Tornem-hi

Després d’aquests dies de descans de Setmana Santa i Sant Jordi, ara toca tornar a la normalitat, la dels dies aspres de la crisi que ens estreny i que ens eixuga les butxaques; ara ens toca abocar-nos novament cap al costat fosc d’aquesta primavera, on floreixen les males notícies entre el verd dels camps, i els núvols semblen carregats d’una pluja de cendra de mals àugurs.
El govern de la Generalitat continuarà improvisant retallades a tort i a dret, per intentar novament trencar la pinyata d’un estat del benestar que penja d’un fil, i el govern de l’Estat anirà tapant forats d’un vaixell que fa aigües per tots costats, mentre el cap de l’oposició pren tranquil·lament el sol a coberta, tot esperant el seu moment per a agafar definitivament el timó de la nau.
Les eleccions municipals ens esperen a la cantonada, amb uns candidats disposats a barallar-se per les escorrialles de les escorrialles. Saben que hauran de governar municipis endeutats i desil·lusionats, però lluitaran fins al darrer alè perquè, malgrat tot, saben que en la política municipal encara tenen un marge de maniobra per a poder fer alguna cosa pels ciutadans, o pels seus interessos particulars, que de tots n’hi ha.
Però la gent passarà aquests dies que queden de primavera amb la vista posada en els brots vermells del calendari i en les vacances d’estiu, en dies de platja i de cerveses fresques i dels comentaris eterns a l’entorn del futbol. El temps passa, ens consumeix per dins, però la vida s’acomoda i dorm la migdiada, mentre la història, com un vent irrefrenable, va avançant cap a un destí desconegut.

Retallades

Retallar és un art, ho saben bé les modistes i els sastres, la roba s’ha d’aprofitar fins al darrer racó. El “tall” és decisiu perquè determina la forma final del vestit, tant és així que avui en dia, en les grans indústries de la moda, aquesta tasca la fa potents ordinadors que calculen i tornen a calcular els talls i els retalls. S’ha de comptar bé perquè entre tall i tall hi quedi la menor quantitat de roba sobrant. Quan un govern ha de retallar s’ha de plantejar el mateix, el que no pot fer, per estalviar és, posem per cas, fer pantalons d’un sol camal. Podem estalviar comprant roba més econòmica, però no podem retallar d’altra manera la peça, sobretot quan parlem de vestir la sanitat i l’ensenyament. Un govern ha de saber governar, o, si més no, ha de saber administrar bé els recursos, igual que una modista ha de saber tallar i ajustar-se al pressupost del client. L’equip que actualment ocupa el Palau de la Generalitat, format per una pintoresca coalició de partits pertanyents tots ells a una dreta catalana, més o menys liberal i més o menys democristiana, ha optat per agafar la crisi, i el clima d’enfrontament amb l’estat, d’excusa per fer neteja. Es tracta de passar la tisora una mica per tot arreu i d’igualar allò que no és igual, però que fa nosa, ja sigui per interessos o per estètica política. Un govern ha de saber administrar els recursos però, sobretot, ha de saber distingir prioritats. De fet, quan els convé ja ho saben fer. Els 300 milions d’euros anuals que ens costa a tots plegats TV3 no els retallen, no. I tots els milions que paguem cadascú de nosaltres pels drets de retransmissió de la lliga de campions, tampoc. És trist comprovar-ho quan ja ha passat, però ara queden clares quines són les prioritats d’aquest govern en allò que no retalla i quines eren les del govern anterior, en allò que aquest sí que retalla: la sanitat i l’ensenyament.

La dictadura dels comptables

No ens enganyem, són gent pulcra, es lleven de bon matí i fan gimnàstica. En el cor dels seus ordinadors hi reposen secrets insondables, xifres que només ells són capaços d’interpretar i emocions que únicament reserven per a les grans ocasions. Omplen fulles de càlcul, mantenen bases de dades i s’intercanvien correus electrònics amb informacions privilegiades. Es pengen del coll corbates ratllades amb colors discrets, però a la moda, i es miren el món amb la seguretat dels que se saben portadors d’una única veritat inqüestionable.Són gent de carrera, que han anat construint sòlidament un currículum amb màsters, cursos i seminaris.Els agraden els cotxes amb vidres fumats i l’ambient ordenat dels consells d’administració i dels òrgans de govern. Si el signe dels temps ho exigeix es fan socis del Barça, juguen a golf en un club privat o les dues coses alhora.Quan les coses van bé es pengen medalles i quan van malament exigeixen als altres que facin esforços. S’omplen la boca amb paraules dissenyades especialment per poder esquinçar el silenci pels dos talls i per poder burxar en la ferida tant d’entrada com de sortida. Són paràsits del poder, però el poder no pot passar sense ells. De tant en tant sorgeix la seva imatge en les pàgines d’economia dels diaris, asseguts darrere d’un despatx amb vistes i deixant anar frases abstruses entre cometes.El seu déu cotitza a la borsa de Nova York i la seva religió els exigeix comunió diària. Escolten directament la veu dels mercats, interpreten els seus designis igual que ho feien els antics àugurs i ofereixen en l’ara de sacrifici l’esforç de milers d’estalviadors. Quan s’acosten temps d’eleccions il•luminen el seu rostre amb un somriure i es deixen fotografiar al costat d’una senyera, mentre en el seu cap continua deambulant permanentment una solitària veritat, que busca sense èxit sortir del laberint construït amb les mentides d’un comptable.

Futur

Mentre condueixo pels carrers de la ciutat de tornada a casa, em creuo amb un cotxe de pràctiques. Em fixo en el rètol amb el nom de l'autoescola: Futur. Somric en imaginar que, dins del vehicle del costat, algú està aprenent a conduir el seu futur. A intentar agafar, amb mans fermes, el volant dels dies que vindran.

Abril

Hi ha dies en què un no voldria haver de sortir de casa, jornades en què passen coses horribles i en què s’enyora profundament l’escalf dels llençols i la boirosa inconsciència dels somnis matutins. Hi ha matins grisos en què tot sembla posat en contra dels nostres interessos i els trens arriban tard. Hi ha dies en què es fa evident la gran conxorxa planetària, ordida secretament pels de sempre, contra les nostres rutines quotidianes. Tot és així fins que arriba el primer ocell de la primavera i es posa a refilar a l’ampit de la finestra.Tot és aixi fins que arriba Abril