Gener

Al nostre país, durant el primer mes de l’any, es produeix com una mena d’epifania del paisatge. Els cels d’un blau clar, gairebé blanc, retallen els contorns nítids de les muntanyes i els camps amarats d’ocres i de marrons, omplen tot el primer pla. Els camins, rautats per l’inesgotable traginar de la gent, dibuixen sinuoses línies entre els camps, les arbredes i les cases. De tant en tant apareix un campanar cansat, que deixa anar un alè càlid de campana. Les hores de gener deambulen baixes, com el lleu fumerol que exhalen els rius. Els calendaris tot just s’estrenen i els dies a venir bateguen encara closos entre les pàgines de les agendes. Gener és temps de començar de nou, de mirar i contemplar, mentre la terra descansa i encara fa olor de fems. Trescarem penosament durant onze mesos, potser durant tota la vida, però quan arriba gener sempre pensem que és temps d’aturar-nos, ni que sigui només per un instant, entre les fràgils remors del paisatge. Josep Pla deia a Les hores: «Any nou, vida la de sempre». Tot canvia, però tot queda i sorgeix quan menys t’ho esperes, entre la humitat resinosa d’un carrer empedrat amb rierencs, vora les canyes que es mouen al ritme del vent o sota un núvol que sembla modelat per les mans d’un flequer de poble. Tot passa i tot queda, Machado es va quedar definitivament en aquells dies tristos, d’aquell gener del final de la guerra. Tot passa, però ens queden els records, de la mateixa manera que ens queden els dubtes i ens queda aquest paisatge de gener com a darrera certesa.

Escriptura

L'escriptura és la sublimació del pensament i, com tot procés teòric, a vegades pot semblar complicat, però és extremadament senzill, gairebé tothom és capaç d'escriure, de la mateixa manera que tothom és capaç de pensar. L'escriptura és la sublimació de la humanitat, l'invent fonamental de la raça humana. L'escriptura és un intent d'alliberar el pensament, de deixar-lo anar més enllà del nostre cap i permetre que transcendeixi en l'espai i a través del temps. Morim amb els nostres pensaments, però l'escriptura els pot salvaguardar. La nostra memòria és sinuosa i capriciosa, però l'escriptura la fixa. Les lletres sorgeixen a través de la mà i dibuixen recargolats pensaments damunt del paper o de la pantalla. La humanitat ha inventat tècniques molt diverses, algunes d'elles han estat decisives. La roda, l'agricultura, el ferro, el bronze i el domini del foc han permès avançar en la direcció adequada, però només gràcies a l'escriptura es va poder passar de la prehistòria a la història, només l'escriptura va permetre canviar definitivament la relació de la humanitat amb el present, però sobretot amb el seu futur. Molt més enllà, i definitivament més sofisticada que molts dels estris que ens presenten a cada pas com a sublims culminacions de l'enginy tecnològic, l'escriptura ha quedat i quedarà com l'aportació fonamental de la humanitat, amb un senzill llapis i un tros de paper s'ha arribat a la lluna. Viure ja no té sentit sense escriure, encara que només sigui la modesta llista de la compra penjada amb un imant a la porta de la nevera... o el contracte d'un futbolista en un tovalló de paper

Sobreviure

La vida no és altra cosa que una mena de resistència, els que vivim sobrevivim. Ens esforcem cada dia a anar tirant, anar fent la viu-viu. La mort és el final, però no és la finalitat de la vida, l’objectiu de viure és l’assoliment de la felicitat. Per aquesta raó és important aprendre a viure, que de morir ja ens ho ensenyarà la naturalesa. Viure no té un mèrit especial, sobreviure –tal com estan les coses– té un punt d’excel•lència. Sobreviure és llevar-se cada matí en un llit amarat d’incerteses i, malgrat tot, desenganxar-se dels llençols xops de somnis i de malsons, i posar-se dempeus damunt la fredor del present que ens espera. Sobreviure és repassar cada dia la comptabilitat de la vida, restar pèrdues dels guanys i arribar a la conclusió que encara val la pena continuar en el perillós negoci de viure. Sobreviure és contemplar-se en un mirall i veure un paisatge encara per explorar. Sobreviure és menjar un entrepà de tonyina i plorar per un dels nostres que ens ha dit adéu. Sobreviure és caminar pels carrers de ciutats que encara no s’han llevat, és resar en la ignota llengua dels avantpassats i contemplar el sol sorgint de l’horitzó com si fos per primera vegada.

El Geni

El geni és una mena de talent inaudit que atribuïm a persones que ja han mort fa molt de temps. Generalment mentre viuen ens demostren talents i intel•ligència, però també les seves terrenals mediocritats, només el temps i l'absència concedeixen a uns quants escollits el dret a ostentar el privilegi de ser anomenats "genis". És el mateix que passa amb els llibres, ningú escriu una obra mestra, en tot cas hi esdevé amb el temps. El geni és com un déu personal que tots portem a dins. No confondre si us plau amb l'àngel de la guarda, que només seria com un guardaespatlles o, això que en diuen ara, un coaching, però no un coaching particular si no de la seguretat social. El geni no se sap ben bé a què es dedica, va a la seva i moltes vegades es passa el dia dormint la mona tranquil•lament en algun racó del nostre cervell. A la majoria aquest geni només se li desperta rarament i moltes vegades es desvetlla precisament quan no toca, deixant anar algun despropòsit que encara ens fa quedar malament. El geni no el triem, ens tria ell a nosaltres. L'humorista francès Philippe Bouvard condensava tot això que vull dir en aquesta frase: "El geni és tenir talent sempre, el talent és tenir geni de tant en tant, la intel•ligència consisteix a saber que no es té ni geni ni talent". El geni -quan vol- ens traspassa les regles que dicta la naturalesa i la potència creadora de la humanitat, sense tenir en compte ni el talent, ni la intel•ligència. En tot cas, els que no tenim gaire ni d'una cosa ni de l'altra, només tenim una certesa: que el geni té els seus límits i l'estupidesa no.

D'ulls i llàgrimes

Estem plens de llàgrimes, si ens sacsegen sorgeixen inesperadament dels nostres ulls. Per evitar-ho, a vegades intentem practicar allò que els catalans en diem "fer el cor fort", com si el líquid salat que ens amara els ulls sorgís directament del cor. Però, sigui on sigui, tothom té la seva càrrega de llàgrimes, que deixa anar en els moments de la seva vida en què la glàndula lacrimal decideix afluixar-se per uns moments. Les llàgrimes són com un vast oceà que tots portem a dins, per on naveguen emocions diferents i tot sovint contradictòries. Són gotes de vida, incolores, que lubrifiquen i netegen la superfície de l'ull, no són inútils, ni dolentes, tenen una utilitat, fan un bon servei i nou de cada deu oftalmòlegs en recomanen l'ús continuat. Malgrat tot també tenen un significat que la societat interpreta com a signe de feblesa o d'immaduresa. Les llàgrimes són cosa de nenes, els homes -i els adults en general- no se les poden permetre, han de tancar amb forrellat el llagrimer si no volen delatar la seva fragilitat, si més no en els moments en què s'exigeix aquesta mena de demostració de força, perquè, això sí, poden plorar tant com vulguin quan el seu equip de futbol guanya la lliga o quan toca la grossa de Nadal a l'oficina. L'alegria se suposa que no és salada. A mi em passa que sóc de llàgrima fàcil, una mica descompensada, però ja he dit que això de la glàndula lacrimal funciona com funciona. En puc posar a plorar veient una pel•lícula i no fer-ho durant el telenotícies del migdia, puc plorar recordant un fet de la infantesa i continuar mastegant una poma mentre en expliquen les atrocitats més atroces. Vivim en una vall de llàgrimes, però com en moltes altres coses, les llàgrimes no sempre saben plorar

L’Angoixa

Més enllà de les pors reals que ens tenallen diàriament, vivim en temps d’angoixes, no sabem ben bé què ens amenaça ni qui concretament, però alguna cosa bull eternament en les nostres entranyes. Davant l’amenaça d’un gos rabiós, tremolem de por, fugim, ens amaguem, però contra l’angoixa de trobar-nos amb un gos darrere de cada cantonada no hi podem fer res, l’angoixa és la por a l’inconegut. Com podem vèncer allò que no existeix? Com podem lluitar contra un enemic que no és real? El filòsof danès Soren Kierkegaard deia que l’angoixa és el vertigen de la llibertat. L’angoixa és el preu que ha de pagar la raça humana pel coneixement i la consciència. Som conscients de la impossibilitat de lluitar contra el temps, el deteriorament físic i contra la mort i això ens angoixa. L’angoixa és el producte de la nostra desobediència i probablement ja va néixer en nosaltres en aquell primigeni moment en què Eva va mossegar la poma, aleshores vam travessar la fina línia vermella que separa la inconsciència animal de la intel•ligència humana. La humanitat ha lluitat durant mil•lennis contra la por, la ignorància, la solitud i la injustícia, i en molts aspectes podem dir que ha vençut, però no ha estat capaç de vèncer, ni tan sols d’intentar-ho, perquè contra l’angoixa només s’hi pot lluitar renunciant a l’esperança. La mateixa angoixa que a vegades ens paralitza és la que ens empeny en les lluites socials, en la investigació científica, en la creació artística i, sobretot, en la recerca de la felicitat. Contra un enemic que no existeix no hi podem lluitar, però podem oposar-hi el sentiment d’una realitat que podem construir cada dia amb les nostres mans. L’angoixa, encara que sempre ens retorci les tripes, en el fons, també pot ser un derivat de l’esperança.

De religió i supersticions

Un gat negre travessa el carrer deixant un rastre inquietant, una escala de mà apareix a la vorera disposada a marcar la nostra existència per sempre, un mirall emmagatzema forces tel·lúriques que es poden desbocar en qualsevol moment i una estrella a anys llum de la terra concentra tot el poder necessari per dictar el nostre destí en el precís instant de néixer. Tots som fills i víctimes d’una superstició que intenta donar sentit a allò que no en té. La superstició neix d’una mena d’ignorància, o millor, d’una vagància mental que arrossega determinats individus, no mancats d’intel·ligència, a explicar, argumentar qualsevol bestiesa abans d’intentar analitzar-ho racionalment. La superstició s’alimenta bàsicament de les pors innates dels humans, que es van crear a les cavernes i ens han seguit fins ara, perquè en el fons ens ofereixen una explicació, un raonament que pot semblar lògic a primera vista. La superstició és cosina germana de la religió. Encara que aquesta generalment en renegui, la religió utilitza els mateixos arguments, la mateixa lògica i s’aprofita de les mateixes pors. La ciència i l’humanisme parteixen sempre del següent axioma: intentar trobar un sentit a la vida és només un camí cap a la veritat. La religió i la superstició el que fan és tot el contrari: a partir d’una suposada veritat intenten trobar un camí cap al sentit de la vida. Diu una dita gallega que les bruixes no existeixen, però que d’haver-n’hi, n’hi ha. Ja és mala sort que ens trobem precisament en el pitjor moment de la crisi en aquest maleït any 13, al segle passat també hi va haver qui va vaticinar grans desastres, sortosament no va passar res... fins a l’any següent en què va esclatar la Primera Guerra Mundial, però os puc ben assegurar que no va ser a causa d’un gat negre, ni d’una escala de mà, ni d’un mirall esquerdat, ni d’una estrella errant. Aquella guerra i la crisi en què estem immersos ara, les va provocar únicament la inesgotable estupidesa humana.

Bunbury - Despierta

Fidelitat

Contràriament al que es podria pensar a primera vista, el principal enemic de la fidelitat no són els costums relaxats, ni la falta de principis morals, el que ha arraconat definitivament aquest concepte de la llista de valors de les noves generacions és el comandament a distància. Aquest aparell minúscul és el que abocat a tota una nova fornada d’humans a l’eterna navegació, primer pels canals televisius i després per la xarxa, i per la vida. Tot passa, res queda, la fidelitat no creix perquè no troba un terreny adobat on fer-ho. La fidelitat és un compromís ferm amb els altres, des dels sentiments o des de les idees, que arrela en el passat i que es projecta indefinidament envers el futur. No és de cap manera una exclusivitat, igualment que quan es té una amiga no implica que només haurem de tenir-ne una i quan tenim una idea tampoc es renuncia a tenir-ne més. La fidelitat és una voluntat, la fe una esperança. La primera exigeix constància, la segona no. La fidelitat no és un gos que llepa al seu amo, per ser fidel envers els altres s’ha de ser en primer lloc fidel a un mateix, s’han de tenir clares algunes conviccions. La fidelitat només pot néixer de la lucidesa, de la intel•ligència, quan no és així esdevé simplement una forma més de fanatisme. Diu un proverbi africà que «Quan no se sap cap on anem és necessari recordar d’on venim». La fidelitat és una virtut de la memòria, és el record agraït del passat bolcat al futur i això serveix tant en el terreny particular com en el col•lectiu. La suprema fidelitat que hem d’exigir sempre és la fidelitat a la humanitat, a la civilització, a la comunitat, un compromís que no vol dir de cap de les maneres una complaença cega.

Sentiments Humans

Els sentiments són com una mena de sediment que es diposita amb precisió geològica en els indrets més arraconats de la nostra consciència. Es produeix a partir d'una pols menuda i daurada que sorgeix a causa del fregament constant de les nostres accions amb tot allò que corre, d'una manera o una altra, pel nostre cap i que es decanta a través dels nostres sentits: simpaties i antipaties, tendreses, enveges i odis. Aflora quan ens sacsegen i torna a baixar lentament, dissolvent-se gradualment com el sucre en un cafè amb llet, o explota amb virulència com l'excés de pebre en algunes amanides. Els sentiments, com a tals, no els podem dominar mai del tot, ens dominen ells a nosaltres, ens atabalen i ens superen, però esdevenen imprescindibles si realment ens volem sentir vius. Intentar apagar del tot el foc dels sentiments és com una mena de suïcidi. A vegades està mal vist manifestar els sentiments. No plorar en segons quines circumstàncies és senyal inequívoc de fermesa i valor i plorar en altres es considera emocionalment bo i saludable. Els sentiments sempre tallen pels dos costats i les ferides que produeixen són internes,deixen cicatriu i a vegades son incurables, però també podem ferir els altres. El sentiment més rar, més dur i enrevessat és el que es produeix a l'entorn de la mort. Tots en som conscients, de la nostra condició mortal i de la dels que ens envolten, i malgrat tot és l'aspecte que enterrem més profundament sota capes i capes de consciència. No sé per quina raó quan acudim a un funeral sempre diem als deutors del finat allò de "l'acompanyo en el sentiment", quan en realitat el que volem es deixar-los amb el seu sentiment a flor de pell i enterrar els nostres una mica més .

Matinar

De petit, cada matí sentia el despertador de la meva iaia, un so metàl•lic i estrident, invariablement acompanyat d’un feble grunyit. Ella era la primera de llevar-se a les sis de matí, una hora que jo he heretat com si fos un bé material. No sé si és per aquesta raó o pel fet d’haver nascut amb el mateix mes i casi el mateix dia, però el meus bioritmes sempre s’han ajustat més a les hores diürnes que a les nocturnes. Quan arriba el vespre el meu cos em demana descans i no hi ha sopar, ni festa amb amics que m’ho perdoni. Em costa mantenir la consciència i les neurones es passegen pel meu cervell en fila índia i badallant,qüestió que arribo a controlar perfectament amb un glop de cafeïna. En canvi, de bon matí ja és una altra cosa. El sol surt o està per sortir i, tal com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. A les ciutats els carrers comencen a prendre forma, la gent camina amb objectius concrets i diversos, el món fa flaire de nou i la vida encara sembla un bon projecte. El cicle de la vida no és cap secret per a la gent que treballa la terra i que viuen al ritme de les estacions i de la durada del dia solar. A ciutat intentem entaforar la vida en l’exigu espai de les agendes i no sempre trobem el moment per viure, per viure realment la vida. Probablement per aquesta raó m’agrada llevar-me d’hora, ben d’hora –tal com deia aquell profeta del Barça– gairebé a una hora prohibida i clandestina. Surto de casa, m’alço el coll de la jaqueta cap l'estació de tren i encara puc pensar que seré el protagonista de la meva vida.

De nació i el nacionalisme

No és un raça, ni una ètnia determinada, ni necessàriament és un estat; no es tracta d’una llengua comuna, ni d’una religió majoritària, una nació és un concepte vinculat a la memòria i a la voluntat d’un poble. Una nació és un llegat de records i la decisió de seguir valorant en comú aquesta herència. Una nació és passat, present i futur, és la constatació d’haver fets grans coses junts i de voler continuar-les fent. Una nació és una delicada decantació de substàncies molt variades, és un organisme viu, que es modifica subtilment a mesura que va creixent. Una nació és una comunitat d’individus que, en funció d’un pòsit cultural determinat i d’una estructura econòmica comuna, teixeixen al seu voltant uns vincles indissolubles, fins i tot més enllà o indiferenciadament del territori al qual es vinculen. El nacionalisme sol ser un subproducte de la nació, consisteix a erigir la nació com un absolut. Tot s’hi ha de sotmetre: el dret, la moral, la política... El nacionalisme és fonamentalment antidemocràtic, de la mateixa manera que ho és la monarquia. Si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que el poble depèn de la nació. Per aquesta raó el nacionalisme gairebé sempre és xenòfob. El nacionalisme és una mena de patriotisme, però exagerat. Al nostre país sempre hem perdonat el nacionalisme com un mal menor o com un mal necessari, ara ja seria hora de començar a bandejar-lo definitivament del nostre vocabulari i posar-lo en el cubell de les ideologies caduques.

De la confiança en la Justícia

És just qui respecta la justícia, o sigui, totes aquelles normes i reglaments que s’autoimposa la societat per fer possible la vida en comú, és la frontissa que permet la coexistència entre la lliure voluntat de cadascú amb la voluntat de qualsevol altre. La justícia és el deure més important, però no és la virtut més alta. L’amor no és un deure –això ja ho formulava Aristòtil– però val molt més que la justícia. Malgrat que Cupido es representa, igual que la dama de la justícia, amb els ulls embenats, l’amor i la justícia viuen en mons separats. La justícia no sorgeix d’una passió, però tampoc és res en si mateix, no neix d’una naturalesa mineral, o animal, o vegetal; la justícia no s’empaqueta en la cadena de producció d’una fàbrica o es dissenya en un estudi d’enginyeria, la justícia és un determinat contracte entre els individus. Qualsevol contracte sempre comporta, entre altres coses, uns terminis, unes dates més enllà de les quals el pacte deixa de ser efectiu. Amb la justícia passa exactament el mateix, s’ha d’exercir en el moment precís, ni massa aviat, ni massa tard, quan el temps ja ho ha corromput tot. Actualment, per exemple, ens preguntem si és possible fer justícia en els casos de corrupció que ens assoten, quan tots ells van passar ja fa més d’una dècada. La justícia ens iguala, per dalt o per baix, i ens dota a tots amb els mateixos drets i les mateixes obligacions. Però no tothom es presenta davant de la justícia en peu d’igualtat, en l’antiguitat es compraven jutges, avui es compren advocats i no tothom té el mateix poder adquisitiu. La justícia no és una virtut, ni tampoc un dret consolidat per naturalesa, la justícia sempre està per fer, per defensar o per conquerir.

Vacances

Vacances és el plural de «vacança», que s’aplica quan un càrrec o una plaça està mancada de titular. En canvi, el concepte «vacances» no té aquest regust de dret laboral, són més aviat com una mena de succedani conceptual de la utopia. Se suposa que la vida quotidiana no la podem viure amb plenitud i que les vacances ens serveixen per arribar, encara que només sigui temporalment, a aquest estadi de perfecció. Però les vacances no només suposen aquest cessament en l’activitat habitual, per fer vacances un ha de fugir del lloc on habita, com més lluny millor. No tan sols no estem contents amb la nostra vida, tampoc ens agrada l'indret on ens ha tocat viure. Deixar de treballar i fugir és viure, treballar i quedar-se és el contrari? No deu ser que és la societat mateixa la que necessita fer vacances?

De la tardor i la decadència

La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes. Històricament parlant, la decadència definitòria fou la de l’imperi romà, de la qual van sorgir noves civilitzacions, la darrera de les quals ara arriba també a un ocàs que a nosaltres ens toca contemplar des de primera fila. La decadència, igual que les tardors, ens ofereix paisatges excel•lents, que semblen il•luminats pel millor Caravaggio. És una evolució lenta però irreversible cap a la decrepitud, d’on se’n decanta un refinament de les arts i de les concepcions estètiques. La decadència és un cultiu on bull tot allò que en altres èpoques ha quedat adormit, anorreat per les crisis de creixement i per l’abundància. La decadència és el contrari del progrés, potser per aquesta raó els progressistes fa temps que estan de retirada. Ens llevem cada matí amb la mateixa musiqueta, amb les mateixes notícies, amb els mateixos personatges encorbatats que ens miren de reüll i les fulles dels diaris ens cauen de les mans, barrejant-se a terra amb les dels arbres, per acabar esdevenint com una mena d’humus entintat. Tot s’enfonsa, però no passa res. Els rics ja tenen de tot i els pobres aviat ja no tindran res a perdre. La decadència és un luxe, el crepuscle un goig estètic i les ruïnes fins i tot un atractiu turístic. Gaudim-ne i aprofitem-ho fins al final, que després vindrà un fosc hivern que durarà anys.

Del error en les conviccions

Un error només és un error quan qui el comet està convençut que actua correctament. Ens equivoquem per ignorància o per impotència, l'error -per molt humà que el considerem- no és positiu, tot i que és gairebé requisit necessari en qualsevol actuació humana. Adonar-se de l'error és la nostra grandesa, persistir en l'error la nostra feblesa, perquè a vegades ens sentim molt més còmodes instal•lats en les nostres diàries falsedats. Tots som fills de les il•lusions dels sentits o de l'esperit, la humanitat ha basculat constantment de l'error a l'horror, ha après de les seves equivocacions i ha construït una civilització poderosa, però també s'ha encegat en idees errònies que ens han portat a molts carrerons sense sortida. Lionel Jospin -una espècie de Pere Navarro francès- afirmava que "Tenir conviccions no garanteix de cap manera no caure en l'error". Les "idees fermes", però sovint equivocades, sobretot en qüestions relacionades amb la religió i la política, però també amb les ciències socials, han provocat gairebé tots els maldecaps, i els malsons de la humanitat. Del resultat de barrejar la convicció amb l'error n'han sorgit tots els fanatismes.

Dels records i la memòria

Recordar probablement és la tasca més feixuga de l’ésser humà, no tothom en sap, no tothom pot, no tothom vol recordar. La memòria és la consciència i la consciència selecciona. Els records floten permanentment en els nostres pensaments sempre en present, són la consciència actual d’una cosa que va ser i que ja no és. De fet, quan volem fer evident que recordem algun fet o alguna persona diem que «el tenim present». En primer lloc, la consciència ens recorda a nosaltres mateixos: el que hem estat, el que som i el que volem ser. La qüestió és que la consciència selecciona el que vol recordar i el que no. Recordem implacablement la tonada de la cançó de l’estiu i oblidem el número de la targeta de crèdit quan més necessitat en tenim. El problema sorgeix quan la memòria és un deure i no volem recordar. La memòria col•lectiva és una mena de consciència que resideix no se sap ben bé on, que flota difusament damunt dels pobles i de les nacions, i que ens obliga a recordar fets i dates més enllà del nostre interès personal. No s’ha de confondre amb la justícia, de la mateixa manera que l’oblit no s’ha de confondre amb el perdó. Aquesta memòria és la l’argamassa que ens serveix per a bastir els murs de l’avenir. Avui, per exemple, és un dia per a recordar. Sembla com si els onzes de setembre congriessin d’ofici núvols de tempesta. Tal dia com avui va caure la ciutat de Barcelona durant la guerra de Successió, les torres bessones de Nova York van sucumbir a un atac terrorista i Salvador Allende va morir a Xile defensant la legitimitat democràtica del seu govern. L’onze de setembre és una jornada de memòria viva, les cendres de la història floten en el vent com sorgides d’un volcà en permanent erupció.

La meva via catalana

Sempre m’he considerat catalanista perquè penso que el concepte de catalanitat és indissociable del de progrés social. Des de l'any 1976 fins el 2010 vaig participar en totes les expressions d’afirmació nacional que s’han produït en el nostre país. Des de l'onze de setembre de l’any passat, s'ha iniciat al nostre país un nou procés cap a la independència que, al meu parer, neix orfe de referents ideològics i morals. Un procés que m’ha obligat a retirar-me a la vorera per no trepitjar vies que no s’acosten a les realitats del mon real . Ara fa un any vaig ser un dels pocs catalans, si hem de fer cas de les xifres, que no vaig participar en la manifestació per a la independència i aquest any tampoc participaré en l’anomenada "Via Catalana". No és una actitud de rebuig, torno a dir que em sento catalanista, que vull el millor pel meu país i que si això passa per ser independents, doncs benvinguda sigui la independència. Però, i això probablement és el més important, el que passa és que a hores d’ara ja estic cansat d’anar pel món amb una bandera, o uniformat amb una samarreta, sigui del color que sigui. Aquest any també em quedaré a casa, no passa res. Estic segur que realment ningú em trobarà a faltar. El país continuarà funcionant sense la meva presència en aquesta mena d'actes, només faltaria!.Espero això si que amb el meu país es solucionen els veritables problemes dels ciutadans:dels que no tenen feina,els que no poden pagar l’hipoteca,aquells que deixen l' universitat perquè no poden pagar les taxes del govern independentista,els que estan a les llistes d’espera dels hospitals per les retallades,els avis que no poden viure amb les pensions retallades,i totes aquelles persones que estan en altres vies mortes i que no troben futur i demanen almoina davant de les botigues per menjar o dormen als caixers automàtics perquè no tenen casa. Dema jo estaré en aquesta via i pensaré en tots els,i en la manera de seguir-los ajudant dins de les meves possibilitats per aconseguir ser lliures, però, per assolir aquesta llibertat cal que també reivindiquem un model de societat just, sense desigualtats, on les prioritats no siguin rescatar bancs sinó mantenir els drets socials i laborals de les persones. Un model que s’allunyi de l’especulació, de les retallades i que aposti per una economia cooperativa i uns serveis públics potents en àmbits com el de l’educació, la sanitat o els serveis socials. Un model, en definitiva, que sincronitzi la llibertat nacional amb la justícia social. Una fórmula que, com bé sabem, amb el capitalisme actual i els politics que ens representen és simplement impossible d’assolir. I si dic tot això és només per poder donar resposta als que m’interpel•len personalment i no els puc respondre de la manera que voldria. Escriure encara segueix essent la millor manera de parlar sense ser interromput.

De l’oblit i la solitud

L’oblit és, una bandera sense vent, és una avinguda de matinada al setembre. L’oblit és allò que intriga entre les paraules i ens fa callar. L’oblit és una porta que no s’acaba d’obrir, és un caminant que s’atura i que torna sobre els seus passos. L’oblit ens assalta quan menys esperem trobar-lo, és el que resta mentre intentem sumar, és la moneda que falta per la torna, és un mot que balla a la punta de la llengua. Però no sempre és el contrari del record, ni tampoc un defecte, ni una mancança, ni un oprobi. L’oblit fa lloc als armaris i ens permet omplir-los novament amb la roba de temporada. El problema és que no sempre podem oblidar-ho tot, de la mateixa manera que sovint ens queda algun vestit que es resisteix a deixar el penja-robes. L’oblit és part indissociable de la condició humana, és una pàgina en blanc, és un moment de silenci, és un got mig ple o mig buit. L’oblit és una flor tancada, és una gota que no acaba de caure, és un vell que espera assegut en un banc. L’oblit esgarrapa el temps dels rellotges amb urpes de vidre, somriu amb placidesa des d’una cara sense nom, plora amargament per un difunt sense cara i per un infant que neix entre sanglots de silenci. L’oblit és un gat que dorm a qualsevol taulada.

De cultura i les zebres ratllades……

Depèn de com ens ho mirem gairebé tot és cultura, des del pagès que llaura el seu camp -que per alguna cosa "cultiu" i "cultura" comparteixen la mateixa arrel semàntica- fins a la simfonia més refinada. La cultura abraça tot allò que és produït o transformat per la mà humana, el que passa és que no tot queda en un sac, barrejat. La cultura és més aviat com una espiral que es va obrint, on no tot està en el mateix pla. El so del tractor del pagès i el de l'orquestra que toca la simfonia són fets culturals, però mai els situem en punts comparables, encara que potser, a oïdes d'un marcià la cosa podria semblar exactament la mateixa. De fet, he de reconèixer que a vegades em costa diferenciar alguns sorolls mecànics dels que produeixen alguns músics actuals. Però aquesta espiral mateixa de la cultura ens obliga a mirar-nos la realitat d'una manera més oberta, en relació a la distància que prenem des del seu inici. Els termes "cultura" i "civilització" a vegades es poden confondre perquè designen més o menys el mateix, el que passa és que si la cultura és com una mena d'espiral, la civilització seria una piràmide on tot està jerarquitzat i col•locat en el lloc on -se suposa que- li pertoca. La cultura, des d'una òptica més intel•lectual, seria la manera que té la civilització de reconèixer-se a si mateixa. Som més cultes en funció del coneixement que tenim de la civilització, de la qual en formem part. La civilització es transmet de generació en generació, la cultura es conquereix, és un repte col•lectiu i també personal. Un proverbi africà diu que una persona sense cultura és com una zebra sense ratlles, o sigui: la civilització és capaç d'anar reproduint fins a l'infinit ases que després la gent enganxarà en forma d'adhesius al darrere del seu cotxe, la cultura en canvi ha de ser capaç de pintar-hi ratlles perquè esdevinguin zebres. Només d'aquesta manera podran fugir quan arribin els xacals.

Mackelemore

La raça humana

Jo no sóc racista i vosaltres segur que tampoc. El racisme sempre és un mal que pateixen els altres. De fet el racisme és com una mena de narcisisme col•lectiu, hereu d’aquell pensament que posava l’home al centre de l’univers. Si l’home és al centre de tot, els que són com nosaltres estem al centre del centre i jo, que en sóc l’expressió més genuïna, m’alço com el pal de paller de la humanitat.

El racisme és un virus endèmic del nostre cos que ens fa veure els altres no com són en realitat sinó únicament per la seva aparença, pel seu origen i, a vegades també, per la seva classe social. I contra el racisme només hi podem lluitar mirant-nos precisament a nosaltres mateixos i mesurant els que ens envolten només pel que valen, que en general és molt més del que sovint tendim a imaginar-nos de primer cop d'ull.

Fins a cert punt és normal distingir els humans per la seva aparença, ningú pot negar diferències entre un japonès i un guineà, o entre un nòrdic i un català, però anar més enllà és entrar en categoritzacions pròpies de ramaders i comerciants. Setanta anys després de l’holocaust produït a causa del racisme durant la Segona Guerra Mundial, ja seria hora que abandonéssim definitivament aquesta nefasta manera de pensar.

La humanitat és un concepte tancat, som els que som: blancs, negres, grocs o vermells. Vivim en un mateix planeta que no és precisament el centre de l’univers, sinó un racó perdut en una galàxia perduda i, per si no en tinguéssim prou, a més, també el compartim amb altres espècies que mereixen el nostre respecte. La lluita contra el racisme és la darrera frontera de la humanitat, som una sola raça: la raça humana.

Paciència

Evidentment jo no sóc exactament la persona adequada com per donar lliçons de paciència, els que em coneixen saben que no és una de les meves virtuts. La paciència bàsicament és acatar la lentitud del present. El còmic francès Pierre Dac deia que es necessita una paciència infinita per poder esperar allò que no acaba d’arribar mai. La paciència és una espera, un trànsit, del qual no ens en podem deslliurar i que més val acceptar d’entrada si no ens hi volem fer mal. El tren no arribarà abans per molt que remuguem.
Giacomo Leopardi en el seu immortal «Zibaldone» afirmava que la paciència és la més heroica de les virtuts «perquè precisament no té l’aparença d’heroisme». I és que la paciència no és exactament una virtut, la paciència és fer allò que està en les nostres mans, en el present, tot esperant que arribi un futur que ja no depèn de nosaltres.
Diu el refranero castellà “la paciència es la madre de la ciència” i Santa Teresa deia:”La paciència todo lo alcanza ….. Però jo sempre em recordo de la frase de la pel·lícula de Wody Allen: «L’eternitat es fa llarga, sobretot quan vas arribant al final».

Ironia

La ironia, com la majoria de mots que intenten definir coses profundes, ens ve del grec «eironeia», que significa «interrogació», perquè la ironia és l’art d’amagar part del que saps projectant-ho en forma de pregunta burlesca. La ironia no pretén divertir, sinó desenganyar a l'interroga't o a tercers. És una arma poderosa, un instrument tallant i s’ha d’utilitzar amb molt de compte per no fer mal o per no acabar malament tu mateix i això ho dic per experiència.

La ironia sorgeix de la intel•ligència i afecta l’esperit, en canvi l'humor –quan no és també ironia– sorgeix de les entranyes, afecta el cor i acaba novament sacsejant el sistema digestiu. Per buscar una metàfora esportiva podríem dir que l’humor i la ironia són com la lluita lliure americana i l’esgrima, uns es dediquen a l’espectacle i els altres juguen amb l’estilet.

La ironia consisteix fonamentalment a barrejar veritats a vegades contradictòries, o amagar-ne algunes, i dir-les amb un somriure plàcid a la boca, arriscant-se a posar-se en ridícul un mateix. La ironia realment només té sentit quan embolcalla la serenitat de la intel•ligència, si no es queda en un exercici vacu.

Naturalesa Humana

La natura acomboia i ens reconforta: el blat que madura, onejant suaument entre marges llustrosos; els roures que vinclen les branques al ritme del so trepidant d’una font; el sol que sorgeix, rodó i ataronjat, cada matí entre les muntanyes. La resta és sobrenatural o cultural.

La natura és tot allò que considerem «real» per si mateix, independent de qualsevol altra cosa. La pregunta ens sorgeix quan dirigim la mirada cap a nosaltres: som éssers «naturals»? És evident que la «naturalesa humana» la portem a dins, incorporada de naixement, codificada en els gens, en l’ADN i en alguna cosa més que ara mateix no sabria explicar del tot. Però el problema és que aquesta naturalesa, com a tal, deixa d’existir quan esdevenim humans.

El pensador francès, Edgar Morin, condensa aquesta contradicció en una frase: «L’ésser humà és cultural per naturalesa perquè és també natural per cultura» i el mateix Morin, en el seu Tractat de la natura humana, acaba de reblar el clau quan afirma que «una societat s’autoreprodueix sense parar perquè a la vegada s’autodestrueix constantment».

Probablement existeix el que podríem anomenar un «patrimoni hereditari de la humanitat» que no es transmet únicament a través de l’educació i que més aviat s’hi afegeix i s’hi barreja indestriablement. Donar explicació a aquestes coses és tasca d’etnòlegs, antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs i de tota mena d’estudiosos de la matèria humana, de la qual –per acabar-ho d’embolicar– William Shakespeare deia que estava feta amb el mateix material que estan fets els somnis.

El error de la bellesa

De fet la bellesa no existeix, és un concepte vague que voleia sense rumb entre els nostres pensaments més pregons i que sorgeix, a vegades, per a il•lustrar sentiments passatgers o emocions primordials. Hi ha una subtil diferència entre el concepte «bellesa», que és una qualitat sensible, i el fet de ser «bell», però generalment els confonem i tot queda a l’albir del nostre relativisme innat.

Darrere de la bellesa, quan hi pensem fredament, sempre hi busquem una essència, un fet definitori, un criteri o un cànon que es pugui considerar universal. Però la bellesa, com gairebé totes les coses d’aquest món, és relativa. El temps, les cultures, l’educació i les afinitats personals, la condicionen radicalment i ben poques coses convoquen realment a la unanimitat darrere d’aquest mot, que d’altra banda utilitzem ben sovint per a qualificar conceptes ben peregrins.

La bellesa d’un cos jove, d’una posta de sol o d’una flor, però també la bellesa d’una idea o d’una acció. La bellesa no tant sols ens amara la vista, sinó que congrega tots els altres sentits: l’olfacte, el gust, l’oïda, el tacte. A través d’ells també gaudim de la bellesa, i aquest gaudi és estrictament solitari, no es pot compartir mai del tot amb ningú i això, paradoxalment, és el que fa la bellesa més universal.

Hi ha una bellesa en les formes, purament estètica, i una bellesa «interior» que descansa en la seva essència. I també hi ha una bellesa premeditada i una altra que no sabrem mai ben bé del seu origen, deia Milan Kundera que «Abans de desaparèixer completament del món, la bellesa perdurarà encara durant uns instants, però per error. Bellesa per error, aquesta és l’última etapa en la història de la bellesa».

(Dedicat a una guerrera molt bella per dins i per fora.)

Maig temps de flors

Maig fa olor de vida. Creixen flors entre les llambordes i la llum s’allarga com l’esquena estarrufada d’un gat mandrós. Els dies s’esberlen contra la claror del matí, els camps s’omplen de colors fluorescents i el vent escombra la polseguera que havia deixat un hivern que semblava omnipotent.

Maig fa olor de temps de flors i la gent pastura pels carrers amb un somriure de galta a galta, com si la crisi es solucionés en funció de la climatologia, com si a la independència s’hi arribés per la quantitat de banderoles penjades als carrers i, per sobre de tot, com si el Barça hagués de guanyar sempre.

Maig es claror d’amors i de records d’esperança, amb l’alè primaveral dels propis i dels forasters, que es fotografien a la cantonades del Call de Girona amb un anhel d’immortalitat.

21 Primaveres

Contràriament al que sovint ens volen fer creure, la vida no és un carrer de sentit únic, ni una carretera al final de la qual floreix una terra de mel i roses. El sentit de la vida el construïm cadascun de nosaltres: tants caps, tants sentits.

La poetessa Andrée Maillet, afirma que «La vida només té un sentit: la línia que va del naixement a la mort, la resta només és farciment».

L’escriptora alemanya Juli Zeh ha deixat dit en una de les seves obres que «El sentit de la vida és allò que queda quan un es desembarassa de tot el que és absurd»

El sentit de la vida és un concepte individual i intransferible, que nia en el fons dels nostres pensaments i repta sinuosament entre els nostres somnis. El sentit de la vida es construeix a redós dels nostres desitjos i les nostres esperances, dels nostres coneixements i les nostres experiències, que són volubles i canviants.

Però deixeu-me aquesta vegada dir-vos que ella amb la seva mirada neta, el seu cor pur, i la seva bondat extrema amb 21 anys ha estat capaç de donar un gran sentit a la meva existència.

Fràgil realitat

Tothom, un dia o l’altre, voldria saltar-se les injustes normes que ens lliguen a aquest capriciós planeta. Les lleis de la natura, o de la física, a vegades se’ns fan molt feixugues. Aixecar-nos del llit cada dia, per exemple, esdevé tot un desafiament quotidià a la llei de la gravitació universal i a les lleis de la termodinàmica. El cos vol restar en posició horitzontal, però la nostra consciència ens empeny a llevar-nos.

La terra gira al voltant del sol, les estrelles neixen i s’apaguen, l’univers s’expandeix i mentrestant les factures del gas i de la llum continuen arribant inexorablement a la nostra bústia. Tot això és la realitat, una noció que, per altra banda, desapareix ràpidament si tanquem els ulls. Perquè la realitat, tot allò que té existència efectiva, al contrari que la veritat no és persistent, és així de fràgil.

De què parlem quan parlem d'amor?

Ens passem mitja vida estimant. Estimem la mare, el pare, els germans,la parella, els fills, la llibertat i ens estimem a nosaltres mateixos cada matí davant del mirall. Vivim perquè estimem, vivim perquè decidim que la vida val la pena de ser viscuda.
Vivim perquè encara ens sentim capaços d'estimar.
Diuen els psiquiatres que la psicosi depressiva, que porta al suïcidi, es caracteritza bàsicament per la pèrdua de la capacitat d'estimar.
És l'amor que ens fa viure, és l'amor que ens salva, però quin amor?
I per què?
També es poden estimar els diners o el poder. Els polítics més corruptes no només no dimiteixen, sinó que tampoc se suïciden.
Sabem de què parlem quan parlem d'amor?
Per anar bé hauríem d'haver inventat mots diversos per a les diverses maneres que tenim d'estimar. De fet, aquest concepte prové de tres mots grecs: eros, philia i agapé, que nosaltres hem fusionat conceptualment en un de sol.
L'amor passional, l'amistat i la caritat; l'amor que a vegades ens manca, l'amor que sempre ens pren i l'amor que ens depassa; l'amor que ens va concebre, l’amor que ens protegeix en llargs camins sota la pluja i de tant en tant una mica de sol, l'amor que ens acompanya fins al darrer dia i, també, l'amor que ens accepta eternament tal com som. La història de la humanitat no és altra cosa que una història d'amor, per això acaba com acaba.
En totes les llengües "estimar" és un verb imperfecte, que es conjuga a cops de poema o es canta amb veu ploranera, és un concepte que celebren els botiguers el dia de sant Valentí o els llibreters la diada de sant Jordi. Més enllà d'amors que comencen, d'amors que acaben i d'amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor -tal com deia Albert Camús- que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos.

Lizz Wright

Histories del tren

Migdia a l'estació de Figueres la veig que puja al tren desconsolada, plora amb ganes son llàgrimes de tempesta de primavera, dures, compactes amb sentiment amb tristesa, molta tristesa.

S'adreça a mi amb educació per demanar un mocador li dono tot el paquet, li farà falta.

Continua plorant, la deixo tranqui-la, penso que segurament necessita intimitat.

El tren es posa en marxa jo al principi ella al final del vago, arriba el revisor, li ensenyo el bitllet tot correcte.

S’apropa a la noia ella no porta, el revisor amb to sec li pregunta a on va.

Li contesta que no sap, no te diners i es vol morir.

El revisor de manera pertinent li diu que ho sent però si no te diners s’ha de baixar en la propera estació.

M’aixeco li dono a la noia 10 euros per pagar el bitllet i torno al meu lloc.

Desprès de pagar el bitllet s’aixeca camina fins al meu seient, vesteix desarrapada amb un xandall negre brut i en torna el canvi, li dic que es igual, en demana un telèfon per trucar-me algun dia i tornar-me'ls, li dic que nomes son diners.

Els ulls no deixen de regalimar pluja amarga, li pregunto que li passa, explica que mal d’amores esta embarassada de 3 mesos ella vol tenir-lo el seu xicot no i la ha fet fora de casa de males formes.

El tren arriba al meu destí Girona, li desitjo molta sort, te 28 anys i es diu Marta.

¿Quién me ha robado el mes de abril?

Setmana Santa

Quan arriba aquest temps feixuc de Setmana Santa, sempre em pregunto en quin indret ens podríem trobar, creients i no creients, sense impostures ni disfresses, sense tradicions obscures i més obscurs dogmatismes. Estic disposat a avançar fins a la meitat del camí, de l’agnosticisme fins a un determinat punt d’espiritualitat, però qui em trobaré a la terra de ningú? Hauran estat capaços, els altres, de moure els seus peus un sol mil·límetre?

Ciència o Ficció

Quan érem petits, i els de la meva generació ho vam ser allà pels anys 65, ens presentaven un futur que era una bicoca. Ens van prometre que aniríem de viatge a la Lluna i a Mart com si res i que la tecnologia ens permetria fer-ho quasi tot, només prement un botó. Encara recordo aquells capvespres d’estiu, sense Internet ni telèfons mòbils, contemplant els horitzons vermells on segurament s’hi forjava aquell avenir d’acer inoxidable.

Al final d’aquella dècada prodigiosa, l’home va arribar a la Lluna, i el mite es va desinflar de cop. Vestir-se d’astronauta era només cosa de privilegiats i ens adonàrem que el futur, malgrat les pel•lícules de ciència-ficció, era una cosa totalment planetària, o sigui d’aquest planeta. A mesura que ens fèiem grans, s’imposava tocar de peus a terra.

Va ser aleshores quan va sorgir una nova il•lusió, gairebé del no-res: els primers ordinadors personals. Eren uns estris que desprenien olor de poder, amb una pantalla amb caràcters fosforescents que et quedaven gravats a la còrnia fins i tot molt després d’apagar la pantalla. Aquells primers PC eren uns aparells magnífics, si descomptem el petit desavantatge que comportava el fet d’haver-ho de programar tot en un llenguatge que només comprenien ments avantatjades i que curiosament s’anomenava «Basic».

D’aquells ordinadors als d’ara hi ha un abisme.

Cada aparell nou que ens cau a les mans ens exigeix tocar, al mateix temps, més botons que dits tenim a les mans. Potser és per coses com aquestes que ens hem tornat uns descreguts, sobretot quan hem entès que en aquelles històries de la nostra infantesa hi havia més ficció que ciència. Fins i tot avui una amiga que ha viatjat al Japó el país mes desenvolupat tecnològicament del mon, creador de la robòtica i la competència del whatsapp”el line” m'explicava de les dificultats que tenia per comunicar-se amb Catalunya.

Som diferents?

Generalment definim la nostra personalitat en funció de la capacitat que tenim de diferenciar-nos dels altres, som el que som quan sabem posar límits entre nosaltres i els ambients adversos que ens sotgen des de les penombres de la realitat que ens envolta. Només arriben a ser independents quan som capaços de mantenir una distància prudent, emocional i física, amb les persones del nostre entorn, evidentment sense arribar a aïllar-nos.

Però no ens podem deslligar mai del tot, la nostra independència personal sempre serà relativa. Ens lliguen convencionalismes, restriccions morals i afectives. No vivim en un paradís terrenal i, si volem menjar, hem de pagar les pomes a la caixera del supermercat. Hem d’acatar les lleis que la societat ens imposa i també les de la natura: hem de pagar impostos, hipoteques i vés a saber quantes coses més.

Naixem amb un codi genètic incorporat, que ens fa més alts o més baixos que els altres i més acceptables en aparença o menys. Creixem i ens eduquem en un entorn social que ens marca de per vida i parlem la llengua dels nostres pares, dels nostres amics i, amb una mica de sort, també la llengua del conductor de l’autobús o de la dependenta de la botiga de la cantonada. Però nosaltres ens mantenim independents, anem per la vida aixecant el dit i dient: «Ep, que jo sóc diferent!».

Tot sovint se’ns jutja per la nostra capacitat de reeixir, de prosperar, se’ns qualifica per la manera que anem vestits, per l’originalitat de les nostres opinions i la persistència de les nostres accions. Paradoxalment, se’ns valora moltes vegades més per la dependència que per la nostra independència. Probablement per començar a ser independents hauríem de deixar d’estar tant pendents del nostre entorn.

Paraules Senzilles

Una bona amiga en fa sovint reflexionar sobre la necessitat de ser mes senzills.

Ens hauríem de limitar a viure a través de frases senzilles. Abandonar els grans discursos, no intentar ser grandiloqüents. Els mots, ràpids i certs; construir dies de paràgrafs àgils.

Clara i concisa, la vida no admet un excés de parèntesis. Ni notes a peu de pàgina.

Blaumunt

Aquesta cançó és deliciosa i ara ja tinc moltes ganes de tenir el disc sencer. Es diu El Turista. I sigui per l'estètica, la música, la lletra, el xiulet o què... però hi he connectat.

Amb això n'hi ha prou, a vegades!

Viure i tenir-ne consciència

Una persona molt especial per mi que es defineix com amiga i de la qual estic aprenent moltes coses, sempre em diu que ella el que vol es viure, gaudir d’aquesta vida perquè son quatre dies dels quals, tres plou.

Per circumstàncies familiars que he viscut fa poc, cada vegada estic mes d’acord en aquesta filosofia que l’empenta cap endavant.

Però també penso a vegades que viure no deixa de ser una vulgaritat, vull dir que generalment no té res d’excepcional. Dic això perquè els cucs de terra que son animals triploblàstics a algú li pot semblar una meravella i evidentment son éssers vius, però s’alimenten d’excrements que troben en la terra i què voleu que us digui? Jo no els trobo precisament excepcionals.

Tot allò que no és mort, viu; tot allò que no és inert, viu. El que ja és més complex és tenir-ne consciència.

Viure és conjugar els verbs en primera persona, viure és sentir l’escalfor del sol en un fred dia d’hivern com avui i tremolar recordant tot allò que ja no és, però que encara batega a través dels mots i de les imatges. Viure és anar afegint espelmes a un pastís cada vegada més magre i mirar al voltant i ser conscients de la soledat que, malgrat tot, sempre ens acompanya. Viure és mirar cap al futur i aclucar els ulls per no enlluernar-nos, perquè el sol sempre surt pel costat del futur.

Viure és anar fent, anar tirant, és llegir un llibre amb els dits tremolosos d’emoció per tot allò que no sabem i que volem saber. Viure és prendre una tassa de te i mirar per la finestra un ocell que passa en la llunyania. Viure es compartir un sopar amb els amics i desprès prendre una copa escoltant una bona cançó. Viure és assaborir un somriure, una mirada, un silenci. Viure és fer camí, viure és perdre el temps, viure és menjar el pa de cada dia i estimar la terra que palpita sota les nostres sabates.

Viure no és un mèrit, morir tampoc. El mèrit és saber explicar per què vius i acceptar que pots morir en qualsevol moment. Viure és tenir ganes de viure, amb totes les conseqüències que això comporta. Viure és contemplar com el món gira, com passa la vida pel davant. A vegades viure és aturar-te, enmig del fang, per no haver de trepitjar un innocent cuc de terra que lluita per continuar vivint.

Antisistema

Què diran de nosaltres les generacions que vindran? Com veuran la nostra època, com l’anomenaran? Aquest avenir que en els nostres dies veiem tan negre és el futur que estem construint entre tots. Ben segur que es parlarà de nosaltres com dels habitants d’un present sobre el qual planava una corrupció sense límits. Potser ells sabran com arreglar-ho, però actualment l’únic que tenim clar és que aquesta classe política, enquistada en un règim de partits caduc, no podrà fer-ho mai.

Qui m’havia de dir que jo acabaria essent un antisistema! Però la situació en què ens troben empantanegats m’hi aboca. Aquest sistema no funciona i l’hem de canviar. Suposo que sempre n’hi haurà, de corrupció, el que passa és que avui en dia tenim un sistema que la permet, que la potencia i que l’amaga. Només ens adonem d’una part del problema quan les mateixes organitzacions polítiques l’esventen, llançant-se acusacions les unes a les altres.

És importantíssim que entre tots exigim als governants una nova llei electoral, una llei que posi els partits en el lloc que els pertoca i que realci el paper i la representativitat dels elegits. Està en les mans dels parlamentaris tirar-ho endavant, de propostes i d’estudis sobre el tema no en falten, només cal la seva decisió, però ells no ho faran si nosaltres no insistim.

Segurament no ho aconseguirem, és demanar massa que els aparells dels partits renunciïn als seus privilegis, però com a mínim ho haurem intentat i, qui sap, potser obrirem alguna escletxa, des de la qual les generacions que vindran podran albirar que no tots érem corruptes –com ara semblen insinuar alguns polítics per justificar l’injustificable–, potser en el futur hi haurà qui dirà: «malgrat tot hi havia gent que lluitava contra aquell sistema».

Emocions

Descobrir que les petites felicitats no es deixen escriure fàcilment. I jo, que ja no trobo mots torturats pel fred ni sentiments rosegats per la sal, m'acostumo a la visita diària del moment càlid que va desfent el gel dels hiverns que vaig redactar quan no hi eres. Ara les paraules inauguren nusos a les emocions i donen pas a embolics de llana. Sóc suau per fora i per dins i, del dolor, n'he desaprès la gramàtica

Desaparellats

De tant en tant, mitjons desaparellats. Solituds tèxtils, petites pauses conjugals, accidentals o provocades, per flirtejar amb altres varietats cromàtiques, o reivindicar la independència del peu dret o esquerre segons la tendència del dit gros ja ben marcada al teixit, segurament ben esclarit i apuntant ja maneres de forat.

De tant en tant, mitjons desaparellats. Metàfores de nosaltres, sintètiques amb un percentatge de cotó o de llana, que podem trobar al tambor de la rentadora, al cove de la roba bruta. O al fons del calaix.

2013

Les pàgines del calendari estan a punt d'inaugurar un altre any. Un altre any de records que s'intentaran difuminar entre les ganes de tornar-ho a intentar, de viure, de no tirar la tovallola. Comença una altra lluita bidireccional, una petita pedra que es posa al camí com ho fa cada gener, quan els fantasmes agafen forma de present i ho fan tot més feixuc, més complicat.

Potser, simplement, hem de canviar l'angle de visió i pensar que, de tant en tant, recordar l'origen de tot plegat, pot omplir de llum els dies de persianes abaixades.

Virtualitat

És temptador construir-ne una vida ideal a la xarxa: façanes fetes de codi binari emocional, felicitat de zeros i uns on refugiar-se una estona quan el temps és rúfol outside.

Perquè hi ha qui s'acomoda a la mentida i la tuiteja i l'exhibeix al Facebook i la manipula per fer-la relat, o conte, o post o fotografia.Cal trobar la mesura de les coses, saber que arriba un punt que has de sortir al carrer i deixar que la pluja et mulli, que no passa res, que al final la realitat empeny i que, tard o d'hora, els ansiolítics s'acaben, i se't desmunta el paradís.

Allò que volem ser

L’altre dia amb un diari vaig llegir un article molt interessant de l’escriptor britànic Julian Barnes, deia que «la nostra vida en realitat és només la història que ens hem explicat a nosaltres mateixos», una frase que em deixà perplex, pel seu significat intrínsec, o sigui, que el passat viu en forma més o menys novel•lada en la nostra ment.

És cert, tots acumulem experiències vitals, pròpies o alienes. La nostra vida no és només l’esdevenir continuat dels fets que protagonitzem, som també allò que veiem, el que percebem, som les històries que van de boca en boca, som els llibres que llegim, les pel•lícules que hem vist i som també els que ens envolten: vivim en ells i ells viuen en nosaltres, molt més enllà dels límits físics i temporals de les nostres limitades existències.

Seguint aquest raonament podem dir, per extensió, que la història és allò que ens expliquem els uns al altres. En aquest relat llarg i tediós, hi destaquen com a fites més altes els grans personatges i els conflictes entre els humans. Som la història que ens expliquem i, per tant, també sentim que formem part d’aquest relat i que aquest relat és part indissociable de la nostra personalitat.

Som reis, dictadors, som les guerres, les revolucions i els terratrèmols, som el que recordem, som la imatge que tenim feta de nosaltres mateixos. Per aquesta raó apel•lem constantment a la memòria col•lectiva com a un dret inalienable, com si fos una realitat incommovible i quan algú ens la posa en qüestió ens dol com si ens punxessin amb un ganivet afilat. Però allò que ens fa ser realment humans és precisament el desig que se’ns desperta a vegades de ser, ni més ni menys, allò que volem ser.

Campanya de Nadal

Suposo que a hores d’ara no he d’explicar a ningú que ja ha començat la campanya de Nadal. Un mes i mig llarg de campanetes i llums, de músiques enllaunades i de somriures forçats. És una època de bogeria i d’excés, quan se suposa que hauria de ser –religiosament parlant– tot el contrari: temps de recolliment, de calma i de retrobament familiar a la vora del foc.Però no. Poses la televisió i t’escupen a la cara anuncis de tota mena, el millor que puc dir dels quals és que són un atemptat a la intel•ligència i al bon gust. Em quedo perplex en veure anuncis de videojocs que destil•len una violència inaudita al costat d’angelicals missatges de «vuelve a casa por Navidad». El televisor esdevé durant aquests dies com una mena de bèstia apocalíptica, tant, que enyores els telenotícies on et parlen de la crisi.

Els carrers s’omplen de gent amb el semblant febril, obcecats en comprar i comprar, com si en això els hi anés la vida. Els aparadors de les botigues s’omplen de productes innecessaris que per uns dies esdevenen de primera necessitat: corbates que ningú es posarà, clauers que quedaran en un calaix, llibres que no es llegiran, perfums que s’arraconaran entre el poti-poti de la lleixa del lavabo i altres estris que no se sabrà mai ben bé per a què serveixen.

Darrerament pensava, il•lús de mi, que en temps de crisi la campanya de Nadal seria més continguda, més reflexiva, però veig que no. Ens deixem entabanar pels llums i els colors de la societat del consum, un model de societat que ens ha consumit fins al moll de l’os. Desprès al gener tot torna a la realitat.

Indiferència

L'historiador britànic Ian Kershaw, en la seva biografia d’Adolf Hitler, va dir que «El camí cap a Auschwitz es va construir amb odi, però es va pavimentar amb indiferència». Sense la indiferència d’una majoria d’alemanys que, per por o per fanatisme, van mirar cap a un altre costat, l’holocaust no hauria estat possible.A l’indiferent no li és igual tot, simplement és algú que no fonamenta la seva visió de la realitat en la veritat i els valors. Tot ve a ser el mateix, res té valor. 

En aquesta absència de valors i de projectes, rau la mediocritat i el marasme on ha caigut la política del nostre país, en aquesta absència de valors, que políticament parlant es tradueix en ideologia, és on creixen desaforadament les corrupteles.El camí cap a la destrucció de la democràcia es construeix amb la indiferència, però es pavimenta amb la corrupció.

Ara a algú li pot semblar un problema banal, entre tot el que està caient, però jo el trobo fonamental. No ens en sortirem mai sinó arreglem primer aquesta qüestió de fons. Els partits polítics s’han de carregar de valors i de projecte i, a la vegada, hem de saber trobar valors i un projecte col·lectiu on assentar els nostres propòsits com a societat moderna que pretenem ser.

No n’hi ha prou en reclamar la independència si no se sap quin tipus de país es vol construir realment i no n’hi ha prou a escoltar les receptes més o menys creïbles per a sortir de la crisi, per part dels nostres dirigents, hem de saber clarament en quins valors es fonamenten, en quina ideologia creuen. Hem de mirar el camí per no trepitjar el fang o la merda, però també hem de saber mirar més enllà si no volem acabar en un camí sense sortida.

Comença l’espectacle

Ha arribat la cridòria de les eleccions i els polítics somrients en acte de servei. La gent s’omplirà la boca amb «bons cops de falç» i «que tremolin els enemics», com si encara fóssim un país de segadors i de bandolers.

Les bústies s’ompliran de paperetes, que se’ns oferiran com una mena d’hòsties consagrades de la democràcia, que ens permetran comprar un futur millor per als nostres fills. De tant en tant algú es posarà seriós, a l’hora punta dels telenotícies, i ens dirà que vivim moments transcendentals, amb l’objectiu de que els votem, dons ells encarnen aquest futur i no el passat llangorós dels verbs imperfectes.

Ara, amb la crisi i, les retallades a educació, sanitat, treballadors públics i fallides bancàries, el principal partit de la dreta catalana (per cert la del euro per recepta), al començament de la campanya electoral de eleccions al Parlament de Catalunya, ens demana una espècie de «pòlissa, de vot», a l’estil de les pòlisses bancàries. «Doneu-me el vostre vot fins a conformar una majoria absoluta i jo l’utilitzaré per a invertir en els interessos de Catalunya».

Està bé, és interessant i innovador, hauríem, però, de parlar dels detalls: terminis, interessos de demora, interessos de descobert, etc. I, sobretot, hauríem d’anar-ho a signar davant de notari, no sigui cas que després facin l’orni. Però, ara que ho recordo, això del notari em sona! No hi van anar una vegada per a signar que mai pactarien amb el Partit Popular?

Esperem que les analogies bancàries no vagin més enllà i que, a part de la pòlissa, no ens demanin també un aval, o una línia de descompte o, Déu no ho vulgui, una hipoteca a 30 o 40 anys vista. Jo, per si de cas, aquesta vegada guardaré curosament el meu vot a casa fins al dia d’anar a votar, no sigui que a l’hora de la veritat em trobi que algú ja hagi votat per mi.

País imaginari

L'estreta línia que separa l'interès de la necessitat, l'egoisme de l'altruisme. Entre tants límits i fronteres, buscar al propi mapa mental un territori franc, neutre, on deixar de sentir-se estúpid durant un instant, i no trobar-lo. Potser ha arribat l'hora de redefinir pàtries i nacions, i prioritats. Per sentir que pertanys a algun lloc -encara que sigui imaginari-, de tant en tant.

The killers runaways