Cos

És com un sac de matèria titubejant, més o menys organitzada, que arrosseguem -amb tots els seus sargits- de la millor manera que podem al llarg de la vida. És pell i ungles, ossos i carn, vísceres, nervis, cartílags i fluids. Som cos, però també som una intel•ligència que a vegades es mira el cos com si fos estrany. El cos és el subjecte, però la ment el dirigeix, fins i tot en els gestos més automatitzats. El cos funciona de manera organitzada, necessita aliment i repòs, contacte amb l'exterior a través dels sentits, necessita abrigar-se quan fa fred, refrescar-se quan fa calor, trontolla com ho fa el planeta, gira com el sol a través de la galàxia. El cos és vida tangible, si més no per a altres cossos, és veu i gest, rutina i excepció, el cos és l'expressió de la nostra vida. El cos camina per la vorera, per les andanes i els camins, mentre nosaltres, amagats en el cau de la mirada, anem pensant en coses que creiem transcendents, perennes, immutables, com si fóssim déus en l'olimp de la raó. Ens acomodem entre el folre encoixinat del cervell, amb les idees que brunzeixen al nostre voltant com abelles daurades, mentre deixem el cos abandonat, menjant crispetes i bevent cervesa davant del televisor. El cos és perfecte mentre funciona com un automòbil nou, però, com totes les coses que ens són donades, té la seva data de caducitat. De res ens serveix al•legar els bons actes que hem fet, les batalles on hem lluitat, tot el que hem vist, tot el que hem estimat, perquè tot es fon en un instant i nosaltres ens enfonsem amb el cos, com naus en flames més enllà d'Orió, i veiem que tot es perd irremissiblement, com llàgrimes sota la pluja.

Gener

Al nostre país, durant el primer mes de l’any, es produeix com una mena d’epifania del paisatge. Els cels d’un blau clar, gairebé blanc, retallen els contorns nítids de les muntanyes i els camps amarats d’ocres i de marrons, omplen tot el primer pla. Els camins, rautats per l’inesgotable traginar de la gent, dibuixen sinuoses línies entre els camps, les arbredes i les cases. De tant en tant apareix un campanar cansat, que deixa anar un alè càlid de campana. Les hores de gener deambulen baixes, com el lleu fumerol que exhalen els rius. Els calendaris tot just s’estrenen i els dies a venir bateguen encara closos entre les pàgines de les agendes. Gener és temps de començar de nou, de mirar i contemplar, mentre la terra descansa i encara fa olor de fems. Trescarem penosament durant onze mesos, potser durant tota la vida, però quan arriba gener sempre pensem que és temps d’aturar-nos, ni que sigui només per un instant, entre les fràgils remors del paisatge. Josep Pla deia a Les hores: «Any nou, vida la de sempre». Tot canvia, però tot queda i sorgeix quan menys t’ho esperes, entre la humitat resinosa d’un carrer empedrat amb rierencs, vora les canyes que es mouen al ritme del vent o sota un núvol que sembla modelat per les mans d’un flequer de poble. Tot passa i tot queda, Machado es va quedar definitivament en aquells dies tristos, d’aquell gener del final de la guerra. Tot passa, però ens queden els records, de la mateixa manera que ens queden els dubtes i ens queda aquest paisatge de gener com a darrera certesa.

Escriptura

L'escriptura és la sublimació del pensament i, com tot procés teòric, a vegades pot semblar complicat, però és extremadament senzill, gairebé tothom és capaç d'escriure, de la mateixa manera que tothom és capaç de pensar. L'escriptura és la sublimació de la humanitat, l'invent fonamental de la raça humana. L'escriptura és un intent d'alliberar el pensament, de deixar-lo anar més enllà del nostre cap i permetre que transcendeixi en l'espai i a través del temps. Morim amb els nostres pensaments, però l'escriptura els pot salvaguardar. La nostra memòria és sinuosa i capriciosa, però l'escriptura la fixa. Les lletres sorgeixen a través de la mà i dibuixen recargolats pensaments damunt del paper o de la pantalla. La humanitat ha inventat tècniques molt diverses, algunes d'elles han estat decisives. La roda, l'agricultura, el ferro, el bronze i el domini del foc han permès avançar en la direcció adequada, però només gràcies a l'escriptura es va poder passar de la prehistòria a la història, només l'escriptura va permetre canviar definitivament la relació de la humanitat amb el present, però sobretot amb el seu futur. Molt més enllà, i definitivament més sofisticada que molts dels estris que ens presenten a cada pas com a sublims culminacions de l'enginy tecnològic, l'escriptura ha quedat i quedarà com l'aportació fonamental de la humanitat, amb un senzill llapis i un tros de paper s'ha arribat a la lluna. Viure ja no té sentit sense escriure, encara que només sigui la modesta llista de la compra penjada amb un imant a la porta de la nevera... o el contracte d'un futbolista en un tovalló de paper