La natura acomboia i ens reconforta: el blat que madura, onejant suaument entre marges llustrosos; els roures que vinclen les branques al ritme del so trepidant d’una font; el sol que sorgeix, rodó i ataronjat, cada matí entre les muntanyes. La resta és sobrenatural o cultural.
La natura és tot allò que considerem «real» per si mateix, independent de qualsevol altra cosa. La pregunta ens sorgeix quan dirigim la mirada cap a nosaltres: som éssers «naturals»? És evident que la «naturalesa humana» la portem a dins, incorporada de naixement, codificada en els gens, en l’ADN i en alguna cosa més que ara mateix no sabria explicar del tot. Però el problema és que aquesta naturalesa, com a tal, deixa d’existir quan esdevenim humans.
El pensador francès, Edgar Morin, condensa aquesta contradicció en una frase: «L’ésser humà és cultural per naturalesa perquè és també natural per cultura» i el mateix Morin, en el seu Tractat de la natura humana, acaba de reblar el clau quan afirma que «una societat s’autoreprodueix sense parar perquè a la vegada s’autodestrueix constantment».
Probablement existeix el que podríem anomenar un «patrimoni hereditari de la humanitat» que no es transmet únicament a través de l’educació i que més aviat s’hi afegeix i s’hi barreja indestriablement. Donar explicació a aquestes coses és tasca d’etnòlegs, antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs i de tota mena d’estudiosos de la matèria humana, de la qual –per acabar-ho d’embolicar– William Shakespeare deia que estava feta amb el mateix material que estan fets els somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada