Dels records i la memòria

Recordar probablement és la tasca més feixuga de l’ésser humà, no tothom en sap, no tothom pot, no tothom vol recordar. La memòria és la consciència i la consciència selecciona. Els records floten permanentment en els nostres pensaments sempre en present, són la consciència actual d’una cosa que va ser i que ja no és. De fet, quan volem fer evident que recordem algun fet o alguna persona diem que «el tenim present». En primer lloc, la consciència ens recorda a nosaltres mateixos: el que hem estat, el que som i el que volem ser. La qüestió és que la consciència selecciona el que vol recordar i el que no. Recordem implacablement la tonada de la cançó de l’estiu i oblidem el número de la targeta de crèdit quan més necessitat en tenim. El problema sorgeix quan la memòria és un deure i no volem recordar. La memòria col•lectiva és una mena de consciència que resideix no se sap ben bé on, que flota difusament damunt dels pobles i de les nacions, i que ens obliga a recordar fets i dates més enllà del nostre interès personal. No s’ha de confondre amb la justícia, de la mateixa manera que l’oblit no s’ha de confondre amb el perdó. Aquesta memòria és la l’argamassa que ens serveix per a bastir els murs de l’avenir. Avui, per exemple, és un dia per a recordar. Sembla com si els onzes de setembre congriessin d’ofici núvols de tempesta. Tal dia com avui va caure la ciutat de Barcelona durant la guerra de Successió, les torres bessones de Nova York van sucumbir a un atac terrorista i Salvador Allende va morir a Xile defensant la legitimitat democràtica del seu govern. L’onze de setembre és una jornada de memòria viva, les cendres de la història floten en el vent com sorgides d’un volcà en permanent erupció.