Decia Sófocles que “cuando las horas decisivas han pasado, es inútil correr para alcanzarlas”.
Les tardes van caient, una rere l'altra, com un dòmino gegant. Els dies supuren una tranquil•litat fràgil -o sóc jo qui s'esquerda quan el pànic ataca de tant en tant?-, les idees ja no fereixen, amb les puntes romes, escapçades, i els caires ben llimats. Ja no hi ha ferides ni talls, que mossegim amb una gramàtica elegant. A l'armari, el vestit deshabitat del dolor i a les mans, una calma que encara no he sabut despullar. I dic ponts i no fossars mentre prenc mides a aquest trànsit entre dos vols, a aquesta provisionalitat condicional. I dic botons i no cremalleres. El pretèrit dels verbs es pronuncia amb veu de metall però el futur s'escriu amb lletres de nacre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada