Setmana Santa

Quan arriba aquest temps feixuc de Setmana Santa, sempre em pregunto en quin indret ens podríem trobar, creients i no creients, sense impostures ni disfresses, sense tradicions obscures i més obscurs dogmatismes. Estic disposat a avançar fins a la meitat del camí, de l’agnosticisme fins a un determinat punt d’espiritualitat, però qui em trobaré a la terra de ningú? Hauran estat capaços, els altres, de moure els seus peus un sol mil·límetre?

Ciència o Ficció

Quan érem petits, i els de la meva generació ho vam ser allà pels anys 65, ens presentaven un futur que era una bicoca. Ens van prometre que aniríem de viatge a la Lluna i a Mart com si res i que la tecnologia ens permetria fer-ho quasi tot, només prement un botó. Encara recordo aquells capvespres d’estiu, sense Internet ni telèfons mòbils, contemplant els horitzons vermells on segurament s’hi forjava aquell avenir d’acer inoxidable.

Al final d’aquella dècada prodigiosa, l’home va arribar a la Lluna, i el mite es va desinflar de cop. Vestir-se d’astronauta era només cosa de privilegiats i ens adonàrem que el futur, malgrat les pel•lícules de ciència-ficció, era una cosa totalment planetària, o sigui d’aquest planeta. A mesura que ens fèiem grans, s’imposava tocar de peus a terra.

Va ser aleshores quan va sorgir una nova il•lusió, gairebé del no-res: els primers ordinadors personals. Eren uns estris que desprenien olor de poder, amb una pantalla amb caràcters fosforescents que et quedaven gravats a la còrnia fins i tot molt després d’apagar la pantalla. Aquells primers PC eren uns aparells magnífics, si descomptem el petit desavantatge que comportava el fet d’haver-ho de programar tot en un llenguatge que només comprenien ments avantatjades i que curiosament s’anomenava «Basic».

D’aquells ordinadors als d’ara hi ha un abisme.

Cada aparell nou que ens cau a les mans ens exigeix tocar, al mateix temps, més botons que dits tenim a les mans. Potser és per coses com aquestes que ens hem tornat uns descreguts, sobretot quan hem entès que en aquelles històries de la nostra infantesa hi havia més ficció que ciència. Fins i tot avui una amiga que ha viatjat al Japó el país mes desenvolupat tecnològicament del mon, creador de la robòtica i la competència del whatsapp”el line” m'explicava de les dificultats que tenia per comunicar-se amb Catalunya.

Som diferents?

Generalment definim la nostra personalitat en funció de la capacitat que tenim de diferenciar-nos dels altres, som el que som quan sabem posar límits entre nosaltres i els ambients adversos que ens sotgen des de les penombres de la realitat que ens envolta. Només arriben a ser independents quan som capaços de mantenir una distància prudent, emocional i física, amb les persones del nostre entorn, evidentment sense arribar a aïllar-nos.

Però no ens podem deslligar mai del tot, la nostra independència personal sempre serà relativa. Ens lliguen convencionalismes, restriccions morals i afectives. No vivim en un paradís terrenal i, si volem menjar, hem de pagar les pomes a la caixera del supermercat. Hem d’acatar les lleis que la societat ens imposa i també les de la natura: hem de pagar impostos, hipoteques i vés a saber quantes coses més.

Naixem amb un codi genètic incorporat, que ens fa més alts o més baixos que els altres i més acceptables en aparença o menys. Creixem i ens eduquem en un entorn social que ens marca de per vida i parlem la llengua dels nostres pares, dels nostres amics i, amb una mica de sort, també la llengua del conductor de l’autobús o de la dependenta de la botiga de la cantonada. Però nosaltres ens mantenim independents, anem per la vida aixecant el dit i dient: «Ep, que jo sóc diferent!».

Tot sovint se’ns jutja per la nostra capacitat de reeixir, de prosperar, se’ns qualifica per la manera que anem vestits, per l’originalitat de les nostres opinions i la persistència de les nostres accions. Paradoxalment, se’ns valora moltes vegades més per la dependència que per la nostra independència. Probablement per començar a ser independents hauríem de deixar d’estar tant pendents del nostre entorn.

Paraules Senzilles

Una bona amiga en fa sovint reflexionar sobre la necessitat de ser mes senzills.

Ens hauríem de limitar a viure a través de frases senzilles. Abandonar els grans discursos, no intentar ser grandiloqüents. Els mots, ràpids i certs; construir dies de paràgrafs àgils.

Clara i concisa, la vida no admet un excés de parèntesis. Ni notes a peu de pàgina.

Blaumunt

Aquesta cançó és deliciosa i ara ja tinc moltes ganes de tenir el disc sencer. Es diu El Turista. I sigui per l'estètica, la música, la lletra, el xiulet o què... però hi he connectat.

Amb això n'hi ha prou, a vegades!

Viure i tenir-ne consciència

Una persona molt especial per mi que es defineix com amiga i de la qual estic aprenent moltes coses, sempre em diu que ella el que vol es viure, gaudir d’aquesta vida perquè son quatre dies dels quals, tres plou.

Per circumstàncies familiars que he viscut fa poc, cada vegada estic mes d’acord en aquesta filosofia que l’empenta cap endavant.

Però també penso a vegades que viure no deixa de ser una vulgaritat, vull dir que generalment no té res d’excepcional. Dic això perquè els cucs de terra que son animals triploblàstics a algú li pot semblar una meravella i evidentment son éssers vius, però s’alimenten d’excrements que troben en la terra i què voleu que us digui? Jo no els trobo precisament excepcionals.

Tot allò que no és mort, viu; tot allò que no és inert, viu. El que ja és més complex és tenir-ne consciència.

Viure és conjugar els verbs en primera persona, viure és sentir l’escalfor del sol en un fred dia d’hivern com avui i tremolar recordant tot allò que ja no és, però que encara batega a través dels mots i de les imatges. Viure és anar afegint espelmes a un pastís cada vegada més magre i mirar al voltant i ser conscients de la soledat que, malgrat tot, sempre ens acompanya. Viure és mirar cap al futur i aclucar els ulls per no enlluernar-nos, perquè el sol sempre surt pel costat del futur.

Viure és anar fent, anar tirant, és llegir un llibre amb els dits tremolosos d’emoció per tot allò que no sabem i que volem saber. Viure és prendre una tassa de te i mirar per la finestra un ocell que passa en la llunyania. Viure es compartir un sopar amb els amics i desprès prendre una copa escoltant una bona cançó. Viure és assaborir un somriure, una mirada, un silenci. Viure és fer camí, viure és perdre el temps, viure és menjar el pa de cada dia i estimar la terra que palpita sota les nostres sabates.

Viure no és un mèrit, morir tampoc. El mèrit és saber explicar per què vius i acceptar que pots morir en qualsevol moment. Viure és tenir ganes de viure, amb totes les conseqüències que això comporta. Viure és contemplar com el món gira, com passa la vida pel davant. A vegades viure és aturar-te, enmig del fang, per no haver de trepitjar un innocent cuc de terra que lluita per continuar vivint.

Antisistema

Què diran de nosaltres les generacions que vindran? Com veuran la nostra època, com l’anomenaran? Aquest avenir que en els nostres dies veiem tan negre és el futur que estem construint entre tots. Ben segur que es parlarà de nosaltres com dels habitants d’un present sobre el qual planava una corrupció sense límits. Potser ells sabran com arreglar-ho, però actualment l’únic que tenim clar és que aquesta classe política, enquistada en un règim de partits caduc, no podrà fer-ho mai.

Qui m’havia de dir que jo acabaria essent un antisistema! Però la situació en què ens troben empantanegats m’hi aboca. Aquest sistema no funciona i l’hem de canviar. Suposo que sempre n’hi haurà, de corrupció, el que passa és que avui en dia tenim un sistema que la permet, que la potencia i que l’amaga. Només ens adonem d’una part del problema quan les mateixes organitzacions polítiques l’esventen, llançant-se acusacions les unes a les altres.

És importantíssim que entre tots exigim als governants una nova llei electoral, una llei que posi els partits en el lloc que els pertoca i que realci el paper i la representativitat dels elegits. Està en les mans dels parlamentaris tirar-ho endavant, de propostes i d’estudis sobre el tema no en falten, només cal la seva decisió, però ells no ho faran si nosaltres no insistim.

Segurament no ho aconseguirem, és demanar massa que els aparells dels partits renunciïn als seus privilegis, però com a mínim ho haurem intentat i, qui sap, potser obrirem alguna escletxa, des de la qual les generacions que vindran podran albirar que no tots érem corruptes –com ara semblen insinuar alguns polítics per justificar l’injustificable–, potser en el futur hi haurà qui dirà: «malgrat tot hi havia gent que lluitava contra aquell sistema».

Emocions

Descobrir que les petites felicitats no es deixen escriure fàcilment. I jo, que ja no trobo mots torturats pel fred ni sentiments rosegats per la sal, m'acostumo a la visita diària del moment càlid que va desfent el gel dels hiverns que vaig redactar quan no hi eres. Ara les paraules inauguren nusos a les emocions i donen pas a embolics de llana. Sóc suau per fora i per dins i, del dolor, n'he desaprès la gramàtica

Desaparellats

De tant en tant, mitjons desaparellats. Solituds tèxtils, petites pauses conjugals, accidentals o provocades, per flirtejar amb altres varietats cromàtiques, o reivindicar la independència del peu dret o esquerre segons la tendència del dit gros ja ben marcada al teixit, segurament ben esclarit i apuntant ja maneres de forat.

De tant en tant, mitjons desaparellats. Metàfores de nosaltres, sintètiques amb un percentatge de cotó o de llana, que podem trobar al tambor de la rentadora, al cove de la roba bruta. O al fons del calaix.

2013

Les pàgines del calendari estan a punt d'inaugurar un altre any. Un altre any de records que s'intentaran difuminar entre les ganes de tornar-ho a intentar, de viure, de no tirar la tovallola. Comença una altra lluita bidireccional, una petita pedra que es posa al camí com ho fa cada gener, quan els fantasmes agafen forma de present i ho fan tot més feixuc, més complicat.

Potser, simplement, hem de canviar l'angle de visió i pensar que, de tant en tant, recordar l'origen de tot plegat, pot omplir de llum els dies de persianes abaixades.

Virtualitat

És temptador construir-ne una vida ideal a la xarxa: façanes fetes de codi binari emocional, felicitat de zeros i uns on refugiar-se una estona quan el temps és rúfol outside.

Perquè hi ha qui s'acomoda a la mentida i la tuiteja i l'exhibeix al Facebook i la manipula per fer-la relat, o conte, o post o fotografia.Cal trobar la mesura de les coses, saber que arriba un punt que has de sortir al carrer i deixar que la pluja et mulli, que no passa res, que al final la realitat empeny i que, tard o d'hora, els ansiolítics s'acaben, i se't desmunta el paradís.

Allò que volem ser

L’altre dia amb un diari vaig llegir un article molt interessant de l’escriptor britànic Julian Barnes, deia que «la nostra vida en realitat és només la història que ens hem explicat a nosaltres mateixos», una frase que em deixà perplex, pel seu significat intrínsec, o sigui, que el passat viu en forma més o menys novel•lada en la nostra ment.

És cert, tots acumulem experiències vitals, pròpies o alienes. La nostra vida no és només l’esdevenir continuat dels fets que protagonitzem, som també allò que veiem, el que percebem, som les històries que van de boca en boca, som els llibres que llegim, les pel•lícules que hem vist i som també els que ens envolten: vivim en ells i ells viuen en nosaltres, molt més enllà dels límits físics i temporals de les nostres limitades existències.

Seguint aquest raonament podem dir, per extensió, que la història és allò que ens expliquem els uns al altres. En aquest relat llarg i tediós, hi destaquen com a fites més altes els grans personatges i els conflictes entre els humans. Som la història que ens expliquem i, per tant, també sentim que formem part d’aquest relat i que aquest relat és part indissociable de la nostra personalitat.

Som reis, dictadors, som les guerres, les revolucions i els terratrèmols, som el que recordem, som la imatge que tenim feta de nosaltres mateixos. Per aquesta raó apel•lem constantment a la memòria col•lectiva com a un dret inalienable, com si fos una realitat incommovible i quan algú ens la posa en qüestió ens dol com si ens punxessin amb un ganivet afilat. Però allò que ens fa ser realment humans és precisament el desig que se’ns desperta a vegades de ser, ni més ni menys, allò que volem ser.

Campanya de Nadal

Suposo que a hores d’ara no he d’explicar a ningú que ja ha començat la campanya de Nadal. Un mes i mig llarg de campanetes i llums, de músiques enllaunades i de somriures forçats. És una època de bogeria i d’excés, quan se suposa que hauria de ser –religiosament parlant– tot el contrari: temps de recolliment, de calma i de retrobament familiar a la vora del foc.Però no. Poses la televisió i t’escupen a la cara anuncis de tota mena, el millor que puc dir dels quals és que són un atemptat a la intel•ligència i al bon gust. Em quedo perplex en veure anuncis de videojocs que destil•len una violència inaudita al costat d’angelicals missatges de «vuelve a casa por Navidad». El televisor esdevé durant aquests dies com una mena de bèstia apocalíptica, tant, que enyores els telenotícies on et parlen de la crisi.

Els carrers s’omplen de gent amb el semblant febril, obcecats en comprar i comprar, com si en això els hi anés la vida. Els aparadors de les botigues s’omplen de productes innecessaris que per uns dies esdevenen de primera necessitat: corbates que ningú es posarà, clauers que quedaran en un calaix, llibres que no es llegiran, perfums que s’arraconaran entre el poti-poti de la lleixa del lavabo i altres estris que no se sabrà mai ben bé per a què serveixen.

Darrerament pensava, il•lús de mi, que en temps de crisi la campanya de Nadal seria més continguda, més reflexiva, però veig que no. Ens deixem entabanar pels llums i els colors de la societat del consum, un model de societat que ens ha consumit fins al moll de l’os. Desprès al gener tot torna a la realitat.

Indiferència

L'historiador britànic Ian Kershaw, en la seva biografia d’Adolf Hitler, va dir que «El camí cap a Auschwitz es va construir amb odi, però es va pavimentar amb indiferència». Sense la indiferència d’una majoria d’alemanys que, per por o per fanatisme, van mirar cap a un altre costat, l’holocaust no hauria estat possible.A l’indiferent no li és igual tot, simplement és algú que no fonamenta la seva visió de la realitat en la veritat i els valors. Tot ve a ser el mateix, res té valor. 

En aquesta absència de valors i de projectes, rau la mediocritat i el marasme on ha caigut la política del nostre país, en aquesta absència de valors, que políticament parlant es tradueix en ideologia, és on creixen desaforadament les corrupteles.El camí cap a la destrucció de la democràcia es construeix amb la indiferència, però es pavimenta amb la corrupció.

Ara a algú li pot semblar un problema banal, entre tot el que està caient, però jo el trobo fonamental. No ens en sortirem mai sinó arreglem primer aquesta qüestió de fons. Els partits polítics s’han de carregar de valors i de projecte i, a la vegada, hem de saber trobar valors i un projecte col·lectiu on assentar els nostres propòsits com a societat moderna que pretenem ser.

No n’hi ha prou en reclamar la independència si no se sap quin tipus de país es vol construir realment i no n’hi ha prou a escoltar les receptes més o menys creïbles per a sortir de la crisi, per part dels nostres dirigents, hem de saber clarament en quins valors es fonamenten, en quina ideologia creuen. Hem de mirar el camí per no trepitjar el fang o la merda, però també hem de saber mirar més enllà si no volem acabar en un camí sense sortida.

Comença l’espectacle

Ha arribat la cridòria de les eleccions i els polítics somrients en acte de servei. La gent s’omplirà la boca amb «bons cops de falç» i «que tremolin els enemics», com si encara fóssim un país de segadors i de bandolers.

Les bústies s’ompliran de paperetes, que se’ns oferiran com una mena d’hòsties consagrades de la democràcia, que ens permetran comprar un futur millor per als nostres fills. De tant en tant algú es posarà seriós, a l’hora punta dels telenotícies, i ens dirà que vivim moments transcendentals, amb l’objectiu de que els votem, dons ells encarnen aquest futur i no el passat llangorós dels verbs imperfectes.

Ara, amb la crisi i, les retallades a educació, sanitat, treballadors públics i fallides bancàries, el principal partit de la dreta catalana (per cert la del euro per recepta), al començament de la campanya electoral de eleccions al Parlament de Catalunya, ens demana una espècie de «pòlissa, de vot», a l’estil de les pòlisses bancàries. «Doneu-me el vostre vot fins a conformar una majoria absoluta i jo l’utilitzaré per a invertir en els interessos de Catalunya».

Està bé, és interessant i innovador, hauríem, però, de parlar dels detalls: terminis, interessos de demora, interessos de descobert, etc. I, sobretot, hauríem d’anar-ho a signar davant de notari, no sigui cas que després facin l’orni. Però, ara que ho recordo, això del notari em sona! No hi van anar una vegada per a signar que mai pactarien amb el Partit Popular?

Esperem que les analogies bancàries no vagin més enllà i que, a part de la pòlissa, no ens demanin també un aval, o una línia de descompte o, Déu no ho vulgui, una hipoteca a 30 o 40 anys vista. Jo, per si de cas, aquesta vegada guardaré curosament el meu vot a casa fins al dia d’anar a votar, no sigui que a l’hora de la veritat em trobi que algú ja hagi votat per mi.

País imaginari

L'estreta línia que separa l'interès de la necessitat, l'egoisme de l'altruisme. Entre tants límits i fronteres, buscar al propi mapa mental un territori franc, neutre, on deixar de sentir-se estúpid durant un instant, i no trobar-lo. Potser ha arribat l'hora de redefinir pàtries i nacions, i prioritats. Per sentir que pertanys a algun lloc -encara que sigui imaginari-, de tant en tant.

The killers runaways

Escoltar abans de parlar

Hi ha gent que només sap parlar de les seves desgràcies, de les injustícies que el món comet diàriament en contra seva. Generalment són persones, que no saben escoltar i que desenvolupen amb el pas dels anys una crosta molt gruixuda a l’entorn de la part del cervell on els altres tenen la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs, això es diu empatia.

George Bernard Shaw va respondre una vegada a una persona d’aquesta mena: «Ser maltractat no és un mèrit». Tot allò que ens afecta i que no resolem personalment, no tenim dret a esperar que un altre ho resolgui per nosaltres. Això que és ben cert a nivell individual, també ho hauria de ser quan parlem de col•lectius professionals, de nacions i també de nocions col•lectives a més gran escala.

El joves, els vells, els advocats, els polítics, els botiguers, els funcionaris, els autònoms, tots ens hauríem d’aplicar una cura d’humilitat abans d’obrir la boca. Aquesta actitud de queixa permanent acaba per anestesiar el receptor i, evidentment, queda emmagatzemada en la paperera de l’oblit. Abans d’ensenyar-nos a parlar, hauríem d’aprendre a escoltar. Una llengua ha de servir per a expressar-se, però, sobretot, per a comprendre el món que ens envolta.

L’expressió verbal i el diàleg sempre és cosa de dos, com a mínim, i no pot ser mai una coartada per a l’egoisme ni per a la indiferència. La paraula, això ja ho deia Montaigne, es reparteix de manera igual entre qui parla i qui escolta, i només la suma d’ambdues la fa intel•ligible. Queixar-se no és un mèrit, sobretot si abans no has escoltat el presumpte culpable de les teves cabòries i tampoc no estàs disposat a escoltar el receptor de les teves queixes.

Tardor

Sembla mentida, però la tardor ja s’ha instal·lat als semàfors, al tren, a les avingudes; ja és la tardor de la gent. Tot és tardor, els vestits d’estiu desapareixen i, als calendaris, les fulles dels mesos vençuts comencen a pesar més que els dies a venir. La claror s’escurça, la tarda cau vençuda abans d’hora i les deveses esmolen les seves urpes. La tardor s’esmuny per la finestra, com la vaga inquietud d’un desig complert.

Laborables

Davant el naufragi dels dies laborables, és reconfortant tenir la certesa que pots aferrar-te al cap de setmana que, per defecte, sempre sura. S'ha de saber, però, deixar-lo anar quan toca: el diumenge acostuma a perdre aire i s'esgota tot just en arribar a terra ferma. Dilluns és una platja de sorra grisa que conquerim amb cançons alegres per no enfonsar-nos abans d'hora.

O podem aconseguir

Son las ganas de CAmbiar la realidad,
Las que hacen que me sienTA vivo
Y buscaré Los que qUiereN como Yo
Ese sueño reAlizar….
En UN libro que NOse llego a escribir
Leo normas para Usar la vida
Pero yo se que ninguna seguiré
Viviré el momento
AunquE hay diStancia
Ya no esTAmos solos
Hijos de una misma humanidad
Almas que volando buscan ideales
Y con valenTía encontraras
Cruzará Fontrera DE cualquier ideología
La Emoción nos UniRá en esta gran idea
El mundO ahora Podemos cAmbiar
Eso quieres tu y contigo lo voy a intentar
En las paginas en blanco tu y yo
Escribimos todos nuestros sueños
Y nadie ya el futuro robará
De nuestras manos
Aunque hay distancia
Ya no estamos solos
Entre lunas nace la verdad
Almas confundidas somos corazones
Con la misma idea de libertad
Aunque hay distancia
Ya no estamos solos
Nuestra dudas no nos detendrá
Cruzará Fontrera y no conoce geografia
La emoción que nos regala esta gran idea
Aunque hay distancia
Ya no estamos solos
Juntos buscaremos la verdad
Almas que se encuentra vuelan corazones
Con la misma idea de libertad
Un mundo nuevo en el que vivir
Ahora lo podemos conseguir
O Junto a ti.. junto a mi
No Estamos Solos - Eros Ramazzotti y Ricky Martin

A la ribera del Fluvià

Banyar-se en un riu, avui en dia, té quelcom d'extraordinari. Anys enrere, però, era tot un gest habitual a l'estiu quan escapàvem de casa i de la calor i posàvem rumb al racó del riu que havíem fet nostre a força de visitar-lo cada diumenge.

Avui l’aigua era freda però vaig estar a punt de donar-me un bany i he enyorat aquets temps d’un riu d'aigües ben clares. El meu pensament va tenir quelcom de bateig, o de renovació. O de tornada a aquells diumenges antics de còdols i pedres planes que saltaven fins a tres cops a la superfície abans d'enfonsar-se.

Ja t'ho diré-Si vens

Castell de Sorra

Veus aquest castell? Esta fet en una platja preciosa de un país genial: Catalunya.

La gent ,la bona gent sortirà dema onze de setembre a demanar el dret que tenim tots els pobles de ser independents i lliures.

El castell es de sorra i quan puja la marea desapareixerà arrossegat per les ones mediterrànies que banyen les costes de un petit país que vol viure en pau agermanat amb els altres països de Europa i el mon.

L’encant de Begur

Begur vila alta i blanca, que viu com en un somriure a la falda d’un puig, coronat per un castell mil·lenari. Begur, entre muntanyes que pugen i baixen, assetjades per pins, alzines i sureres. S’amagà durant vint centúries  darrere d’un massís calcari, per apartar-se dels perills de la mar salada i de les vergonyes de la tramuntana. Begur, terra d’indians, de gent que va i que torna, que no pot oblidar-se del seu país.

Begur, continent perdut, terra de promesa i de vacances amb llargs estius, de gent que parla i que recorda, que trasteja pels camins de ronda i que finalment esclata en una gran festa de sabor, llima, menta, ron i salsa.

Rastrelli Cello Quartett Piazzolla - Oblivion

Sublima

He tingut l’oportunitat de gaudir de la seva musica en directe.

Hi he trobat, harmonia, pau i molta, molta sensibilitat.

Setembre

Arriba setembre i la calor afluixa. Les pàgines del calendari s’acumulen al costat dels mesos vençuts, el sol desvia una mica la mirada cap a altres regions i els ocells comencen a activar els seus plans migratòries. Els arbres remouen imperceptiblement les branques i el raïm madur ens recorda la proximitat de la verema.

David Byrne & St. Vincent - 'Who'

Who’ és el primer single del disc, ‘Love this Giant’, que han fet a mitges David Byrne (exTalking Heads) i Annie Clark (St. Vincent).

Euro@Europa

Per a intentar ressuscitar l'espectre de la Roma imperial, els nois de la banca europea van inventar l'euro, una moneda de merda, imitació del dòlar, una patent de cors per a milionaris dons als pobres només ens va posar una pedra penjada all coll. Deu anys després, la jugada ha resultat tot un èxit financer i una absoluta catàstrofe econòmica, amb diversos països a la vora de la fallida encapçalats per Grècia i milions de desocupats ensumant en les escombraries amb famílies senceres desnonades, mentre els indecents governants es dediquen a facilitar l’espoli als banquers.
El mite ho diu tot: Zeus, aquell obscè déu de l'Olimp, es va disfressar de toro per a forçar a una noia anomenada Europa. Engany, rapte i violació. Aquest es el nostre origen i la nostra destinació xifrats en una antiga historia mitològica.

Adéu agost

Olorar la proximitat de la rutina, a la cantonada d'un agost que ja s'esgota i es fon. Com de lluny queda ara, en aquesta distància peculiar que empra la memòria, el principi de la paraula oci. Arriba el moment de desfer les maletes i buidar-nos dels verbs que ens han omplert les estones de moviment.

The One That Got Away by Katy Perry

And in another life
I would be your girl
We keep for our promises
Be us against the world....

And in other life
I would make you stay
So I don't have to say
You were the one that got away
The one that got away……….

Un Mon Millorable

Vivim immersos en un procés irrefrenable e insostenible de globalització. Les notícies volen per les xarxes a la velocitat de la llum i ens apropen fins a la nostra realitat diària altres realitats que, en una altre temps, ens hagués estat impossible assimilar més enllà del nostre context vital habitual. Tenim a l’abast un immens volum de coneixement, que creix exponencialment cada dia que passa.

En paral•lel a aquest procés, augmenta també el desconeixement de la realitat més propera. Molts de nosaltres ja som incapaços de saber reconèixer els noms dels arbres que ens envolten o dels ocells que canten a les nostres finestres. El nostre pòsit cultural, els inputs que reboten entre les nostres neurones estan definitivament colonitzats per marques comercials i per informacions prefabricades i pasteuritzades.

Ja ningú és capaç de recitar un poema sense llegir-lo, hem desaprès tots els números telefònics que abans marcàvem de memòria convençuts de l’eficàcia de les agendes dels nostres telèfons mòbils, ja no podem fer els més senzills càlculs matemàtics sense l’ajuda d’una calculadora i, fins i tot, aviat oblidarem els noms de les persones, perquè ja les reconeixeran els ordinadors per nosaltres. Algú dirà que ara podem utilitzar la nostra capacitat de raonament per a altres qüestions, però això encara està per demostrar.

De fet un dels problemes de l’home modern és que està aïllat de la realitat i només la percep a través d’uns mitjans que la filtren i la trien, i per tant ara més que mai ens és molt difícil discernir el que realment és veritat del que no ho és. En un món com és el nostre sempre ens sorprendrà que existeixi la veritat, una veritat més enllà de la esquizofrènia de la nostra època.

Tot això en fa pensar que es hora de passar de un Mon Millor a un Mon Millorable.

Lectures d’estiu

He acabat de llegir Aleph l'últim llibre del escriptor nascut a Brasil, Paulo Coelho. L'argument no és nou, la recerca d'un mateix....

El llibre m'ha submergit en una història fantàstica i m'ha ensenyat que és, precisament el perdó l'única forma de sanar les ferides que segueixen obertes. M'ha recordat que no he d’oblidar qui sóc, perquè el passat està present aquí i ara, igual que el futur. I sobretot, m'ha portat esperança, molta esperança a l'adonar-me que segueix havent somnis allà fora que somiar, històries que esperen a ser contades, personatges als quals donar forma, virtuosos que dormen a l'espera de tenir el valor suficient per a ser despertats…

“Sempre ens preguntarem les mateixes coses. Sempre necessitarem tenir la suficient humilitat per a acceptar que el nostre cor entén la raó per la qual estem aquí".

Complements del nom

L'anonimat d'un nom i un cognom, trampa o amagatall. Sense un rostre com a prova, sense la genealogia com a aval, sense complements no ets res més que algú indefinit sense lloc concret al calaix de la ment on desem la memòria. En la solitud del teu nom, et sents multitud. I algú sense història ni avantpassat.

Majúscules i minúscules

Ara que me'n dic l'absència amb els llavis tancats i els accents oberts, ara que només sé escriure'm el nom, ben petit, a contrallum i amb aigua i sal, torno a prendre la brúixola perquè m'indiqui on és el nord. Perquè, sense aquest nord magnètic i inevitable que duc incrustat a dins, jo no seria ara i aquí, debatent-me entre majúscules i minúscules.

Reinserció de què?

Veig als diaris i sento a la televisió les mesures contra la prostitució aprovades per l’ajuntament de Barcelona, que no nomes imposa multes a les dones que es dediquen a aquest ofici per a guanyar uns diners que necessiten, sinó que damunt les manen a un curs de “reinserció”

Reinserció de què? Perquè és obvi que per a aconseguir un treball digne no servirà el curs, ja que si aquests treballs existissin possiblement moltes d'aquestes dones no estarien dedicant-se a la prostitució en el carrer. Així que no és més que altra mostra del mil•lenari costum de culpar de la prostitució a les pròpies dones i de considerar-les perilloses socials. Segurament que si donessin als clients un curs de reinserció, la cosa milloraria. Però no, això no se'ls passa pel cap. Pretendre acabar amb la prostitució sense variar res les condicions de desigualtat de gènere i de desigualtat econòmica,es només una mostra més de la dreta rància governant que consisteix amb el joc de la doble moral i culpar als pobres de la seva pobresa.

Amor a les butxaques

Enamorats, sí, estimarem amb tota l'ànima. Però no et descuidis de guardar una mica d'amor a les butxaques. Per a consum propi, per si de cas la festa acaba i tothom marxa. I et quedes a soles, sense ànima.

Un dia ens varem trobar

Perquè,d'una manera o una altra, et trobo a totes les cançons. Perquè t'estimo en sentit antihorari, a l'estil rond point, tot contradient els rellotges, tot fugint de les hores en punt. El temps entre nosaltres és una anècdota recurrent, una cançó aleatòria que, d'una manera o una altra, ens troba a tots dos, taral·lejant-nos a deshora. Una historia sense cap però amb peus.

There is a light that never goes out

Irremediablement, tots es van. Tots, tard o d’hora, es van i et deixen sol i t'abandonen. Fem aquest viatge, sense mes companyia que nosaltres mateixos, i això, quan ens tenim.

Sona trist, veritat?, desesperançador. Però tinc la sensació que és la veritat més gran que he escrit mai. Potser visquem bons moments en companyia dels altres, però només són il•lusions. Il•lusions vagues i amb aparença fantasmal que es diluïen amb el primer te del matí, o quan arribes a casa, i tanques la porta. I no hi ha cap llum encesa...

M'entristeix la idea que les llums no estiguin enceses. No m'agrada sentir-me així, sol i estúpid per no haver-me adonat abans d'aquesta gran veritat. Potser estigui prenent consciència de la mort, aquest àngel negre que viu tan dintre de nosaltres, i que és la prova més ferma que trobo de la solitud, del desemparament...

És el temor més profund del ser humà: la mort, la nostra, la de les persones a les quals volem, i per això, per escapar d'aquesta gran por que ens tenalla la gola, busquem mans a les quals aferrar-nos, mirades en les quals perdre'ns, paraules per a consolar-nos i allunyar-nos de l'única veritat: estem sols. Ningú va a salvar-nos si no ho fem nosaltres mateixos.

És estrany que just ara que prenc consciència de la importància de la gent que està amb mi, tingui alhora, aquesta sensació tan absurda de solitud. Paradoxal, incongruent i dual, com jo mateix, com la vida...

Hi ha una cançó de The Smiths que va ser un himne en la meva vida i que avui he recuperat: There is a light that never goes out. Espero que, en algun lloc, hagi una llum encesa,per a mi i totes les persones que estimo.

Si non è adesso, non è mai...

Vacances d’agost

Un estiu que no s'atura, malgrat els dies dolents que, un rere l'altre, ja esdevenen rutina. Perquè, quan les paraules deixen de ser tireta i mercromina, el gaudir efímer de vacances actua eficaçment contra les ferides petites que produeixen les males notícies. I, quan els dies blaus quedin enrere i tornin a atacar els problemes de sempre, cercaré un altre remei casolà.

Caps lock

La vida en majúscules és allò que passa mentre estem ocupats en conciliar les vides en minúscula.

Més enllà dels Diners

La cobdícia és l’amor exagerat pel diner, especialment pels diners que no es tenen, això ho distingeix clarament de l’avarícia, que és precisament l’amor fora de tota lògica pels diners que es volen conservar. Són dues desviacions de la conducta que generalment s’agreugen amb l’edat i Europa, un continent vell i envellit, sembla haver caigut finalment en una fase de demència senil dominada per interessos malaltissos pels diners.

La cobdícia és el que ens ha portat fins al centre d’aquest laberint, del qual ara som incapaços de sortir-ne. Liderats per polítics cecs, dirigents escollits per la voluntat popular però que ja no dirigeixen res, hem arribat a la conclusió que els que ens manen de veritat són els membres dels consells d’administració de les institucions financeres i dels grans bancs, entitats cobdicioses per naturalesa.

El gran problema d’Europa és que no hem sabut donar el gran pas endavant, deixant de banda els orgulls nacionalistes particulars de cadascú, per fundar definitivament la gran Europa-nació, unificada a tots els efectes com els Estats Units d’Amèrica. Ara seria el moment de tirar endavant aquest projecte si no ens encegués la cobdícia.

I si comencem a pensar més enllà dels diners?

Un altre món és indispensable

Estem immersos en una mena d’estat de lamentació constant. Tenim identificats els agents provocadors (els polítics, els banquers, etc.) i estem tot el dia plorant com si el nostre destí estigués acabat. Ens llevem cada mati i anem tot el dia obsessionats per l’economia i les notícies de la prima de risc. No seria hora de fer alguna cosa ?

On són els indignats? Tenim un govern que no governa, una oposició que no exerceix, uns sindicats que dormen i tots plegats hem decidit anar de vacances. Però la realitat és com és i mentre nosaltres ens lamentem, ja sigui sota el para-sol a la platja o amb un gintònic en la barra d’un bar, ells van fent la seva com han fet sempre, amb un puro en una mà i la bandera espanyola a la altre.

És evident que lamentar-nos no serveix de gran cosa, hem d’actuar individualment i de forma col•lectiva, alçant el nas per sobre de les pàgines dels diaris i de les pantalles dels televisors. Si ells juguen amb les nostres pors individuals, nosaltres hem de jugar amb la nostra força col•lectiva.

Lamentar-se és mirar cap al passat, les lamentacions sempre van lligades a una determinada noció de nostàlgia, però ara no es tracta d’això, no podem quedar encarcarats en un present sense fi, hem de mirar cap al futur, un futur que encara està per escriure. Si diem que els partits polítics no ens representen, haurem d’inventar de nous i si el sistema econòmic no funciona, haurem de fer-lo funcionar. La gent d’esquerres fins ara dèiem que «un altre món és possible», ara ha quedat clar que «un altre món és indispensable» i l’hem de començar a construir entre tots.

Matemàtiques inexactes

Podeu dir-me “rarot” però des de petit sempre m’han apassionat les matemàtiques. Aquesta exactitud aclaparadora, la certesa dels resultats, no hi ha espai per al dubte!!!

Si afegim, sumem, si se’ns espatlla, restem..., esbrinem el valor d’una incògnita i el dubte desapareix, si repartim entre dos en tinc la meitat.

I dos i dos sempre són quatre!!

Sé el que puc tindre i al que he de renunciar perquè no arriben els comptes.

M’il•lusiona calcular el percentatge dels descomptes... que bé, encara estalviaré una mica!!

És la meva part racional, em dona seguretat.

Però últimament vaig descobrint poc a poc, que la nostra ment no és tan lineal, ni tan racional, i quan penses que vius dintre un món segur, on domines les circumstàncies, de sobte apareixen elements que el fan trontollar.I quan les emocions no es poden controlar amb cap equació matemàtica, quan en compte de repartir-ne l’espai del cor es multipliquen desmesuradament i et desborden... Quan vols restar desil•lusions i desamors i sols aconsegueixes progressions fins a l’infinit, és llavors que les matemàtiques perden la seva cordura.

I aquesta altra part, l’emocional, la regida per les passions, la bogeria, la irracional...es la que mes em fascina de Ella, molt més encara que l’altra.

Llavors recordo allò que deia el Fito.... No se restar,tu mitad a mi corazón!!

Viatges al tren

Al tren, una dona m'observa amb una mirada clara, d'un blau de vidre que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment. No em preguntis per què, però em fa l'efecte que els seus ulls eren més blaus en un altre temps, en aquells anys en què la vida encara no li havia començat a semblar aspra, una mica com de tacte de tovallola vella després d'infinites rentades.

Arribo a la meva estació, i el món reprèn el camí de les agulles del rellotge després d'un temps ingràvid que dura dues parades. Ella continua el trajecte cap al seu enlloc particular, després de deixar-me el regust d'un blau fràgil als primers pensaments del dia. Pujo les escales d'aquest dimecres, tot intentant esbrinar les diferents utilitats de la silicona que una bona amiga ufanosa fa servir de tant en tant.

Dies defectuosos

Et preguntes com es redrecen els dies que comencen malament. Perquè hi ha sols que no surten per llevant, núvols que guixen les parets del cel, nords que es perden voluntàriament per fer la punyeta. Dies defectuosos tacats de retolador vermell, de matins i tardes de cola blanca units amb serjants.

Tardes Fràgils

Decia Sófocles que “cuando las horas decisivas han pasado, es inútil correr para alcanzarlas”.

Les tardes van caient, una rere l'altra, com un dòmino gegant. Els dies supuren una tranquil•litat fràgil -o sóc jo qui s'esquerda quan el pànic ataca de tant en tant?-, les idees ja no fereixen, amb les puntes romes, escapçades, i els caires ben llimats. Ja no hi ha ferides ni talls, que mossegim amb una gramàtica elegant. A l'armari, el vestit deshabitat del dolor i a les mans, una calma que encara no he sabut despullar. I dic ponts i no fossars mentre prenc mides a aquest trànsit entre dos vols, a aquesta provisionalitat condicional. I dic botons i no cremalleres. El pretèrit dels verbs es pronuncia amb veu de metall però el futur s'escriu amb lletres de nacre.

Juliol

És temps de temperatura extrema i ens obliga a buscar la frescor en les cristal•lines aigües del mar, o a arrecerar-nos en la fredor tecnificada dels aires condicionats. L’estiu ens fa baixar el ritme vital i, a vegades, ens atueix fins a deixar-nos mig estabornits, sobretot en les hores d’intensa insolació.

Quan el sol sembla que ho ha de fondre tot, la vida es redueix al mínim comú denominador possible. Els carrers es buiden i l’entorn ens obliga a reflexionar, a tancar-nos en nosaltres mateixos durant les hores de més escalfor. Després, cap al vespre, el discurs, fins i tot la reflexió filosòfica, sorgeix fàcilment entre cervesa i cervesa o amagat entre la dolça carícia dels gelats.

El filòsof alemany Karl Jaspers deia que l’home només pren consciència del seu ésser quan es troba en situacions límit.

Tardes profundes

Hi ha tardes profundes que ens esgoten l'oxigen, i que ens pesen al pit. Abans d'abandonar el cos a l'antull del corrent i que el pessiguin tímidament els peixos que neden en aquest diumenge, deslliurar-se del llast dels dubtes que corren per la sang. A aquestes alçades, però, massa sediment acumulat als batecs. A la llera del cor, tant pòsit, tant solatge, tanta incertesa.