Begur vila alta i blanca, que viu com en un somriure a la falda d’un puig, coronat per un castell mil·lenari. Begur, entre muntanyes que pugen i baixen, assetjades per pins, alzines i sureres. S’amagà durant vint centúries darrere d’un massís calcari, per apartar-se dels perills de la mar salada i de les vergonyes de la tramuntana. Begur, terra d’indians, de gent que va i que torna, que no pot oblidar-se del seu país.
Begur, continent perdut, terra de promesa i de vacances amb llargs estius, de gent que parla i que recorda, que trasteja pels camins de ronda i que finalment esclata en una gran festa de sabor, llima, menta, ron i salsa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada