Adéu 2011

Diuen que el temps és allò que passa quan no passa res, però la vida passa i el temps ens encalça. Passem els dies i els anys esperant tot i res, però, a vegades passa que la suma de tots els dies ens aporta la saviesa per continuar esperant, un any més. El temps gira constantment al voltant d’aquesta paradoxa.
Desitjo a tothom que els instants de felicitat superin amb escreix els altres moments en què el temps passa i no passa res. El temps és ànima i memòria, és una veritat canviant, però probablement és l’única veritat en la qual podrem creure sempre.
L’Epitafi de Seikilos és la composició musical completa més antiga que es coneix, es va trobar gravada en una làpida prop d’Efes i va desaparèixer l’any 1922. Més tard la van trobar en un jardí fent de suport a un test. Actualment es conserva en el Museu Nacional de Dinamarca. A la làpida hi ha aquesta frase: «Enlluerna mentre visquis i no t’afligeixis per res, perquè la vida és curta i el temps et furta les aspiracions».

L’home que nomes sap moure els braços

Fa uns mesos un antic cap meu que sap força d’economia en va passar un vídeo en que el director d’orquestra Ricardo Mutti explicava l’art de la direcció musical.
Es una brillant explicació en el que deixa clar el que ha estat el any 2011.
Moments brillants,explicacions divertides,però un fons brutal de retallades que afecten a les persones d’aquest país.
Penso que es fàcil traslladar la direcció musical a una direcció de govern.
Com diu Mutti ,president la direcció d’un país no consisteix nomes en moure els braços sinó en dirigir a un equip de persones amb seny i sensibilitat.
Espero que gaudiu d’aquest vídeo i que tingueu un bon final d’any.

Vespre

La calma de saber el llit fet, en ordre, amb els llençols nets quan s'acosta la son. Esperar el grinyol suau, l'esbufec del sofà verd en acollir el pes del cos. Les dues voltes de clau per tancar els dies amb pany, per no deixar sortir les nits per la porta. El punt de llibre, una adreça a la qual poder dir 'casa'. Fills de l'atzar, ens busquem a la pau de les certeses perquè estem fets de massa preguntes.

Nadal 2011

Les jornades són curtes, però els anhels són llargs. Els llums de Nadal il•luminen els carrers i també els somriures dels botiguers, que esperen amb fruïció l'hora en què la gent comenci fer la llista de totes les coses inútils que comprarà per festes. Els aparadors desborden de colors, el mercat s'omple d'olors i els altaveus repeteixen incansablement aquelles melodies que dringuen en el nostre subconscient amb la força del bronze i que ens impel•leixen cap un estat de felicitat forçada.
Ser feliç, etimològicament parlant, vol dir tenir sort. La felicitat no és possible sense la sort i probablement per aquesta raó els venedors de loteria fan el seu agost per Nadal. La gent buida les seves targes de crèdit en els cabassos del supermercat i després encara compra una butlleta de loteria del “niño” amb l'esperança de recuperar el que ha perdut i encara poder tapar algun forat d'aquells que deixen les hipoteques al seu pas.

Que no s’apague la llum!

Dedicat a Nuria,Toni e Isona.
Una família fantàstica amb vocació gironina.

14 dies a Sri Lanka

No tinc paraules per descriure tanta pau i tanta bellesa.
Simplement s’ha de viure.

La pluja interior

Em plou a dins. Es mullen les llambordes desgastades de resseguir-me, una i altra vegada, els carrers del teixit nerviós les nits que no puc dormir. Les paraules, xopes fins a l'arrel, molles fins al lexema, se m'encongeixen a la llengua. Em plou a dins, i enfilo aquesta veu mínima a les barnilles del paraigua per cosir els mots que saben nedar, ara diminutius diminuts, a aquest discurs de aficionat.

Ho portem dins

Sovint la vida ens juga males passades però l'important és tornar-se a aixecar i afrontar el futur amb esperança i optimisme. Dedicat a Núria i Toni

Reciclar

Quantes vegades es pot reciclar una idea sense que, per culpa del desgast, perdi significat?

Fenòmens naturals

Aquesta eufòria de divendres que s'estén pels sentits, imparable i efervescent. Pessigolleig incipient, petits terratrèmols-calfred amb epicentre a aquest forat incert que tenim dins de la panxa. Fenòmens naturals, còctel de sentiments, aiguabarreig amb ànsies de gintònic. L'ànima, líquida, es deixa sacsejar pel corrent que ens duu, directe, cap a la badia tranquil•la del cap de setmana. Avui el cel no és prou gran per encabir-lo a la mirada.

Vermell

La vida és una processó de dies de colors. Hi ha dilluns grisos, divendres de tonalitats taronja, diumenges ben grocs. I dies arc iris amb hores multicolor. Aquest dimarts és vermell. Vermell viu, vermell rodó. Segons els xinesos, el color de la bona sort.

Cridar

De vegades tot és tan fàcil com cridar per sentir-se millor. Expressar-se i, durant un instant, ser. Ser amb majúscules, amb intensitat. Per cridar, però, no sempre cal alçar la veu. Una imatge pot fer el fet o, en el seu lloc, les mil paraules. Perquè no hi ha res com esgotar quilòmetres d'imaginació tot viatjant per la pau del paper en blanc. Crida. Crida ben fort per guanyar petites batalles quotidianes. Només cal un llapis i una mirada al teu voltant.

Equilibri

Em pregunto quin gust té el punt d'equilibri entre dolç i salat. O si algú ha trobat l'equació perfecta entre llàgrima i somriure. Crec que, si les papil•les gustatives fossin infal•libles i les matemàtiques, una ciència exacta, la vida seria massa avorrida. I previsible.

De tant en tant ..

De tant en tant ens busquem un objectiu que puguem assolir. Així ens fa l'efecte que, de tant en tant, els somnis esdevenen realitat. Tot plegat potser ho fem per continuar creient en ells, com ho hem anat fent des que érem nens. Per no perdre la fe en aquestes petites i falses deïtats que a vegades baixen del cel, i que nosaltres tornem a enlairar com si fossin estels.

Steve Jobs

"Permanece hambriento. Permanece ingenuo."

Menjar per viure

Tot va començar fa anys, quan un dia varem decidir que al nostre país ja érem prou rics com per anar a menjar al restaurant dia si i dia també. Els nostres pares i, sobretot, els nostres avis només visitaven un restaurant en dies comptats, era un luxe que la majoria no es podia permetre. Aquets establiments, eren freqüentats únicament per la gent de vida acomodada
La resta, quan es sortia fora de casa, generalment es portaven el menjar en una carmanyola. La meva àvia materna, molt estalviadora, guardava un tall de carn empanada que havia sobrat del sopar i l’endemà al matí servia per esmorzar. En el seu entendre estava clar que aquella carn sobrant s’havia d’aprofitar com fos.
Ara tothom es permeten el luxe d’anar a dinar de restaurant, encara que sigui un menú del dia a deu euros. A vegades sembla que menjar a casa és cosa de marginats socials. En general s’ha perdut el gust per les habilitats culinàries familiars. En les olles domèstiques solament s’hi fan «cuinats» en moments especials, només per intentar demostrar a les visites les qualitats culinàries que ara semblen reservats únicament als grans cuiners .
Però per cuinar, igual que per cantar o fer la neteja no es necessita cap permís especial, ni un currículum especialitzat en la matèria, amb màster inclòs del Bulli. Tots podem cuinar, i mal m’està dir-ho pels que es dediquen al ram de la restauració, però cada vegada més haurem de tornar als hàbits sostenibles dels nostres avis. Només cal que ens fixen una mica en les pel•lícules americanes i veure’n com allà a l’hora de dinar tothom menja de «tupperware».

Morir por la boca

Quan verbalitzar un sentiment et torna vulnerable, el silenci és la millor defensa.

Línea recta

A estones, voler amb tot el cor ser línia recta. Diuen que és la distància més curta entre dos punts que volen estar junts. Que no tremoli el pols, doncs.

Freddie Mercury Google

In memoriam Freddie Mercury

Setembre

Tot s’acaba, som éssers temporals i el temps és la mida de totes les coses. Després d’agost tothom torna a encarar la vista cap al futur. S’acaben les vacances, fins i tot pels que no treballen.
Arriba l’hora de mirar-nos al mirall amb ulls crítics i de provar-nos la roba d’entretemps. Comencen a entrar cartes a la bústia que el carter guardava a la seva bossa i ens adonem que el banc encara no s’ha oblidat de nosaltres.
El temps és una roda que gira i quan arriba la fi de l’estiu la vida ens dona una puntada de peu i ens empeny cap endavant. Aleshores ens adonem que la morenor de la nostra pell és efímera i que la blancura del cos ens farà oblidar el mar i la sorra de la platja. Ara cal tornar a la realitat, i viure el setembre

Lleuger d’equipatge

Avui sopant amb uns amics parlem d’equipatge per una escapadeta d’estiu.
Alleugerir l'equipatge, endur-se només allò que veritablement importa. Si ho penses amb calma, realment calen poques coses per sentir-se bé.

Inversions

Plans d’estalvi,la borsa sota minims,”la prima de riesgo...,aquestes no son bones inversions.
Reserves i reserves de tendresa. Excedent de pau: ja no hi ha temps de guerres. Mai és tard per desprendre's d'aquesta dolçor que comença a impregnar tots els gests. Perquè, dels errors, n'hem après que invertir en amor és una aposta segura.

Hanna - La Filarmónica

Yo quería cantar con la filarmónica
y me dejaron solita en el viento
yo solo veo yo solo creo
que un poquito mas me va a costar
quería ver a toda la orquesta junta
y descubrir el mundo de la música
yo solo veo yo solo creo
que un poquito mas me va a durar......

Alegria

Música, paraules, imatges que exalten l'esperit. Amb el valor afegit del divendres, l'eufòria ens pren de la mà i ens presenta un estat d'ànim ben atractiu que aviat se'ns instal•la a dins, com una carícia càlida. Cap de setmana suau.Els dies, diapositives a tot color d'aquestes ganes de nosaltres. Queixalar aquesta fam de viure, i escriure'ns els millors versos a la pell. Barricades de literatures vitals, poemes-desig, expectatives servides en copa de vi, instants retratats a l'oli, mirades-aquarel•la. Desfem el temps en engrunes de cançons alegres. Vivim-nos els bons moments, ara que els sentim créixer en espiral ben endins.

Petita Pausa

Posar l'estiu en pausa. Fer un alto en el camí de la calor. Jerseis fins i rebeques; per un moment, stop a l'aire condicionat. Oasi breu amb regust de tardor enmig d'aquest desert. Surt el sol amb la cara rentada després d'aquest coffee break de llamps i trons. Que s'enfilin els termòmetres, que s'abaixin els termòstats, que s'aixequi el teló. Juliol, torna a escena.

Horabaixa

Quan el final de la tarda es difumina amb l'inici del vespre. Per què m'agrada tant aquest moment en què el dia davalla i davalla, i tremola, trontolla i sembla que perdi l'equilibri. I tot es precipita suaument cap al punt final que reposa sobre el coixí esperant-te per alenar glops de calma. Horabaixa. Quina gran paraula.

Silvia Perez Cruz

L'he descobert aquest cap de setmana en la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell i m'he quedat penjat de la seva veu.

Menys “però”

En aquesta vida hi ha moments perfectes; pocs, però encara n'hi ha. Situacions en les quals enviaries els 'però' a pastar fang, així, literalment, per no donar-los l'oportunitat d'espatllar l'instant bonic que proposa l'oració principal, per no subordinar un possible final feliç al fracàs tot fent servir una maleïda conjunció adversativa. Perquè sempre és millor copular oracions positives, canviar adversitat per afinitat o correspondència; transformar l'oposició de la raó políticament correcta en un vent boig que bufa, favorable, per omplir les veles dels petits vaixells de paper que construïm, sempre amb l'esperança que no s'enfonsin a la primera de canvi. Així que feu-me cas: quan l'atzar us col•loqui al bell mig d'un moment ideal, si noteu que s'acosta un 'però', mossegueu-vos la llengua.

3 arguments

Primer. Ara en què la gent gemega per la qüestió aquesta dels pactes per formar govern als municipis: perquè no es canvia d’una vegada per totes la llei electoral? Sobre l’alcalde d’un municipi, sigui gran, mitjà o petit, recau la responsabilitat de la majoria de decisions. Un alcalde és una màquina de signar decrets i, en canvi, només és elegit per votació indirecta. L’alcalde ha de ser, per llei, el cap de llista de la candidatura més votada i punt.
Segon. En una democràcia els partits han de practicar el mateix joc al qual ens pretenen fer jugar als altres. Per llei s’ha d’imposar que els òrgans de govern de tots els partits siguin escollits per sufragi universal dels seus afiliats. Els partits, agradi o no als capitans que els governen, han de funcionar de manera escrupolosament democràtica i no, tal com ho fan ara, en base a sistemes interns que fan pudor.
Tercer. En un país com el nostre, governat per un parlament sobirà que es vanta de promulgar centenars de lleis cada legislatura, com és possible que encara no tinguem una llei que reguli les pròpies eleccions al Parlament de Catalunya? Si els membres d’aquesta legislatura no són capaços de fer-la es mereixerien ser mantejats públicament al mig de la plaça de Catalunya. Si volen ho poden fer en una setmana, tenen les propostes sobre la taula i si no ho fan caldrà que ens preguntem definitivament si serveixen per alguna cosa o si, posats a retallar, també podríem prescindir dels seus serveis.

Indignats

Avui en dia, en aquest país, gairebé tothom està indignat per una cosa o l’altra: uns perquè no troben feina, altres perquè no troben aparcament; uns perquè amb el seu sou no arriben a final de mes, altres perquè no es poden canviar el cotxe amb l’alegria que ho feien abans; uns perquè no veuen cap mena de futur en l’horitzó de la seva vida, altres perquè no tenen cobertura al mòbil o perquè els partits del seu equip de futbol els transmeten en un canal de pagament.
Aquest país és així, no ho solucionaran pas ni els uns ni els altres, ho solucionarem els de sempre, els que hem optat per buscar-nos la vida cada dia de la nostra existència, els que continuem amunt i avall, mentre altres estan acampats a la plaça, amb les tendes de campanya que després utilitzaran per anar de càmping o els que, emparats sempre en els seus privilegis, continuen vivint a costa dels demés.

Indigneu-vos

Vosaltres, fills d’aquest segle,
sereu hereus dels vostres somnis.
Indigneu-vos ara que podeu,
viviu en la claror que es desvetlla
i rebel•leu-vos contra la infecunda foscor.

Vosaltres, fills d’aquest segle,
no us deixeu subjugar per l’oblit,
canteu les cançons de la vida,
alceu els braços al vent
i triomfeu contra el destí que us imposen.

Vosaltres, fills d’aquest segle,
que abomineu del poder que, amb mesquinesa,
intenta convertir els somnis en pedres,
somieu amb força però desvetlleu-vos:
ha arribat el temps de les cireres!

«Créer, c’est résister. Résister, c’est créer.»
(Stéphane Hessel)

Visca el Barça!

Vivim en una societat relativament segura, ens preocupa la crisi, la feina, el trànsit i els immigrants, però quan ens demanen que col•laborem diem que això és cosa dels polítics; quan ens ofereixen feina no acceptem res que ens obligui a rebaixar les nostres expectatives laborals; ens preocupa la contaminació, però ens comprem cotxes que treuen fum com mai i a la nostra noia de fer feines normalment la paguem amb diner negre, perquè nosaltres no som racistes.
Hem construït una societat relativament segura, no ens preocupen els tsunamis ni els tornados, ni el canvi climàtic ni les polítiques energètiques. Vivim amb pors quotidianes que es solucionen posant policies a cada cantonada, instal•lant càmeres de seguretat i alarmes, contractant vigilants privats i assegurances. Les grans pors, les catàstrofes, són cosa de països llunyans i subdesenvolupats. Les nostres cases són sòlides, els nostres rius estan canalitzats i la meteorologia la tenim controlada pels meteoròlegs de TV3.
I, quan la merda ens arribi fins al nas, pujarem a les espatlles d’altres amb la tècnica afinada dels castellers i onejarem la bandera del Barça amb l’orgull de qui ha guanyat tres lligues seguides.

El govern dels incapaços

Ho se em faig pesat pero demà divendres comença oficialment la campanya per a les eleccions municipals. Els electors potencials dels municipis de Catalunya estan cridats a escollir els seus representants i, indirectament, els seus alcaldes i, més indirectament encara, els presidents de les quatre diputacions catalanes. Els carrers i les xarxes socials aniran plens de candidats somrients i d’agitadors professionals amb tota mena de materials promocionals.
No és cap novetat, una vegada més es fan a Catalunya unes eleccions sense haver aprovat una llei que desenvolupi i que reguli la divisió territorial del país, novament haurem de tornar a constituir unes diputacions que no serveixen per a res, només per a finançar de sota mà als partits polítics, i, també, haurem de veure com es posposa sine die una normativa clara que reguli el finançament i el funcionament democràtic dels partits polítics.
És trist veure la incapacitat manifesta dels polítics del nostre país per posar-se d’acord, o per tenir la valentia política de tirar endavant ni una d’aquestes coses que acabo d’esmentar. Després de més de trenta anys de democràcia ningú ha estat capaç de posar ordre en cap d’aquests aspectes que afecten tant clarament al funcionament essencial del sistema democràtic. Després de més de trenta anys de democràcia parlamentaria a Catalunya ni tant sols hem estat capaços d’aprovar una llei electoral.
Vist el panorama i, després de comprovar que el nou govern “dels millors” també és incapaç de plantejar solucions a aquests problemes, l’únic que ens queda per esperar és que un tsunami polític ens sacsegi a tots plegats i ens obligui a actuar. El problema d’aquesta mena de sacsejades és que saps com comencen i mai com acaben. Depèn de com vagi aquestes eleccions ens podem trobar amb moltes sorpreses, algunes de molt desagradables i la culpa serà, a hores d’ara, de tothom.

Tornem-hi

Després d’aquests dies de descans de Setmana Santa i Sant Jordi, ara toca tornar a la normalitat, la dels dies aspres de la crisi que ens estreny i que ens eixuga les butxaques; ara ens toca abocar-nos novament cap al costat fosc d’aquesta primavera, on floreixen les males notícies entre el verd dels camps, i els núvols semblen carregats d’una pluja de cendra de mals àugurs.
El govern de la Generalitat continuarà improvisant retallades a tort i a dret, per intentar novament trencar la pinyata d’un estat del benestar que penja d’un fil, i el govern de l’Estat anirà tapant forats d’un vaixell que fa aigües per tots costats, mentre el cap de l’oposició pren tranquil·lament el sol a coberta, tot esperant el seu moment per a agafar definitivament el timó de la nau.
Les eleccions municipals ens esperen a la cantonada, amb uns candidats disposats a barallar-se per les escorrialles de les escorrialles. Saben que hauran de governar municipis endeutats i desil·lusionats, però lluitaran fins al darrer alè perquè, malgrat tot, saben que en la política municipal encara tenen un marge de maniobra per a poder fer alguna cosa pels ciutadans, o pels seus interessos particulars, que de tots n’hi ha.
Però la gent passarà aquests dies que queden de primavera amb la vista posada en els brots vermells del calendari i en les vacances d’estiu, en dies de platja i de cerveses fresques i dels comentaris eterns a l’entorn del futbol. El temps passa, ens consumeix per dins, però la vida s’acomoda i dorm la migdiada, mentre la història, com un vent irrefrenable, va avançant cap a un destí desconegut.

Retallades

Retallar és un art, ho saben bé les modistes i els sastres, la roba s’ha d’aprofitar fins al darrer racó. El “tall” és decisiu perquè determina la forma final del vestit, tant és així que avui en dia, en les grans indústries de la moda, aquesta tasca la fa potents ordinadors que calculen i tornen a calcular els talls i els retalls. S’ha de comptar bé perquè entre tall i tall hi quedi la menor quantitat de roba sobrant. Quan un govern ha de retallar s’ha de plantejar el mateix, el que no pot fer, per estalviar és, posem per cas, fer pantalons d’un sol camal. Podem estalviar comprant roba més econòmica, però no podem retallar d’altra manera la peça, sobretot quan parlem de vestir la sanitat i l’ensenyament. Un govern ha de saber governar, o, si més no, ha de saber administrar bé els recursos, igual que una modista ha de saber tallar i ajustar-se al pressupost del client. L’equip que actualment ocupa el Palau de la Generalitat, format per una pintoresca coalició de partits pertanyents tots ells a una dreta catalana, més o menys liberal i més o menys democristiana, ha optat per agafar la crisi, i el clima d’enfrontament amb l’estat, d’excusa per fer neteja. Es tracta de passar la tisora una mica per tot arreu i d’igualar allò que no és igual, però que fa nosa, ja sigui per interessos o per estètica política. Un govern ha de saber administrar els recursos però, sobretot, ha de saber distingir prioritats. De fet, quan els convé ja ho saben fer. Els 300 milions d’euros anuals que ens costa a tots plegats TV3 no els retallen, no. I tots els milions que paguem cadascú de nosaltres pels drets de retransmissió de la lliga de campions, tampoc. És trist comprovar-ho quan ja ha passat, però ara queden clares quines són les prioritats d’aquest govern en allò que no retalla i quines eren les del govern anterior, en allò que aquest sí que retalla: la sanitat i l’ensenyament.

La dictadura dels comptables

No ens enganyem, són gent pulcra, es lleven de bon matí i fan gimnàstica. En el cor dels seus ordinadors hi reposen secrets insondables, xifres que només ells són capaços d’interpretar i emocions que únicament reserven per a les grans ocasions. Omplen fulles de càlcul, mantenen bases de dades i s’intercanvien correus electrònics amb informacions privilegiades. Es pengen del coll corbates ratllades amb colors discrets, però a la moda, i es miren el món amb la seguretat dels que se saben portadors d’una única veritat inqüestionable.Són gent de carrera, que han anat construint sòlidament un currículum amb màsters, cursos i seminaris.Els agraden els cotxes amb vidres fumats i l’ambient ordenat dels consells d’administració i dels òrgans de govern. Si el signe dels temps ho exigeix es fan socis del Barça, juguen a golf en un club privat o les dues coses alhora.Quan les coses van bé es pengen medalles i quan van malament exigeixen als altres que facin esforços. S’omplen la boca amb paraules dissenyades especialment per poder esquinçar el silenci pels dos talls i per poder burxar en la ferida tant d’entrada com de sortida. Són paràsits del poder, però el poder no pot passar sense ells. De tant en tant sorgeix la seva imatge en les pàgines d’economia dels diaris, asseguts darrere d’un despatx amb vistes i deixant anar frases abstruses entre cometes.El seu déu cotitza a la borsa de Nova York i la seva religió els exigeix comunió diària. Escolten directament la veu dels mercats, interpreten els seus designis igual que ho feien els antics àugurs i ofereixen en l’ara de sacrifici l’esforç de milers d’estalviadors. Quan s’acosten temps d’eleccions il•luminen el seu rostre amb un somriure i es deixen fotografiar al costat d’una senyera, mentre en el seu cap continua deambulant permanentment una solitària veritat, que busca sense èxit sortir del laberint construït amb les mentides d’un comptable.

Futur

Mentre condueixo pels carrers de la ciutat de tornada a casa, em creuo amb un cotxe de pràctiques. Em fixo en el rètol amb el nom de l'autoescola: Futur. Somric en imaginar que, dins del vehicle del costat, algú està aprenent a conduir el seu futur. A intentar agafar, amb mans fermes, el volant dels dies que vindran.

Abril

Hi ha dies en què un no voldria haver de sortir de casa, jornades en què passen coses horribles i en què s’enyora profundament l’escalf dels llençols i la boirosa inconsciència dels somnis matutins. Hi ha matins grisos en què tot sembla posat en contra dels nostres interessos i els trens arriban tard. Hi ha dies en què es fa evident la gran conxorxa planetària, ordida secretament pels de sempre, contra les nostres rutines quotidianes. Tot és així fins que arriba el primer ocell de la primavera i es posa a refilar a l’ampit de la finestra.Tot és aixi fins que arriba Abril

Merkell com a animal de companyia....

La senyora Merkell, ha dit que els treballadors haurien de rebre millores salarials només en cas de ser “més productius” (caldria saber ben bé què vol dir, això!), i no perquè els productes que fabriquen aquests treballadors els hi costen, als mateixos treballadors, un 10% més cars que l’any passat –l’electricitat, sense anar més lluny. La pregunta és fa evident: i què passa si hem estat més productius, però no prou, tot està molt més car i, any rere any, el nostre salari continua congelat per un meravellós conveni lligat a la productivitat? Jo us ho diré: intentes, primer, passar-te del vi a l’aigua i, uns anys després, et mors de fam.

Un exemple concret: fa dos anys, un operari de forn treia 1.000 barres al dia; l’any passat va treure 1.250 barres/dia. Tot i l’evident esforç productiu (un 25% més!), qui pot creure que, enguany, l’operari n’obtindrà ni que sigui un increment salarial del 2’5%? Aleshores, com ho hem de calcular, això? No és una fal•làcia monumental aquest evangeli de Merkell? “Produir més” no significa “produir millor” ni, encara menys, “vendre més” –una cosa, per cert, que tampoc no significa, ni de bon tros, “guanyar més“. I podem anar més enllà: pagar salaris més baixos (encara més!) no significa fabricar productes més competitius. Primer perquè, en preu, ens guanyaran sempre els xinesos. Segon, perquè la quantitat i la qualitat del producte encara depenen de les motivacions del treballador.

Tot i la contenció salarial, el patró de la fleca, en canvi, sí que hi pot haver pujat el preu del pa en els darrers anys. Posem per cas que, fa dos, quan el forner en fabricava 1.000, la barra de pa costava 70 cèntims/unitat; l’any passat, quan el treballador n’enfornava un 25% més, el patró el va apujar a 75 cèntims/barra. Això significa que el forner ha pencat més, però que li abaixaran el salari, com a mínim, 5 cèntims/dia, si enguany no rep un increment salarial d’acord amb l’encariment del pa. Vull dir, amb tot això, que, en termes objectius, la productivitat no és una ciència exacta; no és calculable com la inflació –que, també, deixa-la córrer i veuràs… En definitiva, una alteració, ara, d’aquests factors de revisió salarial –diguem-ho ja– no té cap altre objectiu que donar-nos gat per llebre i que acceptem Merkell com a animal de companyia.... O encara penseu que, guanyaran més diners els assalariats que més treballen?

*Nina *Zilli

El meu últim descobriment musical: *Nina *Zilli, un bon regal per a un diumenge

Vida i Felicitat

La mare d’en Forrest Gump deia que «la vida és com una capsa de bombons, mai saps quin et tocarà». Però potser la millor definició de la vida és la del metge francès Xavier Bichat, quan afirmava que «La vida és el conjunt de funcions que resisteixen a la mort». Viure, sobretot, és aquest desig de continuar vivint i la mort simplement és un dels seus extrems, l’objectiu de la vida és la recerca continuada i irrefrenable de la felicitat.
Ningú ens ensenya a viure, les coses més simples les donem per sabudes, només ens preocupem pels grans conceptes abstractes i per les complexitats tecnològiques que ens envolten. Ningú ens diu com hem de ser feliços i encara que algú ho fes, probablement no acceptaríem mai aquesta mena de lliçons. Qui ens ha de dir com hem de viure? No n’han de fer res, es cosa nostra, de cadascú, a casa seva no hi entra ningú a posar lleis, només faltaria.
Però cada vegada vivim en una societat més complexa, el que fem en aquest costat del món retruny automàticament a les antípodes, els rebels libis disparen contra els avions de Gadafi mentre escolten amb la ràdio del seu mòbil els resultats de la lliga italiana de futbol i una nena d’Olot, que gaudeix d’un Erasmus a Roma, es pensa que la vida és la trama d’una pel•lícula americana, d’aquelles que acaben sempre amb final feliç.
Erasme de Rotterdam, va deixar dit que «L’essència de la felicitat consisteix en acceptar ser el que ets».

Males Notícies

Cada dia em llevo amb una sensació estranya a la boca i se’m fa més difícil deixar de pensar en una realitat aclaparadora, que ens cau permanentment al damunt com una llosa. Quan encara no ens hem recuperat d’un ensurt, n’arriba un altre de pitjor. Ens assetgen les males notícies en tots els aspectes de la vida. Potser la inestabilitat és el caràcter dels nostres temps, el signe d’aquest planeta errabund en la senda del nou mil•lenni.
Probablement ara la nostra obligació és lluitar per no empitjorar-ho. S’ha d’intentar confiar en les institucions legítimament establertes, però també hem de saber alçar la veu. En primer lloc acabem ja amb la dictadura d’això que en diuen “els mercats”, un eufemisme per a referir-nos a una minoria de privilegiats que intenten moure els fils del poder i que són precisament els mateixos que ens han embolicat en tot aquest assumpte de la crisi.
Ara, més que mai, són necessàries les polítiques socialdemòcrates, que vetllin per l’interès comú i que lluitin contra unes desigualtats socials que amenacen amb desestabilitzar l’ordre mundial. Més enllà de noms, de particularismes i d’emocions nacionalistes, hem de comprendre que tots estem en el mateix vaixell, que aquest món es va empetitint a cada minut que passa i no podem arriscar-nos a deixar-lo en mans dels que únicament vetllen pels seus interessos.

Realitat,Veritat, Raó i Deliri

La realitat és múltiple i variada, es reflexa i es distorsiona contínuament, igual que la veritat,o la raó. El món real és el conjunt de tot el que succeeix i que dura. És autèntic el gat que travessa el carrer, el núvol que sobrevola la ciutat i el mar que intueixo darrere de les muntanyes.
Però la realitat és fugissera, només existeix mentre dura, la veritat, en canvi, continua eternament. Quan el gat acabi de passar, quan el núvol descarregui la seva pluja o, fins i tot, quan el mar s’hagi evaporat del tot, seguirà sent veritat que això, avui, succeïa. La realitat és un concepte temporal, però la veritat queda i, en el fons, és l’únic que finalment acabem compartint. La veritat és el mínim comú denominador entre tots els discursos possibles.
La realitat és racional i la raó és la objectivació de la veritat. La raó, malgrat la realitat i més enllà de la veritat, ens fa més eficaços i, per tant, més lliures i feliços. La racionalitat és tot allò que la raó pot digerir.

El deliri gira sobre si mateix, desencarrilat de tota objectivitat i construeix veritats alternatives, per a consum propi, incapaces de ser compartides.
Desgraciadament vivim en un món decantat cap al deliri, cada vegada som més incapaços de compartir veritats i somnis, la racionalitat es construeix a crits en els programes televisius i la realitat s’inventa en la xarxa. Però per poder somiar a gust cal abans haver estat capaç d’imaginar-nos nosaltres sols altres realitats, perquè, quan tots els nostres somnis hagin desaparegut pugui quedar encara el regust d’una bona utopia en el rebost de la vida.

Insubmis

Ara que tot el món ha de limitar la velocitat a 110 quilòmetres per hora, sóc jo o avui em fa l'efecte que el planeta gira més ràpid?

Unplugged

L’actualitat és una bestia que s’alimenta amb les deixalles d’una societat que habitualment només se sap mirar el melic. Els mitjans de comunicació, en general, són fidels servidors de l’Actualisme, una doctrina filosòfica segons la qual no hi ha cap ésser immutable i tot es resol en el esdevenir continuat de les notícies, unes darrere de les altres.
Per aquesta voràgine, en la qual ens mantenen immersos els canals de comunicació més addictes a l’actualisme, hi va passant una mica de tot. Avui és una revolució a Libia, però demà pot ser un escàndol de corrupció, o l’enèsim partit del segle entre el Barça i el Madrid. Tot ocupa el mateix espai i durant el mateix temps, tant li fa que morin dues persones en un accident de trànsit a Castelldefels que dos mil en un atemptat a Bombai.
Us imagineu una vegada a la setmana sense telenotícies ni diaris, desconnectats d’Internet i sense ràdio? No sé si el món seria millor, però nosaltres aniríem més tranquils, segur.

Març

El mes de març sempre arriba abans d’hora, quan el febrer cau pel forat negre dels calendaris gregorians i l’hivern encara imposa les seves normes. Els vianants, inflats d’anoracs i abrics, omplen el reduït espai de les voreres, l’any comença a fer girar els seus engranatges i la llum del sol penetra ja fins al fons de la tarda. Pel març encara som a temps d’encarar el futur amb un bri d’alè i de trepitjar amb força pel camí de les certeses. És hora de començar a obrir portes i d’escriure la història d’un temps que encara és el nostre. El mes de març és aquest temps incert que gira incansablement com una baldufa i que a vegades ens mareja, però que sempre ens espera per donar un nou impuls a les nostres vides amb l’esperança d’una nova primavera.

Histories de Tren

Al tren, m'assec al costat d'una senyora d'edat avançada. Als peus, una motxilla; als genolls, una carpeta; a les mans, un mòbil que no para de sonar. Amb veu dolça atén trucada rere trucada, demanant de forma insistent als interlocutors el número de telèfon per apuntar-lo, amb traç elegant, en un dels nombrosos fulls de la carpeta que fa les funcions de directori telefònic improvisat. Quan escriu la darrera xifra, arriba el final de la conversa, sobtat. Penja i torna a començar el mateix ritual. Col•leccionista malaltissa de telèfons, penso. La síndrome de Diògenes s'actualitza en plena era digital.

La cultura de la crisi

Vivim en temps d’anticicló i el cel pesa sobre nosaltres com una boina de ciment. En un mar en calma absoluta, els vaixells han deixat de navegar, les veles han quedat només per fer bonic, per tot arreu les naus van a la deriva i els capitans criden: «Campi qui pugui!». Els més espavilats pugen a les barques de salvament i els que no tenim més remei que continuar remant, ens dediquem a tapar forats amb el que tenim més a mà.
Ens hem instal•lat en la cultura de la crisi. Les institucions tanquen les aixetes i alleugereixen pes, es retallen pressupostos i es comença a enderrocar l’estat del benestar. La dictadura dels mercats ha decretat l’estat de crisi i tothom ha d’acatar el toc de queda. Però, arribats a aquest punt, potser ja és el moment de dir prou, de rebel•lar-nos contra qualsevol dictadura i, si el vent no bufa, començar a bogar nosaltres amb força.
No paguem als nostres governants perquè creïn problemes sinó per a solucionar-los. Alleugerir pes de l’administració i estalviar tant com es pugui està molt bé, però, si no volem enfonsar-nos definitivament, també hem de saber invertir. Els nostres governants han de tenir clar que ara precisament són temps per apostar pel coneixement, per la innovació i les idees. Vivim en la civilització de la cultura, la humanitat ha transformat pràcticament tot allò que ens envolta i ho ha de continuar fent. Aquesta societat, en un moment crític, ha d’invertir en cultura, perquè aquesta és la mare de tots els principis que ens han de permetre anar navegant pel mar de la civilització.

Governants

El necis sovint no perceben que l’important ja no és repetir que han dit la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones continuen pensant que estan mentint.

Traducció del poema de Fernando Sabino “De tudo ficaram três coisas…”

De tot quedaran tres coses...
La certesa d’estar sempre començant...
La certesa d’haver de continuar...
La certesa de ser interromputs
abans d’acabar...

Però farem...
De la interrupció un camí nou...
De la caiguda, un pas de dansa...
De la por, una escala...
Del somni, una passera...
De la recerca, una trobada!

Normal

Deixar enrere un semàfor que pateix fred: la llum verda li tremola. Conduir sense presses per Barcelona. Arribar a destí, quan surt el sol i l'edifici de vidre verd se'l reparteix entre totes les finestres. Sentir-se normal en una feina normal, entre gent normal.

Diaris de tren

Fa uns anys, en un dels trajectes diaris de tren cap a la feina, vaig descobrir prop d'una de les estacions un roser amb una sola flor, preciosa, que sobrevivia enmig de màquines, ferros rovellats i formigó. Era la bellesa del toc de color que creixia entre la brutícia i el gris dels meus dies de llavors, i que em feia la vida una mica més agradable. L'altre dia vaig tornar a agafar-ne el meu tren diari,la estació está totalment nova pero el roser ja no hi és. Al tren vaig pensar en tu i en que ara ja no necessito roses per que tinc la teva veu i el teu somriure.

Quant més t’apretes, més et foten…

No he fet números, o no n’he fet massa, però fa més d’un any que vaig començar a prendre mesures per controlar el consum d’electricitat a casa: la tisorada domèstica. He retallat moltíssim l’ús del forn, de la rentadora i d’altres electrodomèstics. He intentat fer això que se’n diu un ús eficient i responsable. Abans, incaut, posava la secadora sempre que plovia; ara la tinc gairebé només per a mirar-la, perquè prefeirexo penjar la roba a sobre dels radiadors o si fá bon temps a l’estenedor de la terrassa. En definitiva, lectures en mà, he pogut reduir el meu consum una miqueta. A curt termini, les meves restriccions han frenat el dèficit pressupostari domèstic anual, però veig que, a llarg termini, l’ús restringit ja no és cap solució, perquè a mesura que vaig limitant el meu consum, el preu dels quilowatts/hora. No vols caldo? Dues tasses! Penso que, en general, aquesta és la política de les elèctriques en temps de crisi: a més contenció del consumidor, més elevada és la tarifa. Tot un exemple, a petita escala, de com funcionen els mercats. Quant més t’apretes, més et foten. Arriba un moment, però, que ja no trobes d’on retallar i has d’extirpar el mal d’arrel: encendre les espelmes i sobretot, donar-te de baixa i enviar les sangoneres males putes a mamar de la séquia. Al temps….

Julio Anguita en 59 Segundos

"Sin comentarios"

Les coses normals

La normalitat és un ideal, una utopia. Res mai és de tot completament normal, completament ajustat a la norma, perquè les normes, com les onades del mar, els núvols en el cel, o les opinions dels humans, són canviants i volàtils. El que avui és normal, ahir podria ser monstruós o al revés. Ahir fumar constantment i en qualsevol lloc era la cosa més normal del món i ara ja no ho és. La normalitat simplement és la mitjana en un camí sinuós: quan la línia és contínua no és pot avançar.
La norma, és la regla. Serveix per mesurar, per rectificar i per corregir. Les normes són còmodes, però també són molestes. Els humans som prou intel•ligents com per crear-les i prou animals com per desacatar-les. O és al revés? El nostre ideal és viure en una societat sense restriccions, en plena llibertat, però creem normes a cada instant, perquè en el fons sabem que sense elles regnaria el caos.
Baruch Spinoza deia que “els homes s’equivoquen quan es creuen lliures perquè saben quins són seus desitjos però no són conscients de les causes que els provoquen”. De fet tots som presoners dels nostres desitjos i això els publicitaris ho saben bé. Per quina raó serà sinó que la paraula llibertat és de les més pronunciades en els anuncis televisius? La tirania ha aprés amb el temps a estimar el concepte “llibertat” perquè sap que està construït sobre una mentida i si alguna cosa odien els tirans són les veritats i la raó.
Només la veritat i la raó són lliures, no obeeixen a ningú, però no són conceptes infinits ni absoluts, perquè en el fons són filles dels humans, uns éssers finits i relatius. Només aconseguim ser lliures si partim de la base que no ho som, l’alliberament només serà possible si sabem que la llibertat mai serà absoluta. La llibertat es fonamenta en aquestes normes –com la llei antitabac– que ens autoimposem i que es rebel•len constantment contra la normalitat que ens voldria esclaus dels nostres propis desitjos.

Fins quan..?

Quan desapareixerà de les societats desenvolupades un muntatge com el dels Reis Mags? Quan deixarà d'argumentar-se que «cal donar il•lusions a la vida», per defensar les nostres mentides d'adults, per justificar el xantatge durant mesos, per afavorir el consum suïcida per sobre de les pròpies possibilitats, per fer créixer els grans negocis dels grans de sempre, per fomentar la competència insolidària pel regal més car...? Quan serà una realitat el compliment dels drets de nens i nenes i deixarem d'utilitzar la violència emmascarada del xantatge, de la mentida, de la publicitat sense ètica...?

Calendaris

Els calendaris són roques de silici i els dilluns la maça que comença a esmicolar-les, cada setmana, fins que finalment el temps queda només com un grapat de sorra que s’escola entre els dits.