Hi ha gent que només sap parlar de les seves desgràcies, de les injustícies que el món comet diàriament en contra seva. Generalment són persones, que no saben escoltar i que desenvolupen amb el pas dels anys una crosta molt gruixuda a l’entorn de la part del cervell on els altres tenen la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs, això es diu empatia.
George Bernard Shaw va respondre una vegada a una persona d’aquesta mena: «Ser maltractat no és un mèrit». Tot allò que ens afecta i que no resolem personalment, no tenim dret a esperar que un altre ho resolgui per nosaltres. Això que és ben cert a nivell individual, també ho hauria de ser quan parlem de col•lectius professionals, de nacions i també de nocions col•lectives a més gran escala.
El joves, els vells, els advocats, els polítics, els botiguers, els funcionaris, els autònoms, tots ens hauríem d’aplicar una cura d’humilitat abans d’obrir la boca. Aquesta actitud de queixa permanent acaba per anestesiar el receptor i, evidentment, queda emmagatzemada en la paperera de l’oblit. Abans d’ensenyar-nos a parlar, hauríem d’aprendre a escoltar. Una llengua ha de servir per a expressar-se, però, sobretot, per a comprendre el món que ens envolta.
L’expressió verbal i el diàleg sempre és cosa de dos, com a mínim, i no pot ser mai una coartada per a l’egoisme ni per a la indiferència. La paraula, això ja ho deia Montaigne, es reparteix de manera igual entre qui parla i qui escolta, i només la suma d’ambdues la fa intel•ligible. Queixar-se no és un mèrit, sobretot si abans no has escoltat el presumpte culpable de les teves cabòries i tampoc no estàs disposat a escoltar el receptor de les teves queixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada