Un altre món és indispensable

Estem immersos en una mena d’estat de lamentació constant. Tenim identificats els agents provocadors (els polítics, els banquers, etc.) i estem tot el dia plorant com si el nostre destí estigués acabat. Ens llevem cada mati i anem tot el dia obsessionats per l’economia i les notícies de la prima de risc. No seria hora de fer alguna cosa ?

On són els indignats? Tenim un govern que no governa, una oposició que no exerceix, uns sindicats que dormen i tots plegats hem decidit anar de vacances. Però la realitat és com és i mentre nosaltres ens lamentem, ja sigui sota el para-sol a la platja o amb un gintònic en la barra d’un bar, ells van fent la seva com han fet sempre, amb un puro en una mà i la bandera espanyola a la altre.

És evident que lamentar-nos no serveix de gran cosa, hem d’actuar individualment i de forma col•lectiva, alçant el nas per sobre de les pàgines dels diaris i de les pantalles dels televisors. Si ells juguen amb les nostres pors individuals, nosaltres hem de jugar amb la nostra força col•lectiva.

Lamentar-se és mirar cap al passat, les lamentacions sempre van lligades a una determinada noció de nostàlgia, però ara no es tracta d’això, no podem quedar encarcarats en un present sense fi, hem de mirar cap al futur, un futur que encara està per escriure. Si diem que els partits polítics no ens representen, haurem d’inventar de nous i si el sistema econòmic no funciona, haurem de fer-lo funcionar. La gent d’esquerres fins ara dèiem que «un altre món és possible», ara ha quedat clar que «un altre món és indispensable» i l’hem de començar a construir entre tots.