Caps lock

La vida en majúscules és allò que passa mentre estem ocupats en conciliar les vides en minúscula.

Més enllà dels Diners

La cobdícia és l’amor exagerat pel diner, especialment pels diners que no es tenen, això ho distingeix clarament de l’avarícia, que és precisament l’amor fora de tota lògica pels diners que es volen conservar. Són dues desviacions de la conducta que generalment s’agreugen amb l’edat i Europa, un continent vell i envellit, sembla haver caigut finalment en una fase de demència senil dominada per interessos malaltissos pels diners.

La cobdícia és el que ens ha portat fins al centre d’aquest laberint, del qual ara som incapaços de sortir-ne. Liderats per polítics cecs, dirigents escollits per la voluntat popular però que ja no dirigeixen res, hem arribat a la conclusió que els que ens manen de veritat són els membres dels consells d’administració de les institucions financeres i dels grans bancs, entitats cobdicioses per naturalesa.

El gran problema d’Europa és que no hem sabut donar el gran pas endavant, deixant de banda els orgulls nacionalistes particulars de cadascú, per fundar definitivament la gran Europa-nació, unificada a tots els efectes com els Estats Units d’Amèrica. Ara seria el moment de tirar endavant aquest projecte si no ens encegués la cobdícia.

I si comencem a pensar més enllà dels diners?

Un altre món és indispensable

Estem immersos en una mena d’estat de lamentació constant. Tenim identificats els agents provocadors (els polítics, els banquers, etc.) i estem tot el dia plorant com si el nostre destí estigués acabat. Ens llevem cada mati i anem tot el dia obsessionats per l’economia i les notícies de la prima de risc. No seria hora de fer alguna cosa ?

On són els indignats? Tenim un govern que no governa, una oposició que no exerceix, uns sindicats que dormen i tots plegats hem decidit anar de vacances. Però la realitat és com és i mentre nosaltres ens lamentem, ja sigui sota el para-sol a la platja o amb un gintònic en la barra d’un bar, ells van fent la seva com han fet sempre, amb un puro en una mà i la bandera espanyola a la altre.

És evident que lamentar-nos no serveix de gran cosa, hem d’actuar individualment i de forma col•lectiva, alçant el nas per sobre de les pàgines dels diaris i de les pantalles dels televisors. Si ells juguen amb les nostres pors individuals, nosaltres hem de jugar amb la nostra força col•lectiva.

Lamentar-se és mirar cap al passat, les lamentacions sempre van lligades a una determinada noció de nostàlgia, però ara no es tracta d’això, no podem quedar encarcarats en un present sense fi, hem de mirar cap al futur, un futur que encara està per escriure. Si diem que els partits polítics no ens representen, haurem d’inventar de nous i si el sistema econòmic no funciona, haurem de fer-lo funcionar. La gent d’esquerres fins ara dèiem que «un altre món és possible», ara ha quedat clar que «un altre món és indispensable» i l’hem de començar a construir entre tots.

Matemàtiques inexactes

Podeu dir-me “rarot” però des de petit sempre m’han apassionat les matemàtiques. Aquesta exactitud aclaparadora, la certesa dels resultats, no hi ha espai per al dubte!!!

Si afegim, sumem, si se’ns espatlla, restem..., esbrinem el valor d’una incògnita i el dubte desapareix, si repartim entre dos en tinc la meitat.

I dos i dos sempre són quatre!!

Sé el que puc tindre i al que he de renunciar perquè no arriben els comptes.

M’il•lusiona calcular el percentatge dels descomptes... que bé, encara estalviaré una mica!!

És la meva part racional, em dona seguretat.

Però últimament vaig descobrint poc a poc, que la nostra ment no és tan lineal, ni tan racional, i quan penses que vius dintre un món segur, on domines les circumstàncies, de sobte apareixen elements que el fan trontollar.I quan les emocions no es poden controlar amb cap equació matemàtica, quan en compte de repartir-ne l’espai del cor es multipliquen desmesuradament i et desborden... Quan vols restar desil•lusions i desamors i sols aconsegueixes progressions fins a l’infinit, és llavors que les matemàtiques perden la seva cordura.

I aquesta altra part, l’emocional, la regida per les passions, la bogeria, la irracional...es la que mes em fascina de Ella, molt més encara que l’altra.

Llavors recordo allò que deia el Fito.... No se restar,tu mitad a mi corazón!!

Viatges al tren

Al tren, una dona m'observa amb una mirada clara, d'un blau de vidre que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. No em preguntis per què, però em fa l'efecte que els seus ulls eren més blaus en un altre temps, en aquells anys en què la vida encara no li havia començat a semblar aspra, una mica com de tacte de tovallola vella després d'infinites rentades.

Arribo a la meva estació, i el món reprèn el camí de les agulles del rellotge després d'un temps ingràvid que dura dues parades. Ella continua el trajecte cap al seu enlloc particular, després de deixar-me el regust d'un blau fràgil als primers pensaments del dia. Pujo les escales d'aquest dimecres, tot intentant esbrinar les diferents utilitats de la silicona que una bona amiga ufanosa fa servir de tant en tant.

Dies defectuosos

Et preguntes com es redrecen els dies que comencen malament. Perquè hi ha sols que no surten per llevant, núvols que guixen les parets del cel, nords que es perden voluntàriament per fer la punyeta. Dies defectuosos tacats de retolador vermell, de matins i tardes de cola blanca units amb serjants.

Tardes Fràgils

Decia Sófocles que “cuando las horas decisivas han pasado, es inútil correr para alcanzarlas”.

Les tardes van caient, una rere l'altra, com un dòmino gegant. Els dies supuren una tranquil•litat fràgil -o sóc jo qui s'esquerda quan el pànic ataca de tant en tant?-, les idees ja no fereixen, amb les puntes romes, escapçades, i els caires ben llimats. Ja no hi ha ferides ni talls, que mossegim amb una gramàtica elegant. A l'armari, el vestit deshabitat del dolor i a les mans, una calma que encara no he sabut despullar. I dic ponts i no fossars mentre prenc mides a aquest trànsit entre dos vols, a aquesta provisionalitat condicional. I dic botons i no cremalleres. El pretèrit dels verbs es pronuncia amb veu de metall però el futur s'escriu amb lletres de nacre.

Juliol

És temps de temperatura extrema i ens obliga a buscar la frescor en les cristal•lines aigües del mar, o a arrecerar-nos en la fredor tecnificada dels aires condicionats. L’estiu ens fa baixar el ritme vital i, a vegades, ens atueix fins a deixar-nos mig estabornits, sobretot en les hores d’intensa insolació.

Quan el sol sembla que ho ha de fondre tot, la vida es redueix al mínim comú denominador possible. Els carrers es buiden i l’entorn ens obliga a reflexionar, a tancar-nos en nosaltres mateixos durant les hores de més escalfor. Després, cap al vespre, el discurs, fins i tot la reflexió filosòfica, sorgeix fàcilment entre cervesa i cervesa o amagat entre la dolça carícia dels gelats.

El filòsof alemany Karl Jaspers deia que l’home només pren consciència del seu ésser quan es troba en situacions límit.