D'ulls i llàgrimes

Estem plens de llàgrimes, si ens sacsegen sorgeixen inesperadament dels nostres ulls. Per evitar-ho, a vegades intentem practicar allò que els catalans en diem "fer el cor fort", com si el líquid salat que ens amara els ulls sorgís directament del cor. Però, sigui on sigui, tothom té la seva càrrega de llàgrimes, que deixa anar en els moments de la seva vida en què la glàndula lacrimal decideix afluixar-se per uns moments. Les llàgrimes són com un vast oceà que tots portem a dins, per on naveguen emocions diferents i tot sovint contradictòries. Són gotes de vida, incolores, que lubrifiquen i netegen la superfície de l'ull, no són inútils, ni dolentes, tenen una utilitat, fan un bon servei i nou de cada deu oftalmòlegs en recomanen l'ús continuat. Malgrat tot també tenen un significat que la societat interpreta com a signe de feblesa o d'immaduresa. Les llàgrimes són cosa de nenes, els homes -i els adults en general- no se les poden permetre, han de tancar amb forrellat el llagrimer si no volen delatar la seva fragilitat, si més no en els moments en què s'exigeix aquesta mena de demostració de força, perquè, això sí, poden plorar tant com vulguin quan el seu equip de futbol guanya la lliga o quan toca la grossa de Nadal a l'oficina. L'alegria se suposa que no és salada. A mi em passa que sóc de llàgrima fàcil, una mica descompensada, però ja he dit que això de la glàndula lacrimal funciona com funciona. En puc posar a plorar veient una pel•lícula i no fer-ho durant el telenotícies del migdia, puc plorar recordant un fet de la infantesa i continuar mastegant una poma mentre en expliquen les atrocitats més atroces. Vivim en una vall de llàgrimes, però com en moltes altres coses, les llàgrimes no sempre saben plorar