Pluja

Esperar la conversa de la pluja amb l'ampit de la finestra. La veu del tro i el xiuxiueig del vent que no arriben. Les mans obertes, el pensar-te candent, aquest no tenir-te i el rastre d'unes quantes paraules humides. La llengua dels paraigües és plena de silencis impermeables embastats a les barnilles.

Divendres

Hi ha dies que és fàcil somriure. I no saps per què. Potser hi contribueix el fet que és divendres, que tenim permís per transgredir els horaris fixats entre setmana i això ens fa sentir una mica més lliures. O senzillament perquè en tenim tantes ganes que no podem reprimir les rialles efervescents i el bon humor de cap de setmana. No sé per què però aquest vespre, assegut al sofà de casa  he gaudit amb la meva filla de una bona sessió de cine i patates fregides, com si fos la primera vegada.

Dies de primavera

En aquets dies de primavera la vida als nostres pobles sembla diferent, més lluminosa, els camps esclaten entre grogors de colza i vermellors de rosella, els punts de lectura avancen amb parsimònia entre les pàgines feixugues dels llibres regalats i el ruixats s’esvaeixin ràpidament amb un potent raig de sol que ens emplena d’energia. Després de Sant Jordi les roses comencen una lenta agonia, els pètals cauen d’un en un al voltant dels gerros, i els mes afortunats es secaran al cor de un llibre que amb el pas del temps ens recordarà els sentiments viscuts.

No creuen en el nostre futur

Educar és transformar. La llibertat no ens ve donada de naixement, és a través de l’adquisició de la raó que esdevenim lliures. Educar és transmetre aquesta raó i el progrés de la espècie humana està lligat intrínsecament amb el progrés de l’educació. Més enllà de fets i noms, podríem dir que la història de la civilització és precisament la història de la lluita per una educació cada vegada més justa i universal.

Des de la consolidació de la democràcia, aquest país on ens ha tocat viure, ha anat teixint un sistema educatiu bàsic, gratuït, universal i obligatori. Ara uns nous governants a Espanya, però també a Catalunya, han decidit revertir aquest procés amb l’excusa de la crisi econòmica. Aquests nous governants, vells coneguts de tothom, no creuen en aquest model educatiu, ni molt menys en els valors en què se sustenta i per això han decidit desmuntar el sistema educatiu, reduint el seu finançament i augmentant les ràtios alumne/professor.

Sempre s’ha dit que invertir en educació és invertir en futur. Deixant d’invertir en educació ens han deixat clar que ja no creuen en el nostre futur. Per a ells només existeix el present, el present dels mercats financers i del benefici a curt terme.

Pronostic

Hi ha un home del temps que ensinistra les isòbares com si fossin fils de llana que lliga al voltant del seu dit, treu ramats de núvols a pasturar i guarda el vent dins d'una gàbia. El mateix home del temps que no creu en previsions ni mapes estima una dona de caràcter variable, ulls màgics i pell de mar arrissada que viu a cop de premonició. Quan estàs perdut entre dies d'amors tempestuosos, a qui li importa el temps que farà l'endemà.

Entretemps

Com sempre torna a aparèixer el mes d’abril en l’horitzó gris dels nostres calendaris, amb una llum carregada de colors d’aigua. Les glicines floreixen  en els vells murs descarnats i les roselles semblen ferides sagnants en els camps. El país torna de cop a la vida, els nostres paisatges no s’han dissenyat pensant en les grisors de l’hivern, ni en les ardents calorades de l’estiu, som gent d’entretemps.

La vida fa aigües

Terra ferma esdevé oceà sota els nostres peus. La vida fa aigües, i els escafandres es paguen a preu d'or. Les dones i els nens primer. Campi qui pugui! En aquest joc d'atzar, la sort és a les mans d'aquells que manen.

Mitja Distància

Anar en tren és com estar en un mon paral·lel. La realitat es dissol d’estació en estació, el temps passa amb una estranya cadència a través de la finestra i el món queda lluny, molt lluny, en una altra dimensió. Viatjar en tren és fruit de moltes experiències. Amb el temps acabes entenent de catenàries i d’altres problemes tècnics que només creies a l’abast dels enginyers ferroviaris. A força d’escoltar converses entre els revisors i els conductors, pots arribar a fer-te una idea clara del seu conveni col·lectiu, de la gent que no paga el bitllet, les hores extres que fan i de com les rates son responsables de que el tren arribi tard al menjar-se el cables de comunicació de la via. Viatjar en un Mitja distància a través del temps i de l’espai, es transmutar-se. Quan arribes al teu destí ja no ets la mateixa persona que va sortir del punt de procedència. Les teves molècules s’han desintegrat entre el baf de la calefacció i han voleiat entre les engrunes inclassificables dels seients. I, finalment, s’han tornat a compondre en una figura més o menys humana, que surt de l’estació i torna a compartir el gris destí dels mortals.

Lluita i Esperança

És curiós: estem molt connectats els uns amb els altres i tenim més accés a la informació que mai i, tanmateix, vivim encapsulats ignorant una bona part de la realitat. La que no és majoritària, global, important, sinó marginal, minoritària, local. I aquestes són etiquetes molt relatives. Per això gràcies al telediari estem informats de que s'ha comés un assassinat atroç a Tolosa però ignorem que moltes vides es perden a Vietnam per les mines antipersones,o que molts indis viuen en condicions infrahumanes en un país tan civilitzat com Canadà.
Són coses llunyanes, no ens toquen. Moltes vegades no és una qüestió de llunyania ni de nombre. És que la informació no s'encabeix en cap moda o és contrària als interessos dels qui mouen els fils.
No existeixen certes coses fins que no les patim de prop. No volem ser conscients de certes realitats, sobretot si impliquen patiment. Fins que et toca viure-les. Això és el que ens passa amb la pèrdua de la feina, la malaltia de una persona propera etc. Sembla que sigui una cosa que passa a altres, fins que ho vius en la teua pròpia família. I no és fàcil vèncer el sentiment d'impotència. Però no vull parlar de derrota ni de patiment, sinó de lluita i esperança

Mirada critica del pessimisme

El pessimisme sempre ha estat més una idea de futur que de present, la inevitabilitat de la vellesa, la nostra condició de mortals, i la tendència natural cap a la decadència, ens han fet veure el futur amb una mirada obscura. Probablement per raons com aquesta les religions i els moviments ideològics sempre han volgut combatre el pessimisme amb promeses de progrés i d’esperança, ja sigui en un món millor i més just o en una vida eterna, de felicitat completa en el paradís.
El problema és que ara el pessimisme ho està envaint tot sense aturar-se, com una mena de càncer del pensament modern. La contemporaneïtat és negra, l’avenir també i fins i tot aquell passat que alguns creien millor s’està tacant cada vegada mes amb aquest fang enganxós del pessimisme.
No ens queda cap escletxa per a la il•lusió, tot queda encarcarat en un anar passant, anar fent, anar tirant. El nostre dia a dia s’ha encallat en notícies tràgiques de tants per cents financers, de previsions pressupostàries i dèficits fiscals, com si el món depengués únicament dels números abstractes que es cuinen en el ventre digital dels ordinadors i en la panxa plena de economistes, politics i sindicalistes

Leonard Cohen Show Me The Place

All the old pictures

De tant en tant, aquelles nits que et roseguen l'ànima. Hores de forats petits i fils de corrents d'aire que ens empenyen a obrir calaixos prohibits per tornar a contemplar el passat i ell, a nosaltres, amb els ulls d'un color de temps aigualit pel pas dels anys. Mirar fotografies sempre té un punt d'amargor que se't clava a dins, amb agulles de cap.

Indecent

Potser fer-se gran és aconseguir deixar d'escriure coses absurdes al propi blog Tot és un complot per dividir-nos, per desorientar-nos. O per crear controvèrsia i proporcionar-nos un tema de conversa que s'allunyi de tota aquesta ira que ens genera el simple fet d'obrir el diari.Aqui os reprodueixo de manera integra una reflexió que circula per la xarxa, això val la pena.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 ¤/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 ¤/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.

INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.

INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE,es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.

INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.

Tramuntana

Llepar la cullera fins a assaborir la dolçor metàl•lica de l'acer. El regust del desfici. La migranya que em forada. El cop de vent que debilita voluntats, malgrat els baluards i les talaies. No sé què fer-ne, de tanta fragilitat. Potser paraules de vidre.

Mans gelades

La inspiració, congelada a temperatura ambient. Com tota la neu que haura de caure aquesta nit, (menys a Figueres amb micoclima especial) i que segur que a hores d'ara és un bloc de gel al cel esperant que algú en faci figuretes. Quan aixo passa cadenes, alertes i sirenes, dies de rutina escapçada. Tanta emoció per acabar tots tancats en aquesta sala d'espera absurda que ha esdevingut la casa. Aprofitare per llençar hores perdudes per la finestra.

On tot comença

Podria viure retrocedint i tornar-me a escriure des del principi. Reconstruir la primera majúscula, fer arqueologia en la infantesa de la meva lletra lligada i començar novament a respirar paràgrafs cap a endavant. I així redactar millor aquesta prehistòria meva, amb dreceres que em duguessin més aviat fins a la inicial del teu nom. És allà on tot comença.

Molt subversiu

Tinc un rellotge que es va alentint progressivament. M'agrada imaginar que ha decidit adoptar la seva pròpia noció i mesura del temps, ara que marca deu minuts per a les quatre de la tarda quan gairebé són les deu del vespre, i així rebel•lar-se contra la tirania de les hores en punt. Visca la revolució.

Sol de hivern

Hi ha quelcom trist en la llum d'aquest sol decadent que davalla pel dia tot cercant la ranura on introduir-se per activar el mecanisme del vespre. Potser és aquest silenci d'hora de lectura, la digestió pesada dels capítols menys amables de la vida, o la migdiada mal dormida que deixa un regust de peus freds en despertar. Potser és aquest hivern, aquest gener que sembla esgavellar-se a les mans.

Frívol

En casa, quan tu no hi ets la remor somorta dels electrodomèstics en marxa en dona conversa. El frigorífic recita poesia en la llengua de Shakespeare mentre jo em dedico a llegir epílegs, com a solucionaries dels poemes que plantegen exercicis emocionals a les planes mig buides dels llibres. Ningú no esmenta l'efecte rentadora, ni el cop de foc artificial al bell mig del cervell que provoquen certes lectures. Perquè hi ha versos que esclaten, sentiments que s’animen i paraules que t'aclareixen la gola. I l'efervescència crea addicció. He decidit ignorar els pròlegs. A ningú li agrada que li expliquin el final de la pel•lícula.

Dies normals

Em construeixo una nova escalfor, a mida, ara que ja ha passat tot i la normalitat s'escampa lentament com la beixamel sobre els canelons. Un moment de manta i sofà amb llibres i sense televisió, només jo davant la idea de reprendre -again- el trajecte més curt entre casa i la feina els dies laborables i viure ordenadament en els espais que queden entre les coses que anoto a les llistes que van bastint els meus edificis, les meves hores. Perquè el temps amb què farcim el cos de vuit a tres s'escriu amb retolador i amb lletra que té pressa,per sortir corrents després del punt i seguit. Deixeu-me que escuri l'envàs del diumenge com a excusa per retardar el moment de plegar les peces de roba rentades d'allò que veritablement importa i guardar-les als calaixos de la memòria. Cinc minuts més, i després tot serà coixins de color carbassa i aquest passar pàgina que vol dir posar-se al llit i abraçar amb els peus la absència de la calidesa humana de qui va confeccionar els coixins.

Adéu 2011

Diuen que el temps és allò que passa quan no passa res, però la vida passa i el temps ens encalça. Passem els dies i els anys esperant tot i res, però, a vegades passa que la suma de tots els dies ens aporta la saviesa per continuar esperant, un any més. El temps gira constantment al voltant d’aquesta paradoxa.
Desitjo a tothom que els instants de felicitat superin amb escreix els altres moments en què el temps passa i no passa res. El temps és ànima i memòria, és una veritat canviant, però probablement és l’única veritat en la qual podrem creure sempre.
L’Epitafi de Seikilos és la composició musical completa més antiga que es coneix, es va trobar gravada en una làpida prop d’Efes i va desaparèixer l’any 1922. Més tard la van trobar en un jardí fent de suport a un test. Actualment es conserva en el Museu Nacional de Dinamarca. A la làpida hi ha aquesta frase: «Enlluerna mentre visquis i no t’afligeixis per res, perquè la vida és curta i el temps et furta les aspiracions».

L’home que nomes sap moure els braços

Fa uns mesos un antic cap meu que sap força d’economia en va passar un vídeo en que el director d’orquestra Ricardo Mutti explicava l’art de la direcció musical.
Es una brillant explicació en el que deixa clar el que ha estat el any 2011.
Moments brillants,explicacions divertides,però un fons brutal de retallades que afecten a les persones d’aquest país.
Penso que es fàcil traslladar la direcció musical a una direcció de govern.
Com diu Mutti ,president la direcció d’un país no consisteix nomes en moure els braços sinó en dirigir a un equip de persones amb seny i sensibilitat.
Espero que gaudiu d’aquest vídeo i que tingueu un bon final d’any.

Vespre

La calma de saber el llit fet, en ordre, amb els llençols nets quan s'acosta la son. Esperar el grinyol suau, l'esbufec del sofà verd en acollir el pes del cos. Les dues voltes de clau per tancar els dies amb pany, per no deixar sortir les nits per la porta. El punt de llibre, una adreça a la qual poder dir 'casa'. Fills de l'atzar, ens busquem a la pau de les certeses perquè estem fets de massa preguntes.

Nadal 2011

Les jornades són curtes, però els anhels són llargs. Els llums de Nadal il•luminen els carrers i també els somriures dels botiguers, que esperen amb fruïció l'hora en què la gent comenci fer la llista de totes les coses inútils que comprarà per festes. Els aparadors desborden de colors, el mercat s'omple d'olors i els altaveus repeteixen incansablement aquelles melodies que dringuen en el nostre subconscient amb la força del bronze i que ens impel•leixen cap un estat de felicitat forçada.
Ser feliç, etimològicament parlant, vol dir tenir sort. La felicitat no és possible sense la sort i probablement per aquesta raó els venedors de loteria fan el seu agost per Nadal. La gent buida les seves targes de crèdit en els cabassos del supermercat i després encara compra una butlleta de loteria del “niño” amb l'esperança de recuperar el que ha perdut i encara poder tapar algun forat d'aquells que deixen les hipoteques al seu pas.

Que no s’apague la llum!

Dedicat a Nuria,Toni e Isona.
Una família fantàstica amb vocació gironina.

14 dies a Sri Lanka

No tinc paraules per descriure tanta pau i tanta bellesa.
Simplement s’ha de viure.

La pluja interior

Em plou a dins. Es mullen les llambordes desgastades de resseguir-me, una i altra vegada, els carrers del teixit nerviós les nits que no puc dormir. Les paraules, xopes fins a l'arrel, molles fins al lexema, se m'encongeixen a la llengua. Em plou a dins, i enfilo aquesta veu mínima a les barnilles del paraigua per cosir els mots que saben nedar, ara diminutius diminuts, a aquest discurs de aficionat.

Ho portem dins

Sovint la vida ens juga males passades però l'important és tornar-se a aixecar i afrontar el futur amb esperança i optimisme. Dedicat a Núria i Toni

Reciclar

Quantes vegades es pot reciclar una idea sense que, per culpa del desgast, perdi significat?

Fenòmens naturals

Aquesta eufòria de divendres que s'estén pels sentits, imparable i efervescent. Pessigolleig incipient, petits terratrèmols-calfred amb epicentre a aquest forat incert que tenim dins de la panxa. Fenòmens naturals, còctel de sentiments, aiguabarreig amb ànsies de gintònic. L'ànima, líquida, es deixa sacsejar pel corrent que ens duu, directe, cap a la badia tranquil•la del cap de setmana. Avui el cel no és prou gran per encabir-lo a la mirada.

Vermell

La vida és una processó de dies de colors. Hi ha dilluns grisos, divendres de tonalitats taronja, diumenges ben grocs. I dies arc iris amb hores multicolor. Aquest dimarts és vermell. Vermell viu, vermell rodó. Segons els xinesos, el color de la bona sort.

Cridar

De vegades tot és tan fàcil com cridar per sentir-se millor. Expressar-se i, durant un instant, ser. Ser amb majúscules, amb intensitat. Per cridar, però, no sempre cal alçar la veu. Una imatge pot fer el fet o, en el seu lloc, les mil paraules. Perquè no hi ha res com esgotar quilòmetres d'imaginació tot viatjant per la pau del paper en blanc. Crida. Crida ben fort per guanyar petites batalles quotidianes. Només cal un llapis i una mirada al teu voltant.

Equilibri

Em pregunto quin gust té el punt d'equilibri entre dolç i salat. O si algú ha trobat l'equació perfecta entre llàgrima i somriure. Crec que, si les papil•les gustatives fossin infal•libles i les matemàtiques, una ciència exacta, la vida seria massa avorrida. I previsible.

De tant en tant ..

De tant en tant ens busquem un objectiu que puguem assolir. Així ens fa l'efecte que, de tant en tant, els somnis esdevenen realitat. Tot plegat potser ho fem per continuar creient en ells, com ho hem anat fent des que érem nens. Per no perdre la fe en aquestes petites i falses deïtats que a vegades baixen del cel, i que nosaltres tornem a enlairar com si fossin estels.

Steve Jobs

"Permanece hambriento. Permanece ingenuo."

Menjar per viure

Tot va començar fa anys, quan un dia varem decidir que al nostre país ja érem prou rics com per anar a menjar al restaurant dia si i dia també. Els nostres pares i, sobretot, els nostres avis només visitaven un restaurant en dies comptats, era un luxe que la majoria no es podia permetre. Aquets establiments, eren freqüentats únicament per la gent de vida acomodada
La resta, quan es sortia fora de casa, generalment es portaven el menjar en una carmanyola. La meva àvia materna, molt estalviadora, guardava un tall de carn empanada que havia sobrat del sopar i l’endemà al matí servia per esmorzar. En el seu entendre estava clar que aquella carn sobrant s’havia d’aprofitar com fos.
Ara tothom es permeten el luxe d’anar a dinar de restaurant, encara que sigui un menú del dia a deu euros. A vegades sembla que menjar a casa és cosa de marginats socials. En general s’ha perdut el gust per les habilitats culinàries familiars. En les olles domèstiques solament s’hi fan «cuinats» en moments especials, només per intentar demostrar a les visites les qualitats culinàries que ara semblen reservats únicament als grans cuiners .
Però per cuinar, igual que per cantar o fer la neteja no es necessita cap permís especial, ni un currículum especialitzat en la matèria, amb màster inclòs del Bulli. Tots podem cuinar, i mal m’està dir-ho pels que es dediquen al ram de la restauració, però cada vegada més haurem de tornar als hàbits sostenibles dels nostres avis. Només cal que ens fixen una mica en les pel•lícules americanes i veure’n com allà a l’hora de dinar tothom menja de «tupperware».

Morir por la boca

Quan verbalitzar un sentiment et torna vulnerable, el silenci és la millor defensa.

Línea recta

A estones, voler amb tot el cor ser línia recta. Diuen que és la distància més curta entre dos punts que volen estar junts. Que no tremoli el pols, doncs.

Freddie Mercury Google

In memoriam Freddie Mercury

Setembre

Tot s’acaba, som éssers temporals i el temps és la mida de totes les coses. Després d’agost tothom torna a encarar la vista cap al futur. S’acaben les vacances, fins i tot pels que no treballen.
Arriba l’hora de mirar-nos al mirall amb ulls crítics i de provar-nos la roba d’entretemps. Comencen a entrar cartes a la bústia que el carter guardava a la seva bossa i ens adonem que el banc encara no s’ha oblidat de nosaltres.
El temps és una roda que gira i quan arriba la fi de l’estiu la vida ens dona una puntada de peu i ens empeny cap endavant. Aleshores ens adonem que la morenor de la nostra pell és efímera i que la blancura del cos ens farà oblidar el mar i la sorra de la platja. Ara cal tornar a la realitat, i viure el setembre

Lleuger d’equipatge

Avui sopant amb uns amics parlem d’equipatge per una escapadeta d’estiu.
Alleugerir l'equipatge, endur-se només allò que veritablement importa. Si ho penses amb calma, realment calen poques coses per sentir-se bé.

Inversions

Plans d’estalvi,la borsa sota minims,”la prima de riesgo...,aquestes no son bones inversions.
Reserves i reserves de tendresa. Excedent de pau: ja no hi ha temps de guerres. Mai és tard per desprendre's d'aquesta dolçor que comença a impregnar tots els gests. Perquè, dels errors, n'hem après que invertir en amor és una aposta segura.

Hanna - La Filarmónica

Yo quería cantar con la filarmónica
y me dejaron solita en el viento
yo solo veo yo solo creo
que un poquito mas me va a costar
quería ver a toda la orquesta junta
y descubrir el mundo de la música
yo solo veo yo solo creo
que un poquito mas me va a durar......

Alegria

Música, paraules, imatges que exalten l'esperit. Amb el valor afegit del divendres, l'eufòria ens pren de la mà i ens presenta un estat d'ànim ben atractiu que aviat se'ns instal•la a dins, com una carícia càlida. Cap de setmana suau.Els dies, diapositives a tot color d'aquestes ganes de nosaltres. Queixalar aquesta fam de viure, i escriure'ns els millors versos a la pell. Barricades de literatures vitals, poemes-desig, expectatives servides en copa de vi, instants retratats a l'oli, mirades-aquarel•la. Desfem el temps en engrunes de cançons alegres. Vivim-nos els bons moments, ara que els sentim créixer en espiral ben endins.

Petita Pausa

Posar l'estiu en pausa. Fer un alto en el camí de la calor. Jerseis fins i rebeques; per un moment, stop a l'aire condicionat. Oasi breu amb regust de tardor enmig d'aquest desert. Surt el sol amb la cara rentada després d'aquest coffee break de llamps i trons. Que s'enfilin els termòmetres, que s'abaixin els termòstats, que s'aixequi el teló. Juliol, torna a escena.

Horabaixa

Quan el final de la tarda es difumina amb l'inici del vespre. Per què m'agrada tant aquest moment en què el dia davalla i davalla, i tremola, trontolla i sembla que perdi l'equilibri. I tot es precipita suaument cap al punt final que reposa sobre el coixí esperant-te per alenar glops de calma. Horabaixa. Quina gran paraula.

Silvia Perez Cruz

L'he descobert aquest cap de setmana en la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell i m'he quedat penjat de la seva veu.

Menys “però”

En aquesta vida hi ha moments perfectes; pocs, però encara n'hi ha. Situacions en les quals enviaries els 'però' a pastar fang, així, literalment, per no donar-los l'oportunitat d'espatllar l'instant bonic que proposa l'oració principal, per no subordinar un possible final feliç al fracàs tot fent servir una maleïda conjunció adversativa. Perquè sempre és millor copular oracions positives, canviar adversitat per afinitat o correspondència; transformar l'oposició de la raó políticament correcta en un vent boig que bufa, favorable, per omplir les veles dels petits vaixells de paper que construïm, sempre amb l'esperança que no s'enfonsin a la primera de canvi. Així que feu-me cas: quan l'atzar us col•loqui al bell mig d'un moment ideal, si noteu que s'acosta un 'però', mossegueu-vos la llengua.

3 arguments

Primer. Ara en què la gent gemega per la qüestió aquesta dels pactes per formar govern als municipis: perquè no es canvia d’una vegada per totes la llei electoral? Sobre l’alcalde d’un municipi, sigui gran, mitjà o petit, recau la responsabilitat de la majoria de decisions. Un alcalde és una màquina de signar decrets i, en canvi, només és elegit per votació indirecta. L’alcalde ha de ser, per llei, el cap de llista de la candidatura més votada i punt.
Segon. En una democràcia els partits han de practicar el mateix joc al qual ens pretenen fer jugar als altres. Per llei s’ha d’imposar que els òrgans de govern de tots els partits siguin escollits per sufragi universal dels seus afiliats. Els partits, agradi o no als capitans que els governen, han de funcionar de manera escrupolosament democràtica i no, tal com ho fan ara, en base a sistemes interns que fan pudor.
Tercer. En un país com el nostre, governat per un parlament sobirà que es vanta de promulgar centenars de lleis cada legislatura, com és possible que encara no tinguem una llei que reguli les pròpies eleccions al Parlament de Catalunya? Si els membres d’aquesta legislatura no són capaços de fer-la es mereixerien ser mantejats públicament al mig de la plaça de Catalunya. Si volen ho poden fer en una setmana, tenen les propostes sobre la taula i si no ho fan caldrà que ens preguntem definitivament si serveixen per alguna cosa o si, posats a retallar, també podríem prescindir dels seus serveis.

Indignats

Avui en dia, en aquest país, gairebé tothom està indignat per una cosa o l’altra: uns perquè no troben feina, altres perquè no troben aparcament; uns perquè amb el seu sou no arriben a final de mes, altres perquè no es poden canviar el cotxe amb l’alegria que ho feien abans; uns perquè no veuen cap mena de futur en l’horitzó de la seva vida, altres perquè no tenen cobertura al mòbil o perquè els partits del seu equip de futbol els transmeten en un canal de pagament.
Aquest país és així, no ho solucionaran pas ni els uns ni els altres, ho solucionarem els de sempre, els que hem optat per buscar-nos la vida cada dia de la nostra existència, els que continuem amunt i avall, mentre altres estan acampats a la plaça, amb les tendes de campanya que després utilitzaran per anar de càmping o els que, emparats sempre en els seus privilegis, continuen vivint a costa dels demés.