Adéu agost

Olorar la proximitat de la rutina, a la cantonada d'un agost que ja s'esgota i es fon. Com de lluny queda ara, en aquesta distància peculiar que empra la memòria, el principi de la paraula oci. Arriba el moment de desfer les maletes i buidar-nos dels verbs que ens han omplert les estones de moviment.

The One That Got Away by Katy Perry

And in another life
I would be your girl
We keep for our promises
Be us against the world....

And in other life
I would make you stay
So I don't have to say
You were the one that got away
The one that got away……….

Un Mon Millorable

Vivim immersos en un procés irrefrenable e insostenible de globalització. Les notícies volen per les xarxes a la velocitat de la llum i ens apropen fins a la nostra realitat diària altres realitats que, en una altre temps, ens hagués estat impossible assimilar més enllà del nostre context vital habitual. Tenim a l’abast un immens volum de coneixement, que creix exponencialment cada dia que passa.

En paral•lel a aquest procés, augmenta també el desconeixement de la realitat més propera. Molts de nosaltres ja som incapaços de saber reconèixer els noms dels arbres que ens envolten o dels ocells que canten a les nostres finestres. El nostre pòsit cultural, els inputs que reboten entre les nostres neurones estan definitivament colonitzats per marques comercials i per informacions prefabricades i pasteuritzades.

Ja ningú és capaç de recitar un poema sense llegir-lo, hem desaprès tots els números telefònics que abans marcàvem de memòria convençuts de l’eficàcia de les agendes dels nostres telèfons mòbils, ja no podem fer els més senzills càlculs matemàtics sense l’ajuda d’una calculadora i, fins i tot, aviat oblidarem els noms de les persones, perquè ja les reconeixeran els ordinadors per nosaltres. Algú dirà que ara podem utilitzar la nostra capacitat de raonament per a altres qüestions, però això encara està per demostrar.

De fet un dels problemes de l’home modern és que està aïllat de la realitat i només la percep a través d’uns mitjans que la filtren i la trien, i per tant ara més que mai ens és molt difícil discernir el que realment és veritat del que no ho és. En un món com és el nostre sempre ens sorprendrà que existeixi la veritat, una veritat més enllà de la esquizofrènia de la nostra època.

Tot això en fa pensar que es hora de passar de un Mon Millor a un Mon Millorable.

Lectures d’estiu

He acabat de llegir Aleph l'últim llibre del escriptor nascut a Brasil, Paulo Coelho. L'argument no és nou, la recerca d'un mateix....

El llibre m'ha submergit en una història fantàstica i m'ha ensenyat que és, precisament el perdó l'única forma de sanar les ferides que segueixen obertes. M'ha recordat que no he d’oblidar qui sóc, perquè el passat està present aquí i ara, igual que el futur. I sobretot, m'ha portat esperança, molta esperança a l'adonar-me que segueix havent somnis allà fora que somiar, històries que esperen a ser contades, personatges als quals donar forma, virtuosos que dormen a l'espera de tenir el valor suficient per a ser despertats…

“Sempre ens preguntarem les mateixes coses. Sempre necessitarem tenir la suficient humilitat per a acceptar que el nostre cor entén la raó per la qual estem aquí".

Complements del nom

L'anonimat d'un nom i un cognom, trampa o amagatall. Sense un rostre com a prova, sense la genealogia com a aval, sense complements no ets res més que algú indefinit sense lloc concret al calaix de la ment on desem la memòria. En la solitud del teu nom, et sents multitud. I algú sense història ni avantpassat.

Majúscules i minúscules

Ara que me'n dic l'absència amb els llavis tancats i els accents oberts, ara que només sé escriure'm el nom, ben petit, a contrallum i amb aigua i sal, torno a prendre la brúixola perquè m'indiqui on és el nord. Perquè, sense aquest nord magnètic i inevitable que duc incrustat a dins, jo no seria ara i aquí, debatent-me entre majúscules i minúscules.

Reinserció de què?

Veig als diaris i sento a la televisió les mesures contra la prostitució aprovades per l’ajuntament de Barcelona, que no nomes imposa multes a les dones que es dediquen a aquest ofici per a guanyar uns diners que necessiten, sinó que damunt les manen a un curs de “reinserció”

Reinserció de què? Perquè és obvi que per a aconseguir un treball digne no servirà el curs, ja que si aquests treballs existissin possiblement moltes d'aquestes dones no estarien dedicant-se a la prostitució en el carrer. Així que no és més que altra mostra del mil•lenari costum de culpar de la prostitució a les pròpies dones i de considerar-les perilloses socials. Segurament que si donessin als clients un curs de reinserció, la cosa milloraria. Però no, això no se'ls passa pel cap. Pretendre acabar amb la prostitució sense variar res les condicions de desigualtat de gènere i de desigualtat econòmica,es només una mostra més de la dreta rància governant que consisteix amb el joc de la doble moral i culpar als pobres de la seva pobresa.

Amor a les butxaques

Enamorats, sí, estimarem amb tota l'ànima. Però no et descuidis de guardar una mica d'amor a les butxaques. Per a consum propi, per si de cas la festa acaba i tothom marxa. I et quedes a soles, sense ànima.

Un dia ens varem trobar

Perquè,d'una manera o una altra, et trobo a totes les cançons. Perquè t'estimo en sentit antihorari, a l'estil rond point, tot contradient els rellotges, tot fugint de les hores en punt. El temps entre nosaltres és una anècdota recurrent, una cançó aleatòria que, d'una manera o una altra, ens troba a tots dos, taral·lejant-nos a deshora. Una historia sense cap però amb peus.

There is a light that never goes out

Irremediablement, tots es van. Tots, tard o d’hora, es van i et deixen sol i t'abandonen. Fem aquest viatge, sense mes companyia que nosaltres mateixos, i això, quan ens tenim.

Sona trist, veritat?, desesperançador. Però tinc la sensació que és la veritat més gran que he escrit mai. Potser visquem bons moments en companyia dels altres, però només són il•lusions. Il•lusions vagues i amb aparença fantasmal que es diluïen amb el primer te del matí, o quan arribes a casa, i tanques la porta. I no hi ha cap llum encesa...

M'entristeix la idea que les llums no estiguin enceses. No m'agrada sentir-me així, sol i estúpid per no haver-me adonat abans d'aquesta gran veritat. Potser estigui prenent consciència de la mort, aquest àngel negre que viu tan dintre de nosaltres, i que és la prova més ferma que trobo de la solitud, del desemparament...

És el temor més profund del ser humà: la mort, la nostra, la de les persones a les quals volem, i per això, per escapar d'aquesta gran por que ens tenalla la gola, busquem mans a les quals aferrar-nos, mirades en les quals perdre'ns, paraules per a consolar-nos i allunyar-nos de l'única veritat: estem sols. Ningú va a salvar-nos si no ho fem nosaltres mateixos.

És estrany que just ara que prenc consciència de la importància de la gent que està amb mi, tingui alhora, aquesta sensació tan absurda de solitud. Paradoxal, incongruent i dual, com jo mateix, com la vida...

Hi ha una cançó de The Smiths que va ser un himne en la meva vida i que avui he recuperat: There is a light that never goes out. Espero que, en algun lloc, hagi una llum encesa,per a mi i totes les persones que estimo.

Si non è adesso, non è mai...

Vacances d’agost

Un estiu que no s'atura, malgrat els dies dolents que, un rere l'altre, ja esdevenen rutina. Perquè, quan les paraules deixen de ser tireta i mercromina, el gaudir efímer de vacances actua eficaçment contra les ferides petites que produeixen les males notícies. I, quan els dies blaus quedin enrere i tornin a atacar els problemes de sempre, cercaré un altre remei casolà.

Caps lock

La vida en majúscules és allò que passa mentre estem ocupats en conciliar les vides en minúscula.

Més enllà dels Diners

La cobdícia és l’amor exagerat pel diner, especialment pels diners que no es tenen, això ho distingeix clarament de l’avarícia, que és precisament l’amor fora de tota lògica pels diners que es volen conservar. Són dues desviacions de la conducta que generalment s’agreugen amb l’edat i Europa, un continent vell i envellit, sembla haver caigut finalment en una fase de demència senil dominada per interessos malaltissos pels diners.

La cobdícia és el que ens ha portat fins al centre d’aquest laberint, del qual ara som incapaços de sortir-ne. Liderats per polítics cecs, dirigents escollits per la voluntat popular però que ja no dirigeixen res, hem arribat a la conclusió que els que ens manen de veritat són els membres dels consells d’administració de les institucions financeres i dels grans bancs, entitats cobdicioses per naturalesa.

El gran problema d’Europa és que no hem sabut donar el gran pas endavant, deixant de banda els orgulls nacionalistes particulars de cadascú, per fundar definitivament la gran Europa-nació, unificada a tots els efectes com els Estats Units d’Amèrica. Ara seria el moment de tirar endavant aquest projecte si no ens encegués la cobdícia.

I si comencem a pensar més enllà dels diners?

Un altre món és indispensable

Estem immersos en una mena d’estat de lamentació constant. Tenim identificats els agents provocadors (els polítics, els banquers, etc.) i estem tot el dia plorant com si el nostre destí estigués acabat. Ens llevem cada mati i anem tot el dia obsessionats per l’economia i les notícies de la prima de risc. No seria hora de fer alguna cosa ?

On són els indignats? Tenim un govern que no governa, una oposició que no exerceix, uns sindicats que dormen i tots plegats hem decidit anar de vacances. Però la realitat és com és i mentre nosaltres ens lamentem, ja sigui sota el para-sol a la platja o amb un gintònic en la barra d’un bar, ells van fent la seva com han fet sempre, amb un puro en una mà i la bandera espanyola a la altre.

És evident que lamentar-nos no serveix de gran cosa, hem d’actuar individualment i de forma col•lectiva, alçant el nas per sobre de les pàgines dels diaris i de les pantalles dels televisors. Si ells juguen amb les nostres pors individuals, nosaltres hem de jugar amb la nostra força col•lectiva.

Lamentar-se és mirar cap al passat, les lamentacions sempre van lligades a una determinada noció de nostàlgia, però ara no es tracta d’això, no podem quedar encarcarats en un present sense fi, hem de mirar cap al futur, un futur que encara està per escriure. Si diem que els partits polítics no ens representen, haurem d’inventar de nous i si el sistema econòmic no funciona, haurem de fer-lo funcionar. La gent d’esquerres fins ara dèiem que «un altre món és possible», ara ha quedat clar que «un altre món és indispensable» i l’hem de començar a construir entre tots.

Matemàtiques inexactes

Podeu dir-me “rarot” però des de petit sempre m’han apassionat les matemàtiques. Aquesta exactitud aclaparadora, la certesa dels resultats, no hi ha espai per al dubte!!!

Si afegim, sumem, si se’ns espatlla, restem..., esbrinem el valor d’una incògnita i el dubte desapareix, si repartim entre dos en tinc la meitat.

I dos i dos sempre són quatre!!

Sé el que puc tindre i al que he de renunciar perquè no arriben els comptes.

M’il•lusiona calcular el percentatge dels descomptes... que bé, encara estalviaré una mica!!

És la meva part racional, em dona seguretat.

Però últimament vaig descobrint poc a poc, que la nostra ment no és tan lineal, ni tan racional, i quan penses que vius dintre un món segur, on domines les circumstàncies, de sobte apareixen elements que el fan trontollar.I quan les emocions no es poden controlar amb cap equació matemàtica, quan en compte de repartir-ne l’espai del cor es multipliquen desmesuradament i et desborden... Quan vols restar desil•lusions i desamors i sols aconsegueixes progressions fins a l’infinit, és llavors que les matemàtiques perden la seva cordura.

I aquesta altra part, l’emocional, la regida per les passions, la bogeria, la irracional...es la que mes em fascina de Ella, molt més encara que l’altra.

Llavors recordo allò que deia el Fito.... No se restar,tu mitad a mi corazón!!

Viatges al tren

Al tren, una dona m'observa amb una mirada clara, d'un blau de vidre que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. No em preguntis per què, però em fa l'efecte que els seus ulls eren més blaus en un altre temps, en aquells anys en què la vida encara no li havia començat a semblar aspra, una mica com de tacte de tovallola vella després d'infinites rentades.

Arribo a la meva estació, i el món reprèn el camí de les agulles del rellotge després d'un temps ingràvid que dura dues parades. Ella continua el trajecte cap al seu enlloc particular, després de deixar-me el regust d'un blau fràgil als primers pensaments del dia. Pujo les escales d'aquest dimecres, tot intentant esbrinar les diferents utilitats de la silicona que una bona amiga ufanosa fa servir de tant en tant.

Dies defectuosos

Et preguntes com es redrecen els dies que comencen malament. Perquè hi ha sols que no surten per llevant, núvols que guixen les parets del cel, nords que es perden voluntàriament per fer la punyeta. Dies defectuosos tacats de retolador vermell, de matins i tardes de cola blanca units amb serjants.

Tardes Fràgils

Decia Sófocles que “cuando las horas decisivas han pasado, es inútil correr para alcanzarlas”.

Les tardes van caient, una rere l'altra, com un dòmino gegant. Els dies supuren una tranquil•litat fràgil -o sóc jo qui s'esquerda quan el pànic ataca de tant en tant?-, les idees ja no fereixen, amb les puntes romes, escapçades, i els caires ben llimats. Ja no hi ha ferides ni talls, que mossegim amb una gramàtica elegant. A l'armari, el vestit deshabitat del dolor i a les mans, una calma que encara no he sabut despullar. I dic ponts i no fossars mentre prenc mides a aquest trànsit entre dos vols, a aquesta provisionalitat condicional. I dic botons i no cremalleres. El pretèrit dels verbs es pronuncia amb veu de metall però el futur s'escriu amb lletres de nacre.

Juliol

És temps de temperatura extrema i ens obliga a buscar la frescor en les cristal•lines aigües del mar, o a arrecerar-nos en la fredor tecnificada dels aires condicionats. L’estiu ens fa baixar el ritme vital i, a vegades, ens atueix fins a deixar-nos mig estabornits, sobretot en les hores d’intensa insolació.

Quan el sol sembla que ho ha de fondre tot, la vida es redueix al mínim comú denominador possible. Els carrers es buiden i l’entorn ens obliga a reflexionar, a tancar-nos en nosaltres mateixos durant les hores de més escalfor. Després, cap al vespre, el discurs, fins i tot la reflexió filosòfica, sorgeix fàcilment entre cervesa i cervesa o amagat entre la dolça carícia dels gelats.

El filòsof alemany Karl Jaspers deia que l’home només pren consciència del seu ésser quan es troba en situacions límit.

Tardes profundes

Hi ha tardes profundes que ens esgoten l'oxigen, i que ens pesen al pit. Abans d'abandonar el cos a l'antull del corrent i que el pessiguin tímidament els peixos que neden en aquest diumenge, deslliurar-se del llast dels dubtes que corren per la sang. A aquestes alçades, però, massa sediment acumulat als batecs. A la llera del cor, tant pòsit, tant solatge, tanta incertesa.

Gintònic

Darrerament ha ressorgit la moda del gintònic. Després d’uns anys erràtics en què la gent es donava al cubata i cerveses, ara tornem als fonaments, a les arrels de la nit discotequera, però ara rodejats d’una aura de bon gust refinat. Evidentment no n’hi ha prou amb exigir un gin tònic com abans, ara s’ha de fer amb coneixement de causa. S’ha d’especificar la marca de la ginebra i la de la tònica, no s’hi val qualsevol cosa! Te l’han de servir en copa i amb un afegitó vegetal per acabar de fer la cosa. Els grans especialistes en el tema els proven amb els ulls tancats, com qui beu directament de la mel dels déus.Però el gintònic en el fons és només una excusa, tots ho sabem, és com si diguéssim...una nova comunió social que passa inexcusablement per aquesta mena de rituals. El fons de la qüestió continua inalterable: tu no ets ningú si no et relaciones socialment allà on s’espera que et relacionis. Si no surts de nits i no et tractes braç a braç amb determinada gent, professionalment no seràs mai ningú. Poc importa el teu currículum, la teva vàlua, sempre seràs un sospitós. Per tant, i per molt que el ronyó es queixi i que el cos em demani descansar, aquest estiu de crisi galopant me l’hauré de passar bevent gintònics a dojo si vull sobreviure una temporada més...

Pixar asseguts

Ha arribat la fi del món, tots els locutors radiofònics ho diuen cada matí, entre les dades meteorològiques i les inevitables notícies esportives. El món s’enfonsa i no és causa d’un meteorit gegant, ni per una guerra nuclear. El món s’acaba a causa d’una guerra financera entre banquers i polítics que semblen més alienígenes que altra cosa.El món s’acaba, però no és una tragèdia, això ho saben bé els grecs que per alguna cosa van inventar el gènere. No, la fi del món és una comèdia, un sainet d’aquells on els personatges entren i surten constantment de l’escenari, dient coses de les quals immediatament se’n desdiuen o es fan el mut, tal com ho fèiem el germans Marx a les seves pel•lícules. El món s’acaba, però a Suècia volen iniciar una campanya per a demanar que els homes orinin asseguts. Sembla ser que a les guarderies ja ensenyen als nens a fer-ho d’aquesta manera, per una qüestió sanitària: resulta que d’aquesta manera es redueixen problemes de pròstata i s’aconsegueix, a la llarga, una vida sexual millor i més llarga i, a més, s’aconsegueixen reduir els riscos del «rec per aspersió»i pixar fora de test.

Laberints

Vespre de closca dura, de cop a la paret, de sortida accelerada. De pulsió estranya que ens empeny a furgar a través de l'esquerda i regirar els estómacs tot cercant un motiu, de pedra o ciment, per bastir laberints dels quals sortirem l'endemà. 

Pluja

Esperar la conversa de la pluja amb l'ampit de la finestra. La veu del tro i el xiuxiueig del vent que no arriben. Les mans obertes, el pensar-te candent, aquest no tenir-te i el rastre d'unes quantes paraules humides. La llengua dels paraigües és plena de silencis impermeables embastats a les barnilles.

Divendres

Hi ha dies que és fàcil somriure. I no saps per què. Potser hi contribueix el fet que és divendres, que tenim permís per transgredir els horaris fixats entre setmana i això ens fa sentir una mica més lliures. O senzillament perquè en tenim tantes ganes que no podem reprimir les rialles efervescents i el bon humor de cap de setmana. No sé per què però aquest vespre, assegut al sofà de casa  he gaudit amb la meva filla de una bona sessió de cine i patates fregides, com si fos la primera vegada.

Dies de primavera

En aquets dies de primavera la vida als nostres pobles sembla diferent, més lluminosa, els camps esclaten entre grogors de colza i vermellors de rosella, els punts de lectura avancen amb parsimònia entre les pàgines feixugues dels llibres regalats i el ruixats s’esvaeixin ràpidament amb un potent raig de sol que ens emplena d’energia. Després de Sant Jordi les roses comencen una lenta agonia, els pètals cauen d’un en un al voltant dels gerros, i els mes afortunats es secaran al cor de un llibre que amb el pas del temps ens recordarà els sentiments viscuts.

No creuen en el nostre futur

Educar és transformar. La llibertat no ens ve donada de naixement, és a través de l’adquisició de la raó que esdevenim lliures. Educar és transmetre aquesta raó i el progrés de la espècie humana està lligat intrínsecament amb el progrés de l’educació. Més enllà de fets i noms, podríem dir que la història de la civilització és precisament la història de la lluita per una educació cada vegada més justa i universal.

Des de la consolidació de la democràcia, aquest país on ens ha tocat viure, ha anat teixint un sistema educatiu bàsic, gratuït, universal i obligatori. Ara uns nous governants a Espanya, però també a Catalunya, han decidit revertir aquest procés amb l’excusa de la crisi econòmica. Aquests nous governants, vells coneguts de tothom, no creuen en aquest model educatiu, ni molt menys en els valors en què se sustenta i per això han decidit desmuntar el sistema educatiu, reduint el seu finançament i augmentant les ràtios alumne/professor.

Sempre s’ha dit que invertir en educació és invertir en futur. Deixant d’invertir en educació ens han deixat clar que ja no creuen en el nostre futur. Per a ells només existeix el present, el present dels mercats financers i del benefici a curt terme.

Pronostic

Hi ha un home del temps que ensinistra les isòbares com si fossin fils de llana que lliga al voltant del seu dit, treu ramats de núvols a pasturar i guarda el vent dins d'una gàbia. El mateix home del temps que no creu en previsions ni mapes estima una dona de caràcter variable, ulls màgics i pell de mar arrissada que viu a cop de premonició. Quan estàs perdut entre dies d'amors tempestuosos, a qui li importa el temps que farà l'endemà.

Entretemps

Com sempre torna a aparèixer el mes d’abril en l’horitzó gris dels nostres calendaris, amb una llum carregada de colors d’aigua. Les glicines floreixen  en els vells murs descarnats i les roselles semblen ferides sagnants en els camps. El país torna de cop a la vida, els nostres paisatges no s’han dissenyat pensant en les grisors de l’hivern, ni en les ardents calorades de l’estiu, som gent d’entretemps.

La vida fa aigües

Terra ferma esdevé oceà sota els nostres peus. La vida fa aigües, i els escafandres es paguen a preu d'or. Les dones i els nens primer. Campi qui pugui! En aquest joc d'atzar, la sort és a les mans d'aquells que manen.

Mitja Distància

Anar en tren és com estar en un mon paral·lel. La realitat es dissol d’estació en estació, el temps passa amb una estranya cadència a través de la finestra i el món queda lluny, molt lluny, en una altra dimensió. Viatjar en tren és fruit de moltes experiències. Amb el temps acabes entenent de catenàries i d’altres problemes tècnics que només creies a l’abast dels enginyers ferroviaris. A força d’escoltar converses entre els revisors i els conductors, pots arribar a fer-te una idea clara del seu conveni col·lectiu, de la gent que no paga el bitllet, les hores extres que fan i de com les rates son responsables de que el tren arribi tard al menjar-se el cables de comunicació de la via. Viatjar en un Mitja distància a través del temps i de l’espai, es transmutar-se. Quan arribes al teu destí ja no ets la mateixa persona que va sortir del punt de procedència. Les teves molècules s’han desintegrat entre el baf de la calefacció i han voleiat entre les engrunes inclassificables dels seients. I, finalment, s’han tornat a compondre en una figura més o menys humana, que surt de l’estació i torna a compartir el gris destí dels mortals.

Lluita i Esperança

És curiós: estem molt connectats els uns amb els altres i tenim més accés a la informació que mai i, tanmateix, vivim encapsulats ignorant una bona part de la realitat. La que no és majoritària, global, important, sinó marginal, minoritària, local. I aquestes són etiquetes molt relatives. Per això gràcies al telediari estem informats de que s'ha comés un assassinat atroç a Tolosa però ignorem que moltes vides es perden a Vietnam per les mines antipersones,o que molts indis viuen en condicions infrahumanes en un país tan civilitzat com Canadà.
Són coses llunyanes, no ens toquen. Moltes vegades no és una qüestió de llunyania ni de nombre. És que la informació no s'encabeix en cap moda o és contrària als interessos dels qui mouen els fils.
No existeixen certes coses fins que no les patim de prop. No volem ser conscients de certes realitats, sobretot si impliquen patiment. Fins que et toca viure-les. Això és el que ens passa amb la pèrdua de la feina, la malaltia de una persona propera etc. Sembla que sigui una cosa que passa a altres, fins que ho vius en la teua pròpia família. I no és fàcil vèncer el sentiment d'impotència. Però no vull parlar de derrota ni de patiment, sinó de lluita i esperança

Mirada critica del pessimisme

El pessimisme sempre ha estat més una idea de futur que de present, la inevitabilitat de la vellesa, la nostra condició de mortals, i la tendència natural cap a la decadència, ens han fet veure el futur amb una mirada obscura. Probablement per raons com aquesta les religions i els moviments ideològics sempre han volgut combatre el pessimisme amb promeses de progrés i d’esperança, ja sigui en un món millor i més just o en una vida eterna, de felicitat completa en el paradís.
El problema és que ara el pessimisme ho està envaint tot sense aturar-se, com una mena de càncer del pensament modern. La contemporaneïtat és negra, l’avenir també i fins i tot aquell passat que alguns creien millor s’està tacant cada vegada mes amb aquest fang enganxós del pessimisme.
No ens queda cap escletxa per a la il•lusió, tot queda encarcarat en un anar passant, anar fent, anar tirant. El nostre dia a dia s’ha encallat en notícies tràgiques de tants per cents financers, de previsions pressupostàries i dèficits fiscals, com si el món depengués únicament dels números abstractes que es cuinen en el ventre digital dels ordinadors i en la panxa plena de economistes, politics i sindicalistes

Leonard Cohen Show Me The Place

All the old pictures

De tant en tant, aquelles nits que et roseguen l'ànima. Hores de forats petits i fils de corrents d'aire que ens empenyen a obrir calaixos prohibits per tornar a contemplar el passat i ell, a nosaltres, amb els ulls d'un color de temps aigualit pel pas dels anys. Mirar fotografies sempre té un punt d'amargor que se't clava a dins, amb agulles de cap.

Indecent

Potser fer-se gran és aconseguir deixar d'escriure coses absurdes al propi blog Tot és un complot per dividir-nos, per desorientar-nos. O per crear controvèrsia i proporcionar-nos un tema de conversa que s'allunyi de tota aquesta ira que ens genera el simple fet d'obrir el diari.Aqui os reprodueixo de manera integra una reflexió que circula per la xarxa, això val la pena.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 ¤/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 ¤/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.

INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.

INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE,es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.

INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.

Tramuntana

Llepar la cullera fins a assaborir la dolçor metàl•lica de l'acer. El regust del desfici. La migranya que em forada. El cop de vent que debilita voluntats, malgrat els baluards i les talaies. No sé què fer-ne, de tanta fragilitat. Potser paraules de vidre.

Mans gelades

La inspiració, congelada a temperatura ambient. Com tota la neu que haura de caure aquesta nit, (menys a Figueres amb micoclima especial) i que segur que a hores d'ara és un bloc de gel al cel esperant que algú en faci figuretes. Quan aixo passa cadenes, alertes i sirenes, dies de rutina escapçada. Tanta emoció per acabar tots tancats en aquesta sala d'espera absurda que ha esdevingut la casa. Aprofitare per llençar hores perdudes per la finestra.

On tot comença

Podria viure retrocedint i tornar-me a escriure des del principi. Reconstruir la primera majúscula, fer arqueologia en la infantesa de la meva lletra lligada i començar novament a respirar paràgrafs cap a endavant. I així redactar millor aquesta prehistòria meva, amb dreceres que em duguessin més aviat fins a la inicial del teu nom. És allà on tot comença.

Molt subversiu

Tinc un rellotge que es va alentint progressivament. M'agrada imaginar que ha decidit adoptar la seva pròpia noció i mesura del temps, ara que marca deu minuts per a les quatre de la tarda quan gairebé són les deu del vespre, i així rebel•lar-se contra la tirania de les hores en punt. Visca la revolució.

Sol de hivern

Hi ha quelcom trist en la llum d'aquest sol decadent que davalla pel dia tot cercant la ranura on introduir-se per activar el mecanisme del vespre. Potser és aquest silenci d'hora de lectura, la digestió pesada dels capítols menys amables de la vida, o la migdiada mal dormida que deixa un regust de peus freds en despertar. Potser és aquest hivern, aquest gener que sembla esgavellar-se a les mans.

Frívol

En casa, quan tu no hi ets la remor somorta dels electrodomèstics en marxa en dona conversa. El frigorífic recita poesia en la llengua de Shakespeare mentre jo em dedico a llegir epílegs, com a solucionaries dels poemes que plantegen exercicis emocionals a les planes mig buides dels llibres. Ningú no esmenta l'efecte rentadora, ni el cop de foc artificial al bell mig del cervell que provoquen certes lectures. Perquè hi ha versos que esclaten, sentiments que s’animen i paraules que t'aclareixen la gola. I l'efervescència crea addicció. He decidit ignorar els pròlegs. A ningú li agrada que li expliquin el final de la pel•lícula.

Dies normals

Em construeixo una nova escalfor, a mida, ara que ja ha passat tot i la normalitat s'escampa lentament com la beixamel sobre els canelons. Un moment de manta i sofà amb llibres i sense televisió, només jo davant la idea de reprendre -again- el trajecte més curt entre casa i la feina els dies laborables i viure ordenadament en els espais que queden entre les coses que anoto a les llistes que van bastint els meus edificis, les meves hores. Perquè el temps amb què farcim el cos de vuit a tres s'escriu amb retolador i amb lletra que té pressa,per sortir corrents després del punt i seguit. Deixeu-me que escuri l'envàs del diumenge com a excusa per retardar el moment de plegar les peces de roba rentades d'allò que veritablement importa i guardar-les als calaixos de la memòria. Cinc minuts més, i després tot serà coixins de color carbassa i aquest passar pàgina que vol dir posar-se al llit i abraçar amb els peus la absència de la calidesa humana de qui va confeccionar els coixins.

Adéu 2011

Diuen que el temps és allò que passa quan no passa res, però la vida passa i el temps ens encalça. Passem els dies i els anys esperant tot i res, però, a vegades passa que la suma de tots els dies ens aporta la saviesa per continuar esperant, un any més. El temps gira constantment al voltant d’aquesta paradoxa.
Desitjo a tothom que els instants de felicitat superin amb escreix els altres moments en què el temps passa i no passa res. El temps és ànima i memòria, és una veritat canviant, però probablement és l’única veritat en la qual podrem creure sempre.
L’Epitafi de Seikilos és la composició musical completa més antiga que es coneix, es va trobar gravada en una làpida prop d’Efes i va desaparèixer l’any 1922. Més tard la van trobar en un jardí fent de suport a un test. Actualment es conserva en el Museu Nacional de Dinamarca. A la làpida hi ha aquesta frase: «Enlluerna mentre visquis i no t’afligeixis per res, perquè la vida és curta i el temps et furta les aspiracions».

L’home que nomes sap moure els braços

Fa uns mesos un antic cap meu que sap força d’economia en va passar un vídeo en que el director d’orquestra Ricardo Mutti explicava l’art de la direcció musical.
Es una brillant explicació en el que deixa clar el que ha estat el any 2011.
Moments brillants,explicacions divertides,però un fons brutal de retallades que afecten a les persones d’aquest país.
Penso que es fàcil traslladar la direcció musical a una direcció de govern.
Com diu Mutti ,president la direcció d’un país no consisteix nomes en moure els braços sinó en dirigir a un equip de persones amb seny i sensibilitat.
Espero que gaudiu d’aquest vídeo i que tingueu un bon final d’any.

Vespre

La calma de saber el llit fet, en ordre, amb els llençols nets quan s'acosta la son. Esperar el grinyol suau, l'esbufec del sofà verd en acollir el pes del cos. Les dues voltes de clau per tancar els dies amb pany, per no deixar sortir les nits per la porta. El punt de llibre, una adreça a la qual poder dir 'casa'. Fills de l'atzar, ens busquem a la pau de les certeses perquè estem fets de massa preguntes.

Nadal 2011

Les jornades són curtes, però els anhels són llargs. Els llums de Nadal il•luminen els carrers i també els somriures dels botiguers, que esperen amb fruïció l'hora en què la gent comenci fer la llista de totes les coses inútils que comprarà per festes. Els aparadors desborden de colors, el mercat s'omple d'olors i els altaveus repeteixen incansablement aquelles melodies que dringuen en el nostre subconscient amb la força del bronze i que ens impel•leixen cap un estat de felicitat forçada.
Ser feliç, etimològicament parlant, vol dir tenir sort. La felicitat no és possible sense la sort i probablement per aquesta raó els venedors de loteria fan el seu agost per Nadal. La gent buida les seves targes de crèdit en els cabassos del supermercat i després encara compra una butlleta de loteria del “niño” amb l'esperança de recuperar el que ha perdut i encara poder tapar algun forat d'aquells que deixen les hipoteques al seu pas.

Que no s’apague la llum!

Dedicat a Nuria,Toni e Isona.
Una família fantàstica amb vocació gironina.

14 dies a Sri Lanka

No tinc paraules per descriure tanta pau i tanta bellesa.
Simplement s’ha de viure.