Allò que volem ser

L’altre dia amb un diari vaig llegir un article molt interessant de l’escriptor britànic Julian Barnes, deia que «la nostra vida en realitat és només la història que ens hem explicat a nosaltres mateixos», una frase que em deixà perplex, pel seu significat intrínsec, o sigui, que el passat viu en forma més o menys novel•lada en la nostra ment.

És cert, tots acumulem experiències vitals, pròpies o alienes. La nostra vida no és només l’esdevenir continuat dels fets que protagonitzem, som també allò que veiem, el que percebem, som les històries que van de boca en boca, som els llibres que llegim, les pel•lícules que hem vist i som també els que ens envolten: vivim en ells i ells viuen en nosaltres, molt més enllà dels límits físics i temporals de les nostres limitades existències.

Seguint aquest raonament podem dir, per extensió, que la història és allò que ens expliquem els uns al altres. En aquest relat llarg i tediós, hi destaquen com a fites més altes els grans personatges i els conflictes entre els humans. Som la història que ens expliquem i, per tant, també sentim que formem part d’aquest relat i que aquest relat és part indissociable de la nostra personalitat.

Som reis, dictadors, som les guerres, les revolucions i els terratrèmols, som el que recordem, som la imatge que tenim feta de nosaltres mateixos. Per aquesta raó apel•lem constantment a la memòria col•lectiva com a un dret inalienable, com si fos una realitat incommovible i quan algú ens la posa en qüestió ens dol com si ens punxessin amb un ganivet afilat. Però allò que ens fa ser realment humans és precisament el desig que se’ns desperta a vegades de ser, ni més ni menys, allò que volem ser.