La raça humana

Jo no sóc racista i vosaltres segur que tampoc. El racisme sempre és un mal que pateixen els altres. De fet el racisme és com una mena de narcisisme col•lectiu, hereu d’aquell pensament que posava l’home al centre de l’univers. Si l’home és al centre de tot, els que són com nosaltres estem al centre del centre i jo, que en sóc l’expressió més genuïna, m’alço com el pal de paller de la humanitat.

El racisme és un virus endèmic del nostre cos que ens fa veure els altres no com són en realitat sinó únicament per la seva aparença, pel seu origen i, a vegades també, per la seva classe social. I contra el racisme només hi podem lluitar mirant-nos precisament a nosaltres mateixos i mesurant els que ens envolten només pel que valen, que en general és molt més del que sovint tendim a imaginar-nos de primer cop d'ull.

Fins a cert punt és normal distingir els humans per la seva aparença, ningú pot negar diferències entre un japonès i un guineà, o entre un nòrdic i un català, però anar més enllà és entrar en categoritzacions pròpies de ramaders i comerciants. Setanta anys després de l’holocaust produït a causa del racisme durant la Segona Guerra Mundial, ja seria hora que abandonéssim definitivament aquesta nefasta manera de pensar.

La humanitat és un concepte tancat, som els que som: blancs, negres, grocs o vermells. Vivim en un mateix planeta que no és precisament el centre de l’univers, sinó un racó perdut en una galàxia perduda i, per si no en tinguéssim prou, a més, també el compartim amb altres espècies que mereixen el nostre respecte. La lluita contra el racisme és la darrera frontera de la humanitat, som una sola raça: la raça humana.

Paciència

Evidentment jo no sóc exactament la persona adequada com per donar lliçons de paciència, els que em coneixen saben que no és una de les meves virtuts. La paciència bàsicament és acatar la lentitud del present. El còmic francès Pierre Dac deia que es necessita una paciència infinita per poder esperar allò que no acaba d’arribar mai. La paciència és una espera, un trànsit, del qual no ens en podem deslliurar i que més val acceptar d’entrada si no ens hi volem fer mal. El tren no arribarà abans per molt que remuguem.
Giacomo Leopardi en el seu immortal «Zibaldone» afirmava que la paciència és la més heroica de les virtuts «perquè precisament no té l’aparença d’heroisme». I és que la paciència no és exactament una virtut, la paciència és fer allò que està en les nostres mans, en el present, tot esperant que arribi un futur que ja no depèn de nosaltres.
Diu el refranero castellà “la paciència es la madre de la ciència” i Santa Teresa deia:”La paciència todo lo alcanza ….. Però jo sempre em recordo de la frase de la pel·lícula de Wody Allen: «L’eternitat es fa llarga, sobretot quan vas arribant al final».

Ironia

La ironia, com la majoria de mots que intenten definir coses profundes, ens ve del grec «eironeia», que significa «interrogació», perquè la ironia és l’art d’amagar part del que saps projectant-ho en forma de pregunta burlesca. La ironia no pretén divertir, sinó desenganyar a l'interroga't o a tercers. És una arma poderosa, un instrument tallant i s’ha d’utilitzar amb molt de compte per no fer mal o per no acabar malament tu mateix i això ho dic per experiència.

La ironia sorgeix de la intel•ligència i afecta l’esperit, en canvi l'humor –quan no és també ironia– sorgeix de les entranyes, afecta el cor i acaba novament sacsejant el sistema digestiu. Per buscar una metàfora esportiva podríem dir que l’humor i la ironia són com la lluita lliure americana i l’esgrima, uns es dediquen a l’espectacle i els altres juguen amb l’estilet.

La ironia consisteix fonamentalment a barrejar veritats a vegades contradictòries, o amagar-ne algunes, i dir-les amb un somriure plàcid a la boca, arriscant-se a posar-se en ridícul un mateix. La ironia realment només té sentit quan embolcalla la serenitat de la intel•ligència, si no es queda en un exercici vacu.