De la tardor i la decadència

La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes. Històricament parlant, la decadència definitòria fou la de l’imperi romà, de la qual van sorgir noves civilitzacions, la darrera de les quals ara arriba també a un ocàs que a nosaltres ens toca contemplar des de primera fila. La decadència, igual que les tardors, ens ofereix paisatges excel•lents, que semblen il•luminats pel millor Caravaggio. És una evolució lenta però irreversible cap a la decrepitud, d’on se’n decanta un refinament de les arts i de les concepcions estètiques. La decadència és un cultiu on bull tot allò que en altres èpoques ha quedat adormit, anorreat per les crisis de creixement i per l’abundància. La decadència és el contrari del progrés, potser per aquesta raó els progressistes fa temps que estan de retirada. Ens llevem cada matí amb la mateixa musiqueta, amb les mateixes notícies, amb els mateixos personatges encorbatats que ens miren de reüll i les fulles dels diaris ens cauen de les mans, barrejant-se a terra amb les dels arbres, per acabar esdevenint com una mena d’humus entintat. Tot s’enfonsa, però no passa res. Els rics ja tenen de tot i els pobres aviat ja no tindran res a perdre. La decadència és un luxe, el crepuscle un goig estètic i les ruïnes fins i tot un atractiu turístic. Gaudim-ne i aprofitem-ho fins al final, que després vindrà un fosc hivern que durarà anys.