Generalment definim la nostra personalitat en funció de la capacitat que tenim de diferenciar-nos dels altres, som el que som quan sabem posar límits entre nosaltres i els ambients adversos que ens sotgen des de les penombres de la realitat que ens envolta. Només arriben a ser independents quan som capaços de mantenir una distància prudent, emocional i física, amb les persones del nostre entorn, evidentment sense arribar a aïllar-nos.
Però no ens podem deslligar mai del tot, la nostra independència personal sempre serà relativa. Ens lliguen convencionalismes, restriccions morals i afectives. No vivim en un paradís terrenal i, si volem menjar, hem de pagar les pomes a la caixera del supermercat. Hem d’acatar les lleis que la societat ens imposa i també les de la natura: hem de pagar impostos, hipoteques i vés a saber quantes coses més.
Naixem amb un codi genètic incorporat, que ens fa més alts o més baixos que els altres i més acceptables en aparença o menys. Creixem i ens eduquem en un entorn social que ens marca de per vida i parlem la llengua dels nostres pares, dels nostres amics i, amb una mica de sort, també la llengua del conductor de l’autobús o de la dependenta de la botiga de la cantonada. Però nosaltres ens mantenim independents, anem per la vida aixecant el dit i dient: «Ep, que jo sóc diferent!».
Tot sovint se’ns jutja per la nostra capacitat de reeixir, de prosperar, se’ns qualifica per la manera que anem vestits, per l’originalitat de les nostres opinions i la persistència de les nostres accions. Paradoxalment, se’ns valora moltes vegades més per la dependència que per la nostra independència. Probablement per començar a ser independents hauríem de deixar d’estar tant pendents del nostre entorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada