Sobreviure

La vida no és altra cosa que una mena de resistència, els que vivim sobrevivim. Ens esforcem cada dia a anar tirant, anar fent la viu-viu. La mort és el final, però no és la finalitat de la vida, l’objectiu de viure és l’assoliment de la felicitat. Per aquesta raó és important aprendre a viure, que de morir ja ens ho ensenyarà la naturalesa. Viure no té un mèrit especial, sobreviure –tal com estan les coses– té un punt d’excel•lència. Sobreviure és llevar-se cada matí en un llit amarat d’incerteses i, malgrat tot, desenganxar-se dels llençols xops de somnis i de malsons, i posar-se dempeus damunt la fredor del present que ens espera. Sobreviure és repassar cada dia la comptabilitat de la vida, restar pèrdues dels guanys i arribar a la conclusió que encara val la pena continuar en el perillós negoci de viure. Sobreviure és contemplar-se en un mirall i veure un paisatge encara per explorar. Sobreviure és menjar un entrepà de tonyina i plorar per un dels nostres que ens ha dit adéu. Sobreviure és caminar pels carrers de ciutats que encara no s’han llevat, és resar en la ignota llengua dels avantpassats i contemplar el sol sorgint de l’horitzó com si fos per primera vegada.

El Geni

El geni és una mena de talent inaudit que atribuïm a persones que ja han mort fa molt de temps. Generalment mentre viuen ens demostren talents i intel•ligència, però també les seves terrenals mediocritats, només el temps i l'absència concedeixen a uns quants escollits el dret a ostentar el privilegi de ser anomenats "genis". És el mateix que passa amb els llibres, ningú escriu una obra mestra, en tot cas hi esdevé amb el temps. El geni és com un déu personal que tots portem a dins. No confondre si us plau amb l'àngel de la guarda, que només seria com un guardaespatlles o, això que en diuen ara, un coaching, però no un coaching particular si no de la seguretat social. El geni no se sap ben bé a què es dedica, va a la seva i moltes vegades es passa el dia dormint la mona tranquil•lament en algun racó del nostre cervell. A la majoria aquest geni només se li desperta rarament i moltes vegades es desvetlla precisament quan no toca, deixant anar algun despropòsit que encara ens fa quedar malament. El geni no el triem, ens tria ell a nosaltres. L'humorista francès Philippe Bouvard condensava tot això que vull dir en aquesta frase: "El geni és tenir talent sempre, el talent és tenir geni de tant en tant, la intel•ligència consisteix a saber que no es té ni geni ni talent". El geni -quan vol- ens traspassa les regles que dicta la naturalesa i la potència creadora de la humanitat, sense tenir en compte ni el talent, ni la intel•ligència. En tot cas, els que no tenim gaire ni d'una cosa ni de l'altra, només tenim una certesa: que el geni té els seus límits i l'estupidesa no.

D'ulls i llàgrimes

Estem plens de llàgrimes, si ens sacsegen sorgeixen inesperadament dels nostres ulls. Per evitar-ho, a vegades intentem practicar allò que els catalans en diem "fer el cor fort", com si el líquid salat que ens amara els ulls sorgís directament del cor. Però, sigui on sigui, tothom té la seva càrrega de llàgrimes, que deixa anar en els moments de la seva vida en què la glàndula lacrimal decideix afluixar-se per uns moments. Les llàgrimes són com un vast oceà que tots portem a dins, per on naveguen emocions diferents i tot sovint contradictòries. Són gotes de vida, incolores, que lubrifiquen i netegen la superfície de l'ull, no són inútils, ni dolentes, tenen una utilitat, fan un bon servei i nou de cada deu oftalmòlegs en recomanen l'ús continuat. Malgrat tot també tenen un significat que la societat interpreta com a signe de feblesa o d'immaduresa. Les llàgrimes són cosa de nenes, els homes -i els adults en general- no se les poden permetre, han de tancar amb forrellat el llagrimer si no volen delatar la seva fragilitat, si més no en els moments en què s'exigeix aquesta mena de demostració de força, perquè, això sí, poden plorar tant com vulguin quan el seu equip de futbol guanya la lliga o quan toca la grossa de Nadal a l'oficina. L'alegria se suposa que no és salada. A mi em passa que sóc de llàgrima fàcil, una mica descompensada, però ja he dit que això de la glàndula lacrimal funciona com funciona. En puc posar a plorar veient una pel•lícula i no fer-ho durant el telenotícies del migdia, puc plorar recordant un fet de la infantesa i continuar mastegant una poma mentre en expliquen les atrocitats més atroces. Vivim en una vall de llàgrimes, però com en moltes altres coses, les llàgrimes no sempre saben plorar