El pessimisme sempre ha estat més una idea de futur que de present, la inevitabilitat de la vellesa, la nostra condició de mortals, i la tendència natural cap a la decadència, ens han fet veure el futur amb una mirada obscura. Probablement per raons com aquesta les religions i els moviments ideològics sempre han volgut combatre el pessimisme amb promeses de progrés i d’esperança, ja sigui en un món millor i més just o en una vida eterna, de felicitat completa en el paradís.
El problema és que ara el pessimisme ho està envaint tot sense aturar-se, com una mena de càncer del pensament modern. La contemporaneïtat és negra, l’avenir també i fins i tot aquell passat que alguns creien millor s’està tacant cada vegada mes amb aquest fang enganxós del pessimisme.
No ens queda cap escletxa per a la il•lusió, tot queda encarcarat en un anar passant, anar fent, anar tirant. El nostre dia a dia s’ha encallat en notícies tràgiques de tants per cents financers, de previsions pressupostàries i dèficits fiscals, com si el món depengués únicament dels números abstractes que es cuinen en el ventre digital dels ordinadors i en la panxa plena de economistes, politics i sindicalistes
El problema és que ara el pessimisme ho està envaint tot sense aturar-se, com una mena de càncer del pensament modern. La contemporaneïtat és negra, l’avenir també i fins i tot aquell passat que alguns creien millor s’està tacant cada vegada mes amb aquest fang enganxós del pessimisme.
No ens queda cap escletxa per a la il•lusió, tot queda encarcarat en un anar passant, anar fent, anar tirant. El nostre dia a dia s’ha encallat en notícies tràgiques de tants per cents financers, de previsions pressupostàries i dèficits fiscals, com si el món depengués únicament dels números abstractes que es cuinen en el ventre digital dels ordinadors i en la panxa plena de economistes, politics i sindicalistes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada