el penja-robes. L’oblit és part indissociable de la condició humana, és una pàgina en blanc, és un moment de silenci, és un got mig ple o mig buit. L’oblit és una flor tancada, és una gota que no acaba de caure, és un vell que espera assegut en un banc. L’oblit esgarrapa el temps dels rellotges amb urpes de vidre, somriu amb placidesa des d’una cara sense nom, plora amargament per un difunt sense cara i per un infant que neix entre sanglots de silenci. L’oblit és un gat que dorm a qualsevol taulada.

De cultura i les zebres ratllades……

Depèn de com ens ho mirem gairebé tot és cultura, des del pagès que llaura el seu camp -que per alguna cosa "cultiu" i "cultura" comparteixen la mateixa arrel semàntica- fins a la simfonia més refinada. La cultura abraça tot allò que és produït o transformat per la mà humana, el que passa és que no tot queda en un sac, barrejat. La cultura és més aviat com una espiral que es va obrint, on no tot està en el mateix pla. El so del tractor del pagès i el de l'orquestra que toca la simfonia són fets culturals, però mai els situem en punts comparables, encara que potser, a oïdes d'un marcià la cosa podria semblar exactament la mateixa. De fet, he de reconèixer que a vegades em costa diferenciar alguns sorolls mecànics dels que produeixen alguns músics actuals. Però aquesta espiral mateixa de la cultura ens obliga a mirar-nos la realitat d'una manera més oberta, en relació a la distància que prenem des del seu inici. Els termes "cultura" i "civilització" a vegades es poden confondre perquè designen més o menys el mateix, el que passa és que si la cultura és com una mena d'espiral, la civilització seria una piràmide on tot està jerarquitzat i col•locat en el lloc on -se suposa que- li pertoca. La cultura, des d'una òptica més intel•lectual, seria la manera que té la civilització de reconèixer-se a si mateixa. Som més cultes en funció del coneixement que tenim de la civilització, de la qual en formem part. La civilització es transmet de generació en generació, la cultura es conquereix, és un repte col•lectiu i també personal. Un proverbi africà diu que una persona sense cultura és com una zebra sense ratlles, o sigui: la civilització és capaç d'anar reproduint fins a l'infinit ases que després la gent enganxarà en forma d'adhesius al darrere del seu cotxe, la cultura en canvi ha de ser capaç de pintar-hi ratlles perquè esdevinguin zebres. Només d'aquesta manera podran fugir quan arribin els xacals.