El maleït soroll de les maletes

Abans, quan encara no existien els vehicles de motor, els carrers eren transitats per carros i carretes, jo encara en recordo molt vagament algun. Eren de rodes enormes, circulaven lentament i sotraguejaven amb un so agut sobre les llambordes. Suposo que dec ser de les darreres persones de la meva generació, en aquesta part del món, capaces encara de lligar aquella fressa amb la de les maletes amb rodes pel damunt de les voreres.
La tecnologia ha evolucionat una barbaritat, però els enginyers industrials no han estat capaços d'amortir segons quins sorolls. No hi ha dia que no ens desperti aquest brogit de les maletetes o algun altre de pitjor. L'home ha arribat a la lluna i ha estat suficientment destre per crear internet i unes quantes coses més, però les maletes que abans eren silencioses, ara fan un terrabastall fora de mida. A algun fabricant de trolleys d'aquests, de policarbonat amb tancament de seguretat i disponibles en diferents colors, els preocupa realment aquest soroll tan impertinent? 
Fa un temps, tampoc gaire, les maletes es portaven a la mà o a l'esquena, es bufava i es maleïa entre dents, però els veïns podien continuar dormint plàcidament, tant si els viatjadors anaven de vacances com si migraven cap a un país més desenvolupat. Les estacions i els aeroports eren indrets relativament tranquils. Ara, en canvi, semblen un camp de batalla i, entre el brogit de les rodes de les maletes, t'has de fer entendre amb llenguatge de signes.

Proposo molt seriosament als ajuntaments que -com a mínim- en els carrers més transitats s'escampi palla, tal com es feia abans , per rebaixar el terrabastall de les rodes de les maletes, sobretot ara que tothom va de viatge. Això o prohibir directament les punyeteres rodetes de policarbonat.

Les Illes Formigues

A vegades en aquest país tot ens sembla petit, modest i apamat. No tenim muntanyes molt altes, ni rius cabalosos, si els mesurem a escala continental. Vivim discretament en un racó de món i no destaquem en cap rànquing important. El mapa del nostre país el podem desplegar completament en la tauleta de nit i la meitat del qual el desaprofitem amb una massa de color blau clar on només posa “Mar Mediterrània”.

En un racó de la costa, entre l’agulla de la platja del Castell i les primeres urbanitzacions de Calella de Palafrugell, sempre m’ha sorprès una taqueta minúscula a una ungla de distància del Cap de Planes. A vegades ni tan sols hi ha lloc per a ficar-hi el nom, perquè els pedruscalls són petits, però el nom és llarg: “Ses illes Formigues”. Són setze illots poblats per gavines i corbs marins, i en el fons de les seves aigües només hi floreix la gorgònia, això sí, amb fulles de color porpra, vermell o groc, que s’alcen en forma de ventall.

En el cas de ser planeres i no rugoses, amb prou feines s’hi podria jugar un partit de futbol en la més gran d’aquestes roques, i els dies de mala mar ni un racó de la seva geografia s’estalvia de ser esquitxat per les onades, vinguin d’on vinguin. Un petit far corona la Formiga Gran i deixa anar 6 flaixos de llum cada 9 segons, que es poden contemplar des de 6 milles marines. 

Cel d'estiu

Faig turisme pel pendent suau d'un divendres que davalla. Tu i jo, i el formigueig d'un món que bull sota la promesa clara d'un cel d'estiu. Àvids de llum, la mirada s'atura a cada instant, a cada pinzellada, a cada traç, a cada imatge per assaborir el pes de la bellesa. Tomba la tarda cap a una calma de porcellana , l'horitzó es desfila en flors, ocells i dracs. Tu i jo. Blau sobre blanc.

         

Catorze de juliol

França és un país que té els seus defectes, algú diu que el principal dels quals és que està ple de francesos. Això no és del tot just, perquè el mateix es podria dir de tots els altres països que l’envolten, ni és del tot cert, només cal mirar la cara dels jugadors de la seva selecció de futbol per a constatar que no tots són descendents directes dels antics gals.

França és un estat centralista, dir-ne jacobí ens portaria per altres viaranys, i París ocupa el centre simbòlic del mapa, i és on es nuen tots els fils que Catalunya ho contemplen amb inquietud per la part que ens toca.

Però França, més enllà d’aquestes evidències, també representa alguna cosa més i cada catorze de juliol ens ho fa recordar. França commemora en aquest dia –i ho ha convertit en festa nacional– l’inici d’una revolució que va canviar el món,que són els de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i canta amb renovat

ardor l’himne revolucionari per excel·lència: La Marsellesa alça novament els colors de la seva bandera, el blau, el blanc i el vermell.

Potser França està plena de defectes i de francesos, però si no existís, l’hauríem d’haver inventat, perquè no ens podríem haver permès el luxe de viure en un món on ens faltés aquella “determinada idea” que voltava pel cap de De Gaulle, Proust, Rimbaud, Zola, Renoir, Verne, Stendhal, Napoleó, Voltaire, Descartes, Malraux, Camus, Sartre, Beauvoir, Valery, Jaurés, Rousseau, Balzac, Hugo,Montaigne.......

ARA MATEIX

Vivim sota la tirania de la immediatesa. Tot ha de ser instantani, les notícies es consumeixen en el mateix moment de produir-se, els llibres només duren uns dies a l'aparador de les llibreries i el pa si no acaba de sortir del forn, ja no és bo. Les xarxes socials, el prodigi de la nostra època, han exacerbat fins al paroxisme aquesta necessitat de consumir productes que s'autodestrueixen com els missatges de Missió: Impossible.
Ens passegem pels passadissos dels supermercats intentant llegir les dates de caducitat dels productes i, si no ens vestim amb roba de la temporada vigent, és que nosaltres mateixos ja estem caducats del tot. Potser les úniques excepcions a aquesta regla són els anuncis de colònies i de detergents, que utilitzen els mateixos recursos discursius des de l'inici de la televisió o els pantalons texans que semblen impermeables a les modes.
Però, majoritàriament, les coses es regeixen per la llei de la immediatesa, tot val el que val mentre dura un telenotícies, o una tertúlia televisiva, i no s'admet cap idea més llarga que la que cap en un tuit; i tot es mesura amb enquestes, ràtings i quotes de pantalla. Probablement en general és així perquè així ha de ser -«de res ens val l'enyor o la complanta»-, però també està bé que de tant en tant ens rebel·lem contra aquesta dictadura, aquest corredor estret de la modernitat que només deixa espai per a un concepte a la vegada.
La immediatesa ens fa anar amb el cap cot pel carrer -i distrets en el cotxe- pendents del whatsapp, perquè el que ens comuniquen pot haver prescrit abans de la següent cantonada i exigim dels altres, també, una atenció constant -«Cridem qui som i que tothom ens escolti»-, perquè considerem que tot el que tenim a dir és imprescindible per comprendre el relat general. I no ens adonem que aquesta narració és només fum, fum que ens envolta durant uns segons, però que després escampa i el vent se l'endú per sempre més per menjar-se, de la manera que sigui, el nostre forat d'ozó