Podeu dir-me “rarot” però des de petit sempre m’han apassionat les matemàtiques. Aquesta exactitud aclaparadora, la certesa dels resultats, no hi ha espai per al dubte!!!
Si afegim, sumem, si se’ns espatlla, restem..., esbrinem el valor d’una incògnita i el dubte desapareix, si repartim entre dos en tinc la meitat.
I dos i dos sempre són quatre!!
Sé el que puc tindre i al que he de renunciar perquè no arriben els comptes.
M’il•lusiona calcular el percentatge dels descomptes... que bé, encara estalviaré una mica!!
És la meva part racional, em dona seguretat.
Però últimament vaig descobrint poc a poc, que la nostra ment no és tan lineal, ni tan racional, i quan penses que vius dintre un món segur, on domines les circumstàncies, de sobte apareixen elements que el fan trontollar.I quan les emocions no es poden controlar amb cap equació matemàtica, quan en compte de repartir-ne l’espai del cor es multipliquen desmesuradament i et desborden... Quan vols restar desil•lusions i desamors i sols aconsegueixes progressions fins a l’infinit, és llavors que les matemàtiques perden la seva cordura.
I aquesta altra part, l’emocional, la regida per les passions, la bogeria, la irracional...es la que mes em fascina de Ella, molt més encara que l’altra.
Llavors recordo allò que deia el Fito.... No se restar,tu mitad a mi corazón!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada