Esperar la conversa de la pluja amb l'ampit de la finestra. La veu del tro i el xiuxiueig del vent que no arriben. Les mans obertes, el pensar-te candent, aquest no tenir-te i el rastre d'unes quantes paraules humides. La llengua dels paraigües és plena de silencis impermeables embastats a les barnilles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada