Irremediablement, tots es van. Tots, tard o d’hora, es van i et deixen sol i t'abandonen. Fem aquest viatge, sense mes companyia que nosaltres mateixos, i això, quan ens tenim.
Sona trist, veritat?, desesperançador. Però tinc la sensació que és la veritat més gran que he escrit mai. Potser visquem bons moments en companyia dels altres, però només són il•lusions. Il•lusions vagues i amb aparença fantasmal que es diluïen amb el primer te del matí, o quan arribes a casa, i tanques la porta. I no hi ha cap llum encesa...
M'entristeix la idea que les llums no estiguin enceses. No m'agrada sentir-me així, sol i estúpid per no haver-me adonat abans d'aquesta gran veritat. Potser estigui prenent consciència de la mort, aquest àngel negre que viu tan dintre de nosaltres, i que és la prova més ferma que trobo de la solitud, del desemparament...
És el temor més profund del ser humà: la mort, la nostra, la de les persones a les quals volem, i per això, per escapar d'aquesta gran por que ens tenalla la gola, busquem mans a les quals aferrar-nos, mirades en les quals perdre'ns, paraules per a consolar-nos i allunyar-nos de l'única veritat: estem sols. Ningú va a salvar-nos si no ho fem nosaltres mateixos.
És estrany que just ara que prenc consciència de la importància de la gent que està amb mi, tingui alhora, aquesta sensació tan absurda de solitud. Paradoxal, incongruent i dual, com jo mateix, com la vida...
Hi ha una cançó de The Smiths que va ser un himne en la meva vida i que avui he recuperat: There is a light that never goes out. Espero que, en algun lloc, hagi una llum encesa,per a mi i totes les persones que estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada