La meva via catalana

Sempre m’he considerat catalanista perquè penso que el concepte de catalanitat és indissociable del de progrés social. Des de l'any 1976 fins el 2010 vaig participar en totes les expressions d’afirmació nacional que s’han produït en el nostre país. Des de l'onze de setembre de l’any passat, s'ha iniciat al nostre país un nou procés cap a la independència que, al meu parer, neix orfe de referents ideològics i morals. Un procés que m’ha obligat a retirar-me a la vorera per no trepitjar vies que no s’acosten a les realitats del mon real . Ara fa un any vaig ser un dels pocs catalans, si hem de fer cas de les xifres, que no vaig participar en la manifestació per a la independència i aquest any tampoc participaré en l’anomenada "Via Catalana". No és una actitud de rebuig, torno a dir que em sento catalanista, que vull el millor pel meu país i que si això passa per ser independents, doncs benvinguda sigui la independència. Però, i això probablement és el més important, el que passa és que a hores d’ara ja estic cansat d’anar pel món amb una bandera, o uniformat amb una samarreta, sigui del color que sigui. Aquest any també em quedaré a casa, no passa res. Estic segur que realment ningú em trobarà a faltar. El país continuarà funcionant sense la meva presència en aquesta mena d'actes, només faltaria!.Espero això si que amb el meu país es solucionen els veritables problemes dels ciutadans:dels que no tenen feina,els que no poden pagar l’hipoteca,aquells que deixen l' universitat perquè no poden pagar les taxes del govern independentista,els que estan a les llistes d’espera dels hospitals per les retallades,els avis que no poden viure amb les pensions retallades,i totes aquelles persones que estan en altres vies mortes i que no troben futur i demanen almoina davant de les botigues per menjar o dormen als caixers automàtics perquè no tenen casa. Dema jo estaré en aquesta via i pensaré en tots els,i en la manera de seguir-los ajudant dins de les meves possibilitats per aconseguir ser lliures, però, per assolir aquesta llibertat cal que també reivindiquem un model de societat just, sense desigualtats, on les prioritats no siguin rescatar bancs sinó mantenir els drets socials i laborals de les persones. Un model que s’allunyi de l’especulació, de les retallades i que aposti per una economia cooperativa i uns serveis públics potents en àmbits com el de l’educació, la sanitat o els serveis socials. Un model, en definitiva, que sincronitzi la llibertat nacional amb la justícia social. Una fórmula que, com bé sabem, amb el capitalisme actual i els politics que ens representen és simplement impossible d’assolir. I si dic tot això és només per poder donar resposta als que m’interpel•len personalment i no els puc respondre de la manera que voldria. Escriure encara segueix essent la millor manera de parlar sense ser interromput.