Bunbury - Despierta

Fidelitat

Contràriament al que es podria pensar a primera vista, el principal enemic de la fidelitat no són els costums relaxats, ni la falta de principis morals, el que ha arraconat definitivament aquest concepte de la llista de valors de les noves generacions és el comandament a distància. Aquest aparell minúscul és el que abocat a tota una nova fornada d’humans a l’eterna navegació, primer pels canals televisius i després per la xarxa, i per la vida. Tot passa, res queda, la fidelitat no creix perquè no troba un terreny adobat on fer-ho. La fidelitat és un compromís ferm amb els altres, des dels sentiments o des de les idees, que arrela en el passat i que es projecta indefinidament envers el futur. No és de cap manera una exclusivitat, igualment que quan es té una amiga no implica que només haurem de tenir-ne una i quan tenim una idea tampoc es renuncia a tenir-ne més. La fidelitat és una voluntat, la fe una esperança. La primera exigeix constància, la segona no. La fidelitat no és un gos que llepa al seu amo, per ser fidel envers els altres s’ha de ser en primer lloc fidel a un mateix, s’han de tenir clares algunes conviccions. La fidelitat només pot néixer de la lucidesa, de la intel•ligència, quan no és així esdevé simplement una forma més de fanatisme. Diu un proverbi africà que «Quan no se sap cap on anem és necessari recordar d’on venim». La fidelitat és una virtut de la memòria, és el record agraït del passat bolcat al futur i això serveix tant en el terreny particular com en el col•lectiu. La suprema fidelitat que hem d’exigir sempre és la fidelitat a la humanitat, a la civilització, a la comunitat, un compromís que no vol dir de cap de les maneres una complaença cega.

Sentiments Humans

Els sentiments són com una mena de sediment que es diposita amb precisió geològica en els indrets més arraconats de la nostra consciència. Es produeix a partir d'una pols menuda i daurada que sorgeix a causa del fregament constant de les nostres accions amb tot allò que corre, d'una manera o una altra, pel nostre cap i que es decanta a través dels nostres sentits: simpaties i antipaties, tendreses, enveges i odis. Aflora quan ens sacsegen i torna a baixar lentament, dissolvent-se gradualment com el sucre en un cafè amb llet, o explota amb virulència com l'excés de pebre en algunes amanides. Els sentiments, com a tals, no els podem dominar mai del tot, ens dominen ells a nosaltres, ens atabalen i ens superen, però esdevenen imprescindibles si realment ens volem sentir vius. Intentar apagar del tot el foc dels sentiments és com una mena de suïcidi. A vegades està mal vist manifestar els sentiments. No plorar en segons quines circumstàncies és senyal inequívoc de fermesa i valor i plorar en altres es considera emocionalment bo i saludable. Els sentiments sempre tallen pels dos costats i les ferides que produeixen són internes,deixen cicatriu i a vegades son incurables, però també podem ferir els altres. El sentiment més rar, més dur i enrevessat és el que es produeix a l'entorn de la mort. Tots en som conscients, de la nostra condició mortal i de la dels que ens envolten, i malgrat tot és l'aspecte que enterrem més profundament sota capes i capes de consciència. No sé per quina raó quan acudim a un funeral sempre diem als deutors del finat allò de "l'acompanyo en el sentiment", quan en realitat el que volem es deixar-los amb el seu sentiment a flor de pell i enterrar els nostres una mica més .

Matinar

De petit, cada matí sentia el despertador de la meva iaia, un so metàl•lic i estrident, invariablement acompanyat d’un feble grunyit. Ella era la primera de llevar-se a les sis de matí, una hora que jo he heretat com si fos un bé material. No sé si és per aquesta raó o pel fet d’haver nascut amb el mateix mes i casi el mateix dia, però el meus bioritmes sempre s’han ajustat més a les hores diürnes que a les nocturnes. Quan arriba el vespre el meu cos em demana descans i no hi ha sopar, ni festa amb amics que m’ho perdoni. Em costa mantenir la consciència i les neurones es passegen pel meu cervell en fila índia i badallant,qüestió que arribo a controlar perfectament amb un glop de cafeïna. En canvi, de bon matí ja és una altra cosa. El sol surt o està per sortir i, tal com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. A les ciutats els carrers comencen a prendre forma, la gent camina amb objectius concrets i diversos, el món fa flaire de nou i la vida encara sembla un bon projecte. El cicle de la vida no és cap secret per a la gent que treballa la terra i que viuen al ritme de les estacions i de la durada del dia solar. A ciutat intentem entaforar la vida en l’exigu espai de les agendes i no sempre trobem el moment per viure, per viure realment la vida. Probablement per aquesta raó m’agrada llevar-me d’hora, ben d’hora –tal com deia aquell profeta del Barça– gairebé a una hora prohibida i clandestina. Surto de casa, m’alço el coll de la jaqueta cap l'estació de tren i encara puc pensar que seré el protagonista de la meva vida.

De nació i el nacionalisme

No és un raça, ni una ètnia determinada, ni necessàriament és un estat; no es tracta d’una llengua comuna, ni d’una religió majoritària, una nació és un concepte vinculat a la memòria i a la voluntat d’un poble. Una nació és un llegat de records i la decisió de seguir valorant en comú aquesta herència. Una nació és passat, present i futur, és la constatació d’haver fets grans coses junts i de voler continuar-les fent. Una nació és una delicada decantació de substàncies molt variades, és un organisme viu, que es modifica subtilment a mesura que va creixent. Una nació és una comunitat d’individus que, en funció d’un pòsit cultural determinat i d’una estructura econòmica comuna, teixeixen al seu voltant uns vincles indissolubles, fins i tot més enllà o indiferenciadament del territori al qual es vinculen. El nacionalisme sol ser un subproducte de la nació, consisteix a erigir la nació com un absolut. Tot s’hi ha de sotmetre: el dret, la moral, la política... El nacionalisme és fonamentalment antidemocràtic, de la mateixa manera que ho és la monarquia. Si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que el poble depèn de la nació. Per aquesta raó el nacionalisme gairebé sempre és xenòfob. El nacionalisme és una mena de patriotisme, però exagerat. Al nostre país sempre hem perdonat el nacionalisme com un mal menor o com un mal necessari, ara ja seria hora de començar a bandejar-lo definitivament del nostre vocabulari i posar-lo en el cubell de les ideologies caduques.