Fotocopies

Som els darrers exponents d’una generació que va néixer sota el signe de la fotocòpia i que hem acabat replicant-nos –en el sentit que té el terme en la ciència-ficció– en milers d’imatges de gatets, de cors en la crema d’un cafè en llet i de peus nus vora les onades. Hem esdevingut la còpia d’una còpia, l’ombra difusa d’una ombra en un dia de boira, nans geperuts a les espatlles d’altres nans més geperuts encara.

Ens hem embegut en la pròpia contemplació. Som com narcisos que es fan selfies, tots amb el mateix posat i el mateix rictus. Imitem els gestos dels altres sense adornar-nos que ells també copien, com en un joc de miralls fins a l’infinit. Tallem i enganxem, sumem i restem, i obtenim sempre els mateixos resultats, perquè vivim en un món acotat, que ens sembla infinit però que és més petit que l‘ungla del dit petit.

La nostra vida és una història que va de la fotocòpia al trènding tòpic, sense passar per cap lloc en concret. Ens hem fos en una bassa de banalitat extrema, res importa del tot i tot s’explica en menys de 140 caràcters, i tot, tot s’acabarà difuminant com en el paper tèrmic d’aquelles fotocòpies dels primers temps, en què les imatges desapareixien sense deixar rastre. Potser aleshores ens adonarem que Macbeth tenia raó i que la vida només és un conte narrat per un idiota, ple de fúria i de soroll, i sense cap sentit.