Mitja Distància

Anar en tren és com estar en un mon paral·lel. La realitat es dissol d’estació en estació, el temps passa amb una estranya cadència a través de la finestra i el món queda lluny, molt lluny, en una altra dimensió. Viatjar en tren és fruit de moltes experiències. Amb el temps acabes entenent de catenàries i d’altres problemes tècnics que només creies a l’abast dels enginyers ferroviaris. A força d’escoltar converses entre els revisors i els conductors, pots arribar a fer-te una idea clara del seu conveni col·lectiu, de la gent que no paga el bitllet, les hores extres que fan i de com les rates son responsables de que el tren arribi tard al menjar-se el cables de comunicació de la via. Viatjar en un Mitja distància a través del temps i de l’espai, es transmutar-se. Quan arribes al teu destí ja no ets la mateixa persona que va sortir del punt de procedència. Les teves molècules s’han desintegrat entre el baf de la calefacció i han voleiat entre les engrunes inclassificables dels seients. I, finalment, s’han tornat a compondre en una figura més o menys humana, que surt de l’estació i torna a compartir el gris destí dels mortals.