dilluns, 15 d’abril del 2013

21 Primaveres

Contràriament al que sovint ens volen fer creure, la vida no és un carrer de sentit únic, ni una carretera al final de la qual floreix una terra de mel i roses. El sentit de la vida el construïm cadascun de nosaltres: tants caps, tants sentits.
La poetessa Andrée Maillet, afirma que «La vida només té un sentit: la línia que va del naixement a la mort, la resta només és farciment».
L’escriptora alemanya Juli Zeh ha deixat dit en una de les seves obres que «El sentit de la vida és allò que queda quan un es desembarassa de tot el que és absurd»
El sentit de la vida és un concepte individual i intransferible, que nia en el fons dels nostres pensaments i repta sinuosament entre els nostres somnis. El sentit de la vida es construeix a redós dels nostres desitjos i les nostres esperances, dels nostres coneixements i les nostres experiències, que són volubles i canviants.
Però deixeu-me aquesta vegada dir-vos que ella amb la seva mirada neta, el seu cor pur, i la seva bondat extrema amb 21 anys ha estat capaç de donar un gran sentit a la meva existència.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Fràgil realitat

Tothom, un dia o l’altre, voldria saltar-se les injustes normes que ens lliguen a aquest capriciós planeta. Les lleis de la natura, o de la física, a vegades se’ns fan molt feixugues. Aixecar-nos del llit cada dia, per exemple, esdevé tot un desafiament quotidià a la llei de la gravitació universal i a les lleis de la termodinàmica. El cos vol restar en posició horitzontal, però la nostra consciència ens empeny a llevar-nos.
La terra gira al voltant del sol, les estrelles neixen i s’apaguen, l’univers s’expandeix i mentrestant les factures del gas i de la llum continuen arribant inexorablement a la nostra bústia. Tot això és la realitat, una noció que, per altra banda, desapareix ràpidament si tanquem els ulls. Perquè la realitat, tot allò que té existència efectiva, al contrari que la veritat no és persistent, és així de fràgil.

diumenge, 7 d’abril del 2013

De què parlem quan parlem d'amor?

Ens passem mitja vida estimant. Estimem la mare, el pare, els germans,la parella, els fills, la llibertat i ens estimem a nosaltres mateixos cada matí davant del mirall. Vivim perquè estimem, vivim perquè decidim que la vida val la pena de ser viscuda.
Vivim perquè encara ens sentim capaços d'estimar.
Diuen els psiquiatres que la psicosi depressiva, que porta al suïcidi, es caracteritza bàsicament per la pèrdua de la capacitat d'estimar.
És l'amor que ens fa viure, és l'amor que ens salva, però quin amor?
I per què?
També es poden estimar els diners o el poder. Els polítics més corruptes no només no dimiteixen, sinó que tampoc se suïciden.
Sabem de què parlem quan parlem d'amor?
Per anar bé hauríem d'haver inventat mots diversos per a les diverses maneres que tenim d'estimar. De fet, aquest concepte prové de tres mots grecs: eros, philia i agapé, que nosaltres hem fusionat conceptualment en un de sol.
L'amor passional, l'amistat i la caritat; l'amor que a vegades ens manca, l'amor que sempre ens pren i l'amor que ens depassa; l'amor que ens va concebre, l’amor que ens protegeix en llargs camins sota la pluja i de tant en tant una mica de sol, l'amor que ens acompanya fins al darrer dia i, també, l'amor que ens accepta eternament tal com som. La història de la humanitat no és altra cosa que una història d'amor, per això acaba com acaba.
En totes les llengües "estimar" és un verb imperfecte, que es conjuga a cops de poema o es canta amb veu ploranera, és un concepte que celebren els botiguers el dia de sant Valentí o els llibreters la diada de sant Jordi. Més enllà d'amors que comencen, d'amors que acaben i d'amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor -tal com deia Albert Camús- que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos.

dissabte, 6 d’abril del 2013

dimecres, 3 d’abril del 2013

Histories del tren

Migdia a l'estació de Figueres la veig que puja al tren desconsolada, plora amb ganes son llàgrimes de tempesta de primavera, dures, compactes amb sentiment amb tristesa, molta tristesa.
S'adreça a mi amb educació per demanar un mocador li dono tot el paquet, li farà falta.
Continua plorant, la deixo tranqui-la, penso que segurament necessita intimitat.
El tren es posa en marxa jo al principi ella al final del vago, arriba el revisor, li ensenyo el bitllet tot correcte.
S’apropa a la noia ella no porta, el revisor amb to sec li pregunta a on va.
Li contesta que no sap, no te diners i es vol morir.
El revisor de manera pertinent li diu que ho sent però si no te diners s’ha de baixar en la propera estació.
M’aixeco li dono a la noia 10 euros per pagar el bitllet i torno al meu lloc.
Desprès de pagar el bitllet s’aixeca camina fins al meu seient, vesteix desarrapada amb un xandall negre brut i en torna el canvi, li dic que es igual, en demana un telèfon per trucar-me algun dia i tornar-me'ls, li dic que nomes son diners.
Els ulls no deixen de regalimar pluja amarga, li pregunto que li passa, explica que mal d’amores esta embarassada de 3 mesos ella vol tenir-lo el seu xicot no i la ha fet fora de casa de males formes.
El tren arriba al meu destí Girona, li desitjo molta sort, te 28 anys i es diu Marta.